Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Caps rapats, en una manifestació a Berlín

Feixisme emergent

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Moviments d`ultradreta, feixisme (66)
Política europea (690)
Personatges Personatges
Adolf Ogi (1)
Adolf Hitler (10)
Alberto Adriano (1)
Christopher Blocher (9)
Daniel Feret (1)
David Irving (1)
Deborah Lipstad (1)
Franck Vanhecke (1)
Gerhard Schröder (108)
Gerhard Frey (1)
Gianfranco Fini (15)
Jean-Marie Le Pen (30)
Johannes Rau (7)
Jörg Haider (25)
Kristin Jacobson (1)
Pia Kjaersgaard (2)
Rolf Schlierer (1)
Silvio Berlusconi (102)
Wolfgang Thierse (3)
Wolfgang Schüssel (12)
Entitats Entitats
Aliança Nacional (Itàlia) (13)
Bloc Flamenc (1)
Bundesrat (6)
Camp de Concentració d'Auschwitz (1)
Divisió de Sang i Honor d'Alemanya (1)
Front Nacional Belga (1)
Front Nacional francès (26)
Govern de Suïssa (4)
Moviment Social Italià (1)
Parlament federal alemany, cambra baixa (22)
Partit del Poble (Suïssa) (2)
Partit del Poble Danès (3)
Partit del Progrés (Dinamarca) (2)
Partit Democràtic Nacional d’Alemanya (1)
Partit Hongarès de la Veritat i la Vida (1)
Partit Liberal Austríac (17)
Partit Popular Austríac (9)
Partit Republicà Alemany (1)
Partit Republicà de la República Txeca (2)
Tribunal Constitucional Federal d'Alemanya (6)
Tribunal Suprem Alemany (2)
Tribunal Suprem de Londres (4)
Unió del Poble Alemany (2)
Unió Democràtica del Centre (Suïssa) (9)
Unió Europea (1018)
White Youth (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Europa (194)
Dessau (Alemanya) (1)
Londres (Regne Unit) (179)
Nàpols (Itàlia) (8)
París (França) (222)
Sebnitz (Alemanya) (1)
73 lectures d'aquest article
38 impressions d'aquest article
La ultradreta guanya terreny
Europa
El mateix any en que se celebrava solemnement el 55è aniversari de l'alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz i que Estocolm acollia representants de 47 països en un fòrum Internacional d’homenatge a les víctimes de l’holocaust, va ser l’any que van prendre un considerable protagonisme els moviments de caire xenòfob i racista a diferents països de la Unió Europea. D’ideologia filonazi, en alguns casos, i de tendència manifestament ultradretana, en d’altres, les seves posicions eren, en general, molt properes a la representada pel Partit Liberal de Jörg Haider que el 4 de febrer va incorporar cinc dels seus membres en un govern de coalició presidit pel democristià Wolfgang Schüssel.

La presència d’un partit ultradretà en els parlaments i les institucions europees no era un fenomen polític nou, si bé, fins al 2000, aquests havien gaudit d’una representativitat legislativa escassa, tot i que ascendent. A França, el Front Nacional (FN) de França, fundat el 1972 per Jean-Marie Le Pen (inhabilitat per un any com a eurodiputat el 1999), estava representat només als municipis, als parlaments regionals i al Parlament Europeu, on el 1995 havia obtingut un 15,5% dels vots. A Itàlia, l’Aliança Nacional de Gianfranco Fini, successora des del 1993 del neofeixista Moviment Social Italià, havia participat en el govern de Silvio Berlusconi el 1994, comptava amb una representació parlamentària constant i, el 2000, formava part del govern de diversos municipis, entre els que destacava Milà.

A Alemanya els partits d’ultradreta estaven representats en quatre parlaments regionals (Bremen, Baden-Württemberg, Brandenburg i Saxònia-Anhalt), però no tenien diputats al parlament federal. A les eleccions de 1998, el Partit Democràtic Nacional d’Alemanya (NPD), els republicans (REP), que dirigia des de 1983 Rolf Schlierer, i la Unió del Poble Alemany (DVU) de Gerhard Frey, només havien aconseguit sumar tots junts un 3,3% dels vots.

A Bèlgica, l’ultradretà Bloc Flamenc (VB) de Franck Vanhecke, fundat el 1979, havia obtingut 15 escons per Flandes en les eleccions legislatives del 1999 i rebia el suport de l’únic escó obtingut en la mateixa contesa pel Front Nacional (DVU) de Daniel Feret, també de tendència ultradretana. A les eleccions locals celebrades el 8 d’octubre del 2000, el VB es va consolidar com la primera força política a Anvers i va aconseguir entre el 10% i el 20% dels vots en altres ciutats flamenques com Gand, Malines, Lokeren, Bereren i Beringen, doblant també el nombre de vots obtinguts a Brussel.les i consolidant un 10% dels vots a nivell federal. Tot i aquests resultats, la negativa de la resta de forces polítiques flamenques a pactar amb el VB no els permetia accedir al govern de cap municipi.

A Dinamarca, el Partit del Poble Danès (DF), fundat el 1995 per Pia Kjaersgaard, comptava amb 13 diputats i el Partit del Progrés de Kristin Jacobson amb 4, al Parlament de 179 escons elegit el 1998. A Espanya i Portugal, la ultradreta residual del franquisme i el salazarisme sobrevivia en grupúsculs d’orientació política diversa i sempre marginal, sense que disposés de representació parlamentària.

