Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
La commemoració dels 25 anys de l´Estatut de Sau va coincidir en plena fase de negociació per a un nou estatut

Vídeos Vídeos
L’Estatut de Miravet
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Estatut d`Autonomia de Catalunya (EAC) (630)
Finançament autonòmic (466)
Nacionalisme català (247)
Política catalana (2179)
Personatges Personatges
Joan Saura (281)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
Pasqual Maragall (676)
Entitats Entitats
Congrés dels Diputats (476)
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Eusko Alkartasuna (167)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Institut d´Estudis Autonòmics (11)
Izquierda Unida - Ezker Batua (39)
Parlament de Catalunya (723)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular de Catalunya (319)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Sozialista Abertzaleak (28)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Miravet (9)
52 lectures d'aquest article
57 impressions d'aquest article
L’esperit de Miravet
Estatut
L’elaboració d’un nou Estatut d’Autonomia de Catalunya que substituís el del 1979 va ser una reivindicació comuna de tots els partits catalans a les eleccions al Parlament de la tardor del 2003, tret del PP. El Pacte del Tinell, que va donar lloc al govern català d’esquerres, establia també com a màxima prioritat l’elaboració d’aquest nou Estatut. Així doncs, des de l’inici de les activitats parlamentàries de la nova legislatura el febrer del 2004, l’elaboració del nou Estatut va ser una activitat central. El conseller de Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, que era el responsable de tirar el projecte endavant des del govern, es va comprometre davant el Parlament a fer tot el possible perquè, la primavera del 2005, el projecte d’Estatut hagués estat aprovat pel Parlament i es pogués remetre a les Corts. Saura va assegurar també que el govern volia fomentar la participació de la ciutadania en l’elaboració de l’Estatut.

Tot i que el PPC va renunciar a designar els seus representants en la ponència perquè considerava que els treballs no haurien de començar en plena època electoral, passades les eleccions del 14 de març, s’hi va incorporar. Tot i no estar d’acord amb molts punts amb la resta de partits, no va voler quedar al marge del procés iniciat a la societat catalana.

En un primer moment, les formacions integrades al govern tripartit, PSC, ERC i ICV, estaven prou d’acord en tot, excepte a introduir al preàmbul la definició de Catalunya com a nació i el concepte del dret a l’autodeterminació. Aquestes dues qüestions havien estat plantejades per Esquerra Republicana de Catalunya i comptaven amb el suport formal de CiU, i la posició neutral d’ICV, així com la contrària del PPC. Per la seva banda, els socialistes catalans hi eren reacis pels problemes que els creava amb els seus socis del PSOE. El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, es va mostrar disposat a negociar institucionalment amb els coreligionaris de Madrid l’expressió comunitat nacional per definir Catalunya, mentre que el tema del dret d’autodeterminació quedava aparcat fins a posteriors discussions. Més enllà d’aquestes gestions, per CiU la reforma de l’Estatut havia d’estar menys centrada en qüestions nominals que en el tema del finançament català, que la formació nacionalista considerava cabdal i imprescindible d’incloure en l’Estatut en una forma equivalent al concert econòmic del País Basc i Navarra.

La situació va arribar a un punt que tots els partits, inclòs el PPC, van acusar CiU de voler torpedinar el nou Estatut amb la finalitat d’impedir que tirés endavant un text durant el govern tripartit després de no haver-ho pogut fer en el seu mandat. Els convergents replicaven que no volien un Estatut aigualit per les pressions que pogués rebre el PSC des de Madrid, i així va continuar l’estira-i-arronsa fins a la tardor. Pel que feia al finançament, tothom coincidia que, de la mà o no del nou Estatut, era la qüestió clau per solucionar temes com el dèficit sanitari o el desequilibri fiscal, que demostraven que Catalunya pagava més del que rebia i que l’Estat no la tractava de manera igual i proporcional a d’altres comunitats.

L’últim trimestre de l’any, un cop presentat l’informe de Presidència, dirigit pel conseller de Relacions Institucionals, Joan Saura, que recollia les aportacions populars a la reforma estatutària, la reunió de tots els partits a Miravet a mitjans de novembre va permetre centrar els punts cabdals del debat sobre el nou Estatut, que hauria de desenvolupar-se en l’entorn parlamentari, amb aportacions de diverses comissions i especialistes encapçalats per l’Institut d’Estudis Autonòmics. A Miravet es va decidir que, en paral·lel amb aquestes tasques i en la perspectiva de ser també incloses en el text estatutari, es discutiria sobre el finançament, l’organització territorial de Catalunya i la nova llei electoral que el tripartit s’havia compromès a tirar endavant en el Pacte del Tinell.

Les dificultats per arribar a acords en aquests terrenys eren clares, però, tot i així, totes les forces polítiques catalanes es van comprometre a Miravet a intentar enllestir els treballs abans de l’estiu del 2005.

Es consolidava així la “via catalana” de reforma de l’Estatut de què havia parlat Maragall contraposant-la a la basca que representava el pla Ibarretxe. Segons Maragall, la primera tractaria d’evitar confrontacions, mentre que la segona les afavoriria. La via de l’acord entre totes les formacions polítiques catalanes es veia afavorida per la promesa de Rodríguez Zapatero que el Congrés dels Diputats aprovaria l’Estatut que sorgís del Parlament de Catalunya.

El panorama es va complicar, però, en els darrers dies de l’any, quan el Parlament de Vitòria va aprovar el pla Ibarretxe després que hi votessin a favor 3 dels 6 diputats de Sozialista Abertzaleak a més del PNB, EA i EB-IU. La política espanyola es va veure absolutament trasbalsada per l’ofensiva legal del govern basc en pro de la sobirania compartida d’Euskadi. Amb independència de la seva segura no-aprovació al Congrés dels Diputats, que va deixar ben clara el president del govern espanyol, la via basca havia obert un nou front de pressió sobre el poder estatal, que feia molt més complicada l’aprovació d’un nou Estatut que reforcés substancialment el poder polític i econòmic de Catalunya.