Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
L'equip francès celebra el triomf a l'Eurocopa-2000

Resum de la competició

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Futbol (1129)
Trofeus, campionats, medalles, rècords (1378)
Personatges Personatges
Alfonso Pérez (6)
David Trezeguet (1)
Frank De Boer (17)
Gaizka Mendieta (8)
Gerhard Aigner (1)
Javier Clemente (24)
José Antonio Camacho (22)
Josep Guardiola (102)
Lothar Matthaus (1)
Luís Figo (25)
Nuno Gomes (1)
Patrick Kluivert (22)
Raúl González Blanco (12)
Slobodan Milosevic (155)
Vitor Borba Ferreira (36)
Yuri Djorkaeff (2)
Zinedine Zidane (12)
Entitats Entitats
Eurocopa de Futbol (23)
Juventus de Torí (23)
UEFA (28)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Bèlgica (44)
Holanda (Països Baixos) (55)
39 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
França arrodoneix a París una època daurada
Eurocopa 2000
Del 10 de juny al 2 de juliol del 2000 es va celebrar l'Eurocopa de futbol, organitzada conjuntament per Bèlgica i Holanda. Hi participaven 16 equips, dividits en quatre grups de quatre, i es disputaven un total de 31 partits, tots retransmesos en directe per televisió. Entre els principals favorits es trobaven Holanda, com a amfitriona, i França, en la seva condició de campiona del món. Alemanya, campiona vigent, no comptava en els pronòstics degut a la manca de renovació de l'equip, que fins i tot havia hagut de recuperar en l'últim moment el llegendari Lothar Matthaus, de 39 anys, per a la competició. Anglaterra també presentava una selecció molt competitiva. Una altra favorita era Espanya que havia arribat a l’Eurocopa havent jugat una gran fase de classificació. Desprès de perdre el primer partit contra Xipre havia canviat l'entrenador Xabier Clemente per José Antonio Camacho que va encadenar set victòries consecutives en la resta de partits, en els que Espanya va marcar 40 gols i només en va rebre un en contra. Tot i això, just abans de l’Eurocopa la selecció espanyola va començar a demostrar una notable debilitat i en els dos partits previs al campionat només va ser capaç d’empatar a 1 contra Suècia i de guanyar per 0-1 contra Luxemburg.

En el Grup C, Espanya es trobava emparellada amb Noruega, Iugoslàvia i Eslovènia. Espanya va començar malament, perdent contra Noruega per 1 a 0 en un partit on va oferir una imatge molt pobre. Contra Eslovènia, la selecció de Camacho va guanyar per 2 a 1 però el seu joc tampoc no va convèncer. Espanya va aconseguir classificar-se en l'últim moment contra Iugoslàvia. L'equip balcànic, que en tenia prou amb l'empat per classificar-se, anava guanyant per 3 a 2 quan es complia el temps reglamentari. Però primer un gol de Gaizka Mendieta al minut 92 i desprès un altre d'Alfonso Pérez al 94 van classificar l'equip espanyol. Pep Guardiola, que va dirigir l'equip amb clarividència va ser elegit per la UEFA el millor jugador del partit. Semblava que amb el 3-4 l’equip espanyol ressuscitava i els mitjans de comunicació parlaven novament de la “èpica” i la “fúria” espanyoles. Malgrat la derrota, Iugoslàvia també es va classificar en veure’s beneficiada per l'empat entre Noruega i Eslovènia.

En el Grup A es trobaven Alemanya, Portugal, Romania i Anglaterra. Alemanya, que defensava el títol aconseguit quatre anys abans, i Anglaterra semblaven els favorits clars per passar a la següent ronda. En el primer partit, front a Anglaterra, Portugal va remuntar un 2 a 0 per acabar guanyant 3 a 2. En el partit entre els favorits Anglaterra va derrotar Alemanya en un resultat històric, era la primera victòria anglesa sobre Alemanya des de la final del mundial de 1966. Aquest partit entre Alemanya i Anglaterra, disputat a la tranquil·la localitat belga de Charleroi i que va ser batejat com el partit del pànic, va estar envoltat de greus incidents entre dues de les aficions més violentes del futbol europeu. La policia va detenir més de 500 persones i en va expulsar més de 350, la majoria anglesos. La desfeta esportiva d'Alemanya es va completar amb una derrota contra Portugal per 3 a 0, mentre que l'altre teòric favorit del grup, Anglaterra, també era eliminat en perdre per 3 a 2 contra Romania, que es classificava juntament amb Portugal.

En el Grup B s'enfrontaven Bèlgica, Itàlia, Suècia i Turquia. Itàlia es va classificar amb facilitat en guanyar els tres partits. La sorpresa del grup la va protagonitzar Turquia que després d’empatar amb Suècia i de guanyar Bèlgica, es va classificar pels quarts de final. En el Grup D els dos principals favorits pel triomf final, França i Holanda, s'enfrontaven a la República Txeca, subcampiona quatre anys abans, i Dinamarca. Els dos favorits van complir guanyant els partits contra els seus rivals i van arribar ja classificats a l'últim partit en què s'enfrontaven entre ells. Holanda va quedar primera de grup en superar França per 3 a 2.

