Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Grans potències econòmiques del món

Radiografia econòmica

Wim Duisenberg, president del Banc Central Europeu

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Bancs i caixes (409)
Economia espanyola (471)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Economistes, empresaris, emprenedors (301)
Euro, conversió monetària (96)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Christian Noger (1)
Eugeni Domingo Solans (3)
Helmut Kohl (58)
Jacques Chirac (161)
Jean-Claude Trichet (26)
Wim Duisenberg (35)
Entitats Entitats
Banc Central Europeu (107)
Banc Federal d'Alemanya (8)
Sistema de Bancs Centrals Europeus (2)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Europa (194)
134 lectures d'aquest article
63 impressions d'aquest article
El naixement d'una gran potència econòmica
Euro
L'any 1998 va ser clau per a la construcció de la Unió Econòmica i Monetària (UEM), es van prendre les decisions més importants per posar en marxa la tercera fase de la UEM, aquella que suposava la introducció de l'Euro com a moneda comú a partir de l'1 de gener de 1999 i la creació del Banc Central Europeu (BCE) com a organisme emissor de la nova moneda, i com a institució encarregada de dirigir la política monetària europea.

El llarg cap de setmana de l’1, 2 i 3 de maig es va celebrar a Brussel•les la cimera que va clarificar els països que entraven en l'anomenada Zona Euro, és a dir, els països que podien (o volien) accedir a la tercera fase de la UEM. Finalment, excepte el Regne Unit, Dinamarca i Suècia (que ja havien rebutjat l'entrada a l'Euro anteriorment) i Grècia (que no va superar cap dels criteris) els altres onze països comunitaris van superar l'examen dels criteris de convergència nominals fixats l'any 1992 a Maastricht.

S'havien confirmat, doncs, les bones perspectives macroeconòmiques generades els mesos anteriors en aquest conjunt de països. El creixement, iniciat el 1995 i consolidat el 1997, s'estava mantenint (o en alguns casos superant) els primers mesos del 1998 i tot semblava indicar que la conjuntura econòmica continuaria essent bona al llarg de l'any, malgrat la crisi financera del sud-est asiàtic, els problemes que patien Rússia i Brasil i la preocupant recessió viscuda pel Japó.

En els anys anteriors, els països de la UE havien recorregut un llarg camí de convergència en base als paràmetres macroeconòmics fixats el 1992. El criteri d'estabilitat dels preus, que exigia una inflació que no superés l'1,5% de la mitjana dels tres països amb una inflació més baixa, va ser complert per tots els països excepte Grècia, només dos anys enrere aquest criteri era incomplet per cinc països, entre ells Espanya.

El segon criteri exigia una mitjana dels tipus d'interès a llarg termini que no excedís en més d'un 2% el dels tres països amb tipus més baixos. També en aquest cas el complien tots els països de l’UE excepte Grècia, que juntament amb Itàlia eren els que no el complien el 1996.

El tercer criteri de convergència establia que el dèficit públic no podia superar el 3% del PIB. I aquí sí que s’havia produït una millora espectacular. L’any 1996 eren nou països (dels 15 de la UE) els que no superaven aquest criteri i la mitjana de dèficit públic es situava en el 4,3% del PIB, mentre el 1998 la mitjana era del 2,4% i novament Grècia era l’únic que excedia el límit establert.

L'últim criteri a tenir en compte (ja que el d'estabilitat de tipus de canvi no va ser considerat en haver-se adoptat anteriorment unes bandes de fluctuació per a totes les monedes de l’SME molt amples) va ser el del deute públic, que no podia superar el 60% del PIB. En aquest punt, tot i la millora experimentada des de 1996, van ser molts els països que excedien la limitació. Fins i tot la mitjana europea era superior al 60% (72,1%). Només Luxemburg, França i Finlàndia, a més del Regne Unit, van tenir ratios inferiors al màxim permès. Es va optar per no excloure a cap país per aquest criteri i es va valorar l’esforç que tots havien fet per reduir l’endeutament públic i per complir la resta de criteris. Aquesta possibilitat ja estava contemplada en el Tractat de Maastricht.

