Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Joves berlinesos celebren davant la Porta de Brandenburg el 10è aniversari de la caiguda del mur

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Democràcia, processos de democratització (137)
Poder executiu i governs (1139)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Boris Ieltsin (157)
Egon Krenz (4)
Erich Honecker (4)
George W. Bush (404)
Gerhard Schröder (108)
Helmut Kohl (58)
Joachim Gauck (1)
Jozsef Antall (1)
Mikhaïl Gorbatxov (25)
Nicolae Ceauşescu (3)
Richard von Weizsacker / von Weizsäcker (10)
Tadeusz Mazowiecki (3)
Václav Havel (26)
Wojciech Jaruzelski (3)
Entitats Entitats
Unió Cristianodemòcrata alemanya - Unió Demòcratacristiana alemanya (49)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Berlín (Alemanya) (73)
44 lectures d'aquest article
25 impressions d'aquest article
Deu anys després de la caiguda del mur
Europa de l'Est
El 9 de novembre de 1999, govern i oposició d’Alemanya van presidir conjuntament la cerimònia parlamentària de commemoració dels deu anys de la caiguda del mur de Berlín, en un acte presidit pel canceller i líder socialdemòcrata Gerhard Schroeder i el seu antecessor en el càrrec i veritable factòtum de la unificació alemanya, el democristià Helmut Kohl. L’orador encarregat de representar l’antiga dissidència germano-oriental va ser Joachim Gauck i com a representants internacionals, l’acte va comptar amb la presència dels expresidents dels Estats Units i la Unió Soviètica, George Bush i Mikhail Gorbatxov. Al carrer es va celebrar el Festival Europeu de la Joventut, que va aplegar milers de joves provinents de 27 països i que va culminar en una festa multitudinària el vespre del 9 de novembre de 1999 a l’esplanada de la Porta de Brandenburg.

Els actes commemoratius del desè aniversari de la caiguda del mur van ser seguits al món sencer en tractar-se d’un fet cabdal en la història recent de les relacions internacionals, que marcava la fi del comunisme com a sistema polític i econòmic i de la guerra freda que, des de la conferència de Jalta (febrer 1945), havia dividit el món en blocs antagònics.

La única nota polèmica de la jornada van ser els comentaris negatius produïts al país per la sentència emesa el dia anterior per la judicatura de Leipzig revocant els recursos presentats per 3 antics dirigents de l’RDA, l’exsecretari general del partit comunista germano-oriental Egon Krenz i dos membres del Politburó, contra les condenes de 6 i quatre anys decretades contra ells el 1997, en considerar-los últims responsables de tots els horrors causats pel mur. Per a molts alemanys, sobretot els provinents de l’antiga RDA, la commemoració hauria estat motiu suficient per perdonar els artífexs materials de la desaparició de les fronteres entre alemanyes i entre l’Europa de l’Est i de l’Oest.

Deu anys abans, el 9 de novembre de 1989, la sensació dominant era que la URSS tenia els dies comptats i que l’esclat popular en demanda de millors condicions de vida als països de l’Est -principalment a Polònia, Hongria o Txecoslovàquia i també a l’interior de l’Unió Soviètica (repúbliques bàltiques, Azerbaidjan, Geòrgia o Armènia)- acabaria enderrocant el sistema que havia organitzat al llarg de quatre dècades de la vida de més de 500 milions de persones al continent europeu. Les ànsies de llibertat havien estat esclafats per la força a Hongria al 1956 i a Txecoslovàquia al 1968, però, anys més tard, la URSS ja no va poder aturar la rauxa d’oposició popular nascuda, primer, a Polònia amb Solidarnosc i, després a la mateixa Rússia, sota la cobertura de la perestroika iniciada el 1985 per Mikhail Gorbatxov.

Però el 9 de novembre de 1989, la veritable protagonista de la història va ser Alemanya i, més concretament, Berlín, l’antiga capital del país, que, en capitular davant les forces aliades el 2 de maig de 1945 havia esdevingut el s’mbol de tot un període i de la separació entre dos móns. El mur, era, a més, la representació de la derrota alemanya i de la condemna aplicada a tot un poble per raó dels seus dirigents nazis. La fi del mur, la desfeta material de l’RDA, doncs, obria una nova era a Europa i al món, i, sobretot, a Alemanya.

Des que el 13 d’agost de 1961 va començar la construcció del mur, un monstre de pedra, formigó i filferro de 165,7 quilòmetres de llargària, havien mort als seus peus un total de 239 persones i 3.221 havien estat detingudes, mentre que unes altres 676 havien estat liquidades en altres punts de la frontera. L’última víctima del mur havia estat un jove de 20 anys anomenat Chris Geoffrey, mort a trets el 5 de febrer de 1989.