Aquest triomf d'Holanda va fer que, inesperadament, França i Espanya s'enfrontessin a semifinals. En un partit molt igualat França es va avançar per dues vegades gràcies a dos gols de les seves estrelles Zinedine Zidane i Yuri Djorkaeff. Entre tots dos un gol de penal de Gaizka Mendieta deixava esperances a l'equip espanyol, que es van veure augmentades quan en el minut 89 l'àrbitre assenyalava un altre penal a favor d’Espanya. Mendieta, el llançador oficial, havia estat substituït minuts abans i el llançament el va fer Raúl González amb tan poca fortuna que va enviar la pilota fora, confirmant l'eliminació de l'equip espanyol que quedava un cop més fora de la fase decisiva de les grans competicions. Des que el 1964 havia guanyat l’Eurocopa, la selecció espanyola només havia aconseguit arribar a la final el 1984. El 1976, 1996 i el 2000 havia estat eliminada a quarts de final. El 1972 i el 1992 no s’havia classificat i el 1968, 1980 i 1988 havia estat eliminada en la primera ronda.

En els altres partits de quarts, el rival d'Espanya a la fase de classificació, Iugoslàvia, va ser derrotat per Holanda per 6 a 1, en la golejada del torneig, amb quatre gols del barcelonista Patrick Kluivert. Portugal va eliminar Turquia per 2 a 0, amb 2 gols de Nuno Gomes i en un gran partit de Luis Figo. Itàlia per la seva banda va eliminar Romania, en un partit típic de l'equip italià, en el que els romanesos van dominar durant bona part del partit però sense poder superar el control dels seus rivals, que en dues badades defensives van establir el 2 a 0 definitiu.

La bona actuació de Portugal a l'Eurocopa es va estavellar en semifinals contra França, en un partit que va ser jugat amb moltes precaucions per tots dos equips. El partit va acabar amb empat a 1 i a la pròrroga un penal assenyalat contra Portugal va permetre a Zinedine Zidane marcar el gol de la victòria i portar a França a la final. En l'altre semifinal, Itàlia va tornar a exhibir el futbol defensiu que l'havia portat fins allà i va deixar en tot moment la possessió de pilota a Holanda que va ser, però, incapaç de superar la defensa italiana. El partit va acabar amb empat a zero, després que els holandesos del Barça Patrick Kluivert i Frank de Boer fallessin un penal cada un, i tampoc es va marcar cap gol a la pròrroga. Finalment Itàlia es va classificar per la final en superar Holanda en els llançaments de penal.

A la final, disputada el 2 de juliol a l’estadi De Kuip de Rotterdam davant de 50.000 persones, Itàlia va realitzar el seu millor partit de l'Eurocopa, dominant França gairebé durant tot el partit. Els italians van tenir el títol pràcticament a l'abast de la mà quan al minut 90 anaven guanyant per 1 a 0 però els francesos van aconseguir empatar en l'últim moment. A la pròrroga un gol de David Trezeguet, al minut 103, va donar la victòria i el títol a França, que, desprès del títol de campiona del món aconseguit dos anys abans, confirmava així la seva supremacia mundial i es convertia en la primera selecció de la història que aconseguia, de manera consecutiva, un mundial i un europeu.

El líder indiscutible de l’equip francès va ser el migcampista de la Juventus Zinedine Zidane que ja el 1998 havia donat la victòria a França marcant dos gols en la final contra Brasil i que va tornar a ser clau en els partits contra Espanya, Portugal i Itàlia de l’Eurocopa 2000. A finals d’any la FIFA va distingir Zidane com el millor jugador del món, títol que ja havia aconseguit dos anys abans. Zidane va obtenir 370 punts superant així al portuguès Luis Figo (329) i al brasiler del Barça Rivaldo (263).

Amb el triomf francès es tancava una Eurocopa en què el millor va ser la gran quantitat de gols que es van marcar, amb una mitjana de 2,74 per partit, el més alt des de Iugoslàvia'76, quan va ser de 4,75, i molt per sobre de l'anterior, Anglaterra'96, quan va ser de 1,9. Els màxims golejadors van ser l'holandès Patrick Kluivert i el iugoslau Savo Milosevic, empatats a cinc gols. En l'aspecte negatiu es va ressaltar el desgavell organitzatiu, que va fer que el secretari general de la UEFA, Gerhard Aigner, declarés que no es repetiria l'experiència d'una organització compartida del torneig i que en el futur a Holanda i Bèlgica no se’ls encomanaria ni l'organització "d'una partida de cartes".