El procés de convergència en termes nominals, doncs, havia estat un èxit evident. L'any 1996 (i obviant el darrer criteri) només haguessin pogut formar part de la UEM sis països i el 1998 n'eren onze. Especial menció va merèixer per part de la Comissió Europea el procés de convergència espanyol. El 1996, Espanya només complia el criteri del tipus d'interès, en canvi al 1998 va poder entrar en la UEM amb nota més que destacable, ja que únicament incomplia el criteri de deute públic i amb una xifra (68,8%) que fins i tot era inferior a la mitjana dels Quinze. En la resta de criteris va obtenir xifres excel•lents: una inflació de l'1,8% (un 0,9% inferior al límit), un tipus d'interès mitjà del 6,3% (un punt i mig per sota del valor de referència) i un dèficit públic del 2,6% del PIB, comparat amb el 3% exigit.

La cimera de Brussel•les no només va significar el naixement de l'Euro sinó que també va servir per escollir el primer president del futur Banc Central Europeu (BCE), que havia de néixer l’1 de juliol i que a partir de l’1 de gener del 1999 seria el responsable de dirigir la política monetària comú. Seguint l’esquema del Bundesbank, que en els anys anteriors havien adoptat també gairebé tots els països de la Unió, el BCE havia de tenir una total independència dels governs dels països membres i de la pròpia Comissió Europea.

Però aquesta independència ja es va veure qüestionada abans i tot del naixement formal del BCE. En el procés de nomenament de la cúpula del nou banc van reaparèixer les velles rivalitats polítiques entre els dos grans motors europeus; Alemanya i França. L'eix Bonn-París que s'havia consolidat en els anys precedents amb l'objectiu d'arribar a la següent fase de la UEM, va patir a Brussel•les un fort sotrac a causa de l'elecció del primer president del BCE.

El candidat natural era l'holandès Wim Duisenberg, que des del juliol del 1997 era president de l l'Institut Monetari Europeu (IME) -l’òrgan a partir del qual es creava el BCE- i que tenia un excel•lent currículum al sector financer privat, al si d'organismes com el Fons Monetari Internacional i com a governador del Banc Central dels Països Baixos. Era, a més a més, originari d'un país, Holanda, teòricament neutral en les disputes de les grans potencies europees, però al mateix temps un país clau en la història passada i present de la UE, cridat a formar part del nucli dur de la futura UEM. El nomenament de Duisenberg semblava segur fins que a finals del 1997 França va començar a promoure la candidatura del governador del Banc de França, Jean-Claude Trichet alhora que presentava a Duisenberg com el candidat d’Alemanya. Es tractava, un cop més, d'un altre episodi en la lluita pel control de la UEM entre els dos grans països europeus. Cap dels dos volia renunciar a influir, ni que fos indirectament, en la marxa futura de la Unió.

Es va arribar a Brussel•les sense consens i a la cimera dels primers dies de maig es va constatar l’aïllament de les posicions franceses. Tot i així França es va mantenir ferma i va amenaçar amb bloquejar el naixement de l’Euro si no s’acceptaven les seves exigències. Per sortir de l’atzucac van ser necessàries maratonianes reunions al màxim nivell entre el president francès Jacques Chirac i el canceller alemany Helmut Kohl. Finalment es va arribar a una solució de compromís: el primer president del BCE seria Duisenberg però aquest no esgotaria el seu mandat (teòricament de 8 anys) sinó que renunciaria al càrrec a mig mandat, el 2002, a favor del candidat francès. Era un acord verbal que es va filtrar a tots els mitjans de comunicació però que no va quedar oficialment recollit en cap document ja que legalment ningú no podia obligar al governador del Banc Central Europeu a dimitir a termini fix. De fet, Duisenberg mai no va acceptar en públic cap compromís en aquest sentit sinó que, ben al contrari, es va dedicar a posar en relleu la seva independència de qualsevol pacte polític i el 30 de desembre, hores abans del naixement oficial de l’Euro, va declarar que no dimitiria a mig mandat.

La compensació que sí que van obtenir els francesos de manera irrevocable va ser la vice-presidència del BCE que va recaure en Christian Noger. El BCE, amb seu a Frankfurt i amb un funcionament calcat del Bundesbank, tindria també en la seva cúpula, com a representant espanyol, el català Eugeni Domingo Solans.

Amb la cimera de Brussel•les, doncs, i un cop determinats els països que entraven a la tercera fase de la UEM i escollit el president del BCE amb tota la seva cúpula, naixia l'anomenada Zona Euro, aquella que a partir de 1999 tindria una moneda comú, l'Euro i on la política monetària seria dictada des de Frankfurt, sense ingerències de cap govern. La renúncia a la pròpia moneda i a l’autonomia de la política monetària era la cessió més important de sobirania mai no feta pels estats europeus.