Els contactes de l’RDA amb Occident, afavorits pel tarannà conciliador de la perestroika soviètica, posaven en evidència que els temps de l’esclafament militar de qualsevol dissidència difícilment tornarien. Aquest fet, juntament amb la precarietat econòmica i la manca de perspectives de futur, van generar un sentiment generalitzat de frustració en la població germano-oriental, que, en diferents tongades, van prendre la forma d’oposició activa i passiva al règim comunista. Manifestacions, dissidència i desercions van anar creixent dia a dia a la llavors RDA. En els darrers anys les fugues cap a l’Alemanya occidental i cap a d’altres països de l’Est, ja inserits en processos de canvi, eren a l’ordre del dia: 5.000 persones al 1987, 12.000 al 1988 i 40.000 al 1989.

Aquests fets van provocar l’aparició de fortes divisions al si del partit comunista germano-oriental, que van tenir la seva màxima expressió el 21 d’octubre de 1999, amb l’apartament del poder del que fins llavors havia estat el seu secretari general, Eric Honecker, i la seva substitució pel reformista Egon Krenz. Va ser el principi de la fi. El 7 de novembre de 1989 va dimitir en bloc el govern comunista de la RDA, presidit des del 1976 per Willi Stoph, i Krenz va nomenar Hans Modrow com a nou cap de govern. La primera ordre del Modrow va ser obrir al món les fronteres del país, en un intent d’aturar el descontentament popular.

Dos dies més tard, el 9 de novembre de 1989, l’ordre de Modrow va ser donada a conèixer públicament, en forma d’una autorització formal a la població per al pas de frontera amb l’RFA. La gent no s’ho podia creure. Tothom que volgués podia travessar lliurament a l’altre cantó d’Alemanya. Al cap d’unes hores hi havia una gernació als voltants del mur. Els soldats que vigilaven els 165,7 quilòmetres de mur, desplegats en 302 torres de vigilància i 259 casernes, no sabien què fer. Ningú no els manava aturar el flux de gent regnant. Van optar per no fer res i deixar passar tothom.

La reacció popular va ser immediata. Berlín era una festa. Del mur se’n feien miques. Milers de germano-oriental passaven sense control a la banda occidental i, en unes històriques paraules pronunciades des del balcó de l’ajuntament, el llavors alcalde de Berlín occidental, el socialdemòcrata Walter Momper, sentenciava “l’alliberament del poble germano-oriental”. L’endemà, tres milions d’alemanys ja havien visitat la part oriental de Berlín, mentre uns altres cinc esperaven per fer-ho. Finalment, el 3 de desembre de 1989 va dimitir en bloc el Politburó i el Comitè Central del partit comunista de l’RDA, alhora que Modrow decretava el processament de Honecker, Stoph, Krenz i altres alts dirigents de l’era comunista. El 16 de desembre, en un congrés extraordinari, l’antic partit comunista esdevenia el Partit del Socialisme Democràtic.

Davant la dimissió comunista, el govern de l’RFA, encapçalat per la CDU de Helmut Kohl va prendre ràpidament la iniciativa, aconseguint materialitzar la unió monetària entre les dues alemanyes el mes de juliol, després d’organitzar els mesos de març, maig i octubre unes eleccions lliures per constituir els parlaments, els governs i els ajuntaments dels cinc nous estats federats: Saxònia, Turíngia, Saxònia-Anhalt, Brandenburg i Mecklemburg-Pomerània, mentre Lothar de Maiziére era elegit com al darrer primer ministre de l’RDA.

D’aquesta manera, 327 dies després de la caiguda del mur, el 3 d’octubre de 1990, naixia oficialment la nova Alemanya unificada, en un acte presidit pel llavors president de l’RFA, Richard von Weiszacker i el canceller Helmut Kohl. Aquell mateix dia, les potències guanyadores de la segona guerra mundial posaven fi a 45 anys d’ocupació militar de Berlín i dos mesos més tard, el desembre de 1990, la CDU de Helmut Kohl obtenia una contundent i aclaparadora victòria a les primeres eleccions generals celebrades a l’Alemanya unificada.

Les reaccions a la resta de països de l’Est no van trigar: al mateix 1989, a Polònia, Wojcieh Jaruzelsky negociava amb Solidarnosc la transició democràtica nomenant primer ministre al demòcrata Tadeusz Mazowiecki. A Hongria va néixer la República, mentre a Txecoslovàquia Vaclav Havel era elegit president i a Romania eren executats el dictador Nicolae Ceaucescu i la seva dona. Entre març i juliol de 1990, les repúbliques bàltiques, primer Lituània, després Estònia i Lituània, van declarar la seva independència de la URSS, i Jozsef Antall va guanyar les primeres eleccions democràtiques a Hongria, que també van ser convocades a Bulgària i Romania. Per fi, el desembre de 1991, queia la URSS per donar pas a la nova Federació Russa, presidida per Boris Ieltsin.