Però, òbviament, els estats dels països integrats a l’Euro conservaven encara importantíssimes competències no només en el terreny polític sinó també en l’econòmic i, a mesura que avancés la unió monetària, s’hauria d’anar avançant també en la coordinació d’aquestes altres polítiques, com la fiscal o la laboral, i s’hauria d’aconseguir que la convergència ja assolida en el terreny monetari i financer es convertís en una convergència real d’altres paràmetres com les taxes d’ocupació o el nivell de vida.

Justament la discussió sobre aquestes qüestions va estar al centre del debat europeu durant la segona meitat del 98. Un cop aconseguida la Unió Monetària, els temes principals eren la definició d’una política europea comuna de lluita contra l’atur i la redefinició del paper de les subvencions de la Unió Europea en la millora de les condicions de vida dels sectors, països i regions menys rics. Alemanya ja feia anys que considerava excessiva la seva aportació als fons comunitaris i l’entrada dels principals països receptors d’ajudes (amb Espanya al capdavant) a la zona Euro li va permetre de rellençar el debat amb més força posant en qüestió si un país que presentava unes magnituds macroeconòmiques tant favorables i que formava ja part del grup europeu capdavanter havia de seguir rebent ajudes.

Però aquest era ja un tema per a un altre any, el 1998 havia dut el naixement de l’Euro, una nova moneda que semblava disposada a discutir-li al dòlar USA el paper de gran moneda internacional d’intercanvi i reserva i d’una nova potència econòmica, la zona Euro, capaç de tractar de tu a tu a les principals potències econòmiques del món: els Estats Units i el Japó.

l’euro naixia certament com una moneda forta i, a més, es van prendre tota mena de precaucions per evitar que en els seus primers mesos de vida pogués ser objecte d’atacs especulatius als mercats de divises. Abans d'acabar l'any ja hi va haver la primera mostra del que havia de ser el futur més immediat. El 3 de desembre, sense previ avís, tots els onze bancs centrals dels països que al gener integrarien la UEM, van decidir abaixar, conjuntament, els seus tipus fins al 3% (Itàlia ho va fer en dues etapes, primer fins al 3,5% i després dins el 3%). Va ser la primera decisió del BCE i el darrer acte de sobirania de la resta de Bancs Centrals. Amb aquest cop d'efecte es va deixar clar que el tipus d’interès inicial de l’Euro seria el 3%, es van evitar possibles moviments especulatius i es va demostrar, també, la bona sintonia dels fins aleshores organismes emissors europeus.

El conjunt de països que des de l’u de gener de 1999 tindrien l’Euro com a moneda comuna (Bèlgica, Holanda, Luxemburg, Itàlia, España, França, Alemanya, Portugal, Finlàndia, Irlanda i Àustria) constituïen una gran potència econòmica mundial i en molts aspectes superaven els seus competidors més directes: Estats Units i Japó. Un mercat de 291 milions de persones, més gran doncs que el dels Estats Units i més del doble del de Japó, amb un PIB ajustat a paritat de preus de compra (ppp) de quasi 6 bilions de dòlars, el doble del japonès i un 74% del dels Estats Units, i amb un PIB anual ajustat per càpita de 20.188 dòlars, lleument inferior al Japó i un 67% del dels Estats Units. La zona Euro era la principal zona comercial del món, absorbia el 18,6% del comerç mundial i l'economia creixia a força bon ritme, tot i les repercussions de la crisi a les economies emergents, amb una taxa d'inflació moderada. L’únic punt negre era una taxa d'atur que doblava la dels Estats Units i la del Japó.

I, per primer cop en la història, l’estat espanyol era membre fundador d’un gran projecte europeu. Les monedes i bitllets de pessetes seguirien encara circulant durant tres anys, però a partir de l’u de gener de 1999 totes les transaccions financeres es farien ja en euros i, en els mercats de divises i de valors, la pesseta hauria desaparegut definitivament. El 30 de desembre de 1998 va ser el darrer dia en què les borses espanyoles van negociar cotitzacions en pessetes, el darrer dia en què es va fixar un tipus de canvi de la pesseta respecte de les altres divises internacionals. El 31 de desembre es va determinar definitivament el valor de l’Euro en pessetes: caldrien 166,386 pessetes per comprar un Euro, amb 1.000 pessetes s’aconseguirien poc més de 6 euros. D’altra banda, un Euro valdria 1,167 dòlars nord-americans i 132,8 iens.