Fora de la Unió Europea, a Suïssa la coalició Partit del Poble Suís-Unió Democràtica de Centre (SVP/UDC), fundada el 1971 i dirigida per Cristoph Blocher havia aconseguit 44 dels 200 escons en joc a les generals d’octubre del 1999 i un dels seus membres, Adolf Ogi, era president de torn de la Confederació Helvètica l’any 2.000. Aquests partits havien estat els més acèrrims defensors del NO en el referèndum celebrat a Suïssa el 1992 per decidir sobre la integració a la UE, adduint raons de neutralitat i sobirania. Precisament, al 21 de maig del 2000 i per combatre la situació de relatiu aïllament en que havia quedat el país, els suïssos van aprovar amb un 67,2% de vots favorables la signatura d’un acord bilateral de cooperació econòmica amb la Unió Europea.

A l’Europa de l’Est, la situació era prou diferent després de dècades de règims marxistes. Des la caiguda de l’URSS, l’ultradreta havia tingut una considerable presència parlamentària a Hongria a través del Partit Hongarès de la Veritat i la Vida (MIEP), d’ideologia clarament antisemita, que havia estat coalitzat amb el centredreta diverses cops des del 1992. A Polònia, al 2000, els Conservadors Nacionalistes, també d’ideologia ultradretana, comptaven amb 6 escons al Parlament i a la República Txeca, els republicans ultradretans havien perdut la representació parlamentària el 1998.

Aquesta creixent presència institucional de l’extrema dreta, anava acompanyada d’un reguitzell de fets violents, associats a l’ideari nazi i lligats a l’augment generalitzat a tota Europa de la immigració provinent de l’Àsia Menor, l’Europa de l’Est o el Magrib. Els fets no eren nous: així, el 1993 van morir cinc dones turques a Alemanya en ser cremat l’edifici on vivien; el 1995 un magribí va ser assassinat a París per uns simpatitzants de Le Pen; el 1999 van explotar tres bombes a barriades turques i xineses de Londres i aquell any també ultradretans italians van cremar un campament de gitanos a Nàpols.

Però l’any 2.000, mentre la participació de l’FPÖ al govern austríac desencadenava una autèntica ofensiva diplomàtica contra l’extrema dreta, els actes vandàlics d’arrel xenòfoba experimentaven un notable creixement, especialment a Alemanya. El mes de juny va ser assassinat a Dessau del moçambiquès Alberto Adriano, de 39 anys i resident al país des del 1988, per part de tres individus d’ideologia nazi, que a l’agost van ser comdemnats a cadena perpètua, l’autor material, i a nou anys de presó, els altres dos. El 27 de juliol es va registrar un atemptat xenòfob amb bomba a l’estació de ferrocarrils de Dusseldorf, que va causar 9 ferits greus. Un altre atemptat de finals d’agost, reivindicat per elements neonazis, contra una casa de refugiats de Waiblingen i les ferides causades a un africà a la ciutat de Lübeck a principis de setembre per dos skinheads, que la policia va relacionar amb l’NPD, van fer créixer l’alarma.

A mitjans d’any, mentre representants dels governs alemany, nord-americà, rus, bielorús, txec, polonès i ucraïnès signaven a Berlín un acord pel qual el govern i la indústria alemanya es comprometien a pagar, a parts iguals 85.000 milions de pessetes, en concepte d'indemnitzacions, als treballadors forçats pels nazis a la segona guerra mundial que encara eren vius (800.000 dels prop de 10 milions que havien patit aquest tractament), el president del Bundestag, Wolfgang Thierse, condemnava obertament les formacions neonazis, assenyalant el seu majoritari arrelament a l’antiga Alemanya de l’Est, mentre el canceller Gerhard Schröder feia una crida a tota la societat per combatre amb energia el fenomen, el mateix dia, 31 d’agost, que inaugurava un monòlit a Dessau en memòria d’Alberto Adriano.

Més enllà de les paraules, el 14 de setembre el govern alemany va il·legalitzar l'organització ultradretana Divisió de Sang i Honor d'Alemanya i el seu grup de xoc juvenil White Youth, ambdós estretament vinculades al Partit Nacional Democràtic d'Alemanya (NPD), que va protestar obertament per l’acció i va mobilitzar els seus simpatitzants en diferents ocasions, fins a aplegar a Berlín 1.200 extremistes el 4 de novembre i 2.000 el 25 de novembre. El 8 de novembre, a més, Schröder va sol·licitar al Tribunal Constitucional Federal la il·legalització de l’NPD, iniciativa en la que va obtenir el suport dels lands de Baviera i Saxònia i del Bundesrat (Senat) de majoria democristiana, i que era la primera adoptada per un executiu alemany contra un partit radical des la prohibició del Partit Comunista d’Alemanya i del neonazi Partit Socialista del Reich als anys cinquantes.

Per ajudar a impulsar la iniciativa, el 9 de novembre, el govern alemany va convocar una gran manifestació a la Porta de Brandenburg contra la violència racista i xenòfoba, que va congregar 200.000 persones i va estar encapçalada pel president de la república, Johannes Rau, i el canceller Schröder. L’emblemàtica data commemorava, a més, els onze anys de la caiguda del mur, però també feia memòria del frustrat intent de cop d’estat que va protagonitzar Adolf Hitler el 9 de novembre del 1923 i de la Nit dels vidres trencats del 9 de novembre del 1938. Una altra manifestació contra el nazisme emergent va tenir lloc el 3 de desembre, aquest cop a la localitat germano-oriental de Sebnitz després de la commoció causada al país en ser detinguts tres joves neonazis, acusats del monstruós assassinat d’un nen de 6 anys, de mare alemanya i pare iraquià, el 1997, al que van ofegar sense pietat en una piscina pública.

En acabar l’any, el 12 de desembre, el Tribunal Suprem Federal d’Alemanya va dictaminar que els tribunals podien perseguir a ciutadans estrangers que, des de les pàgines d’Internet, incitessin a l’odi racial o neguessin l’holocaust, creant un precedent de lluita contra l’ultradreta, tant dins com fora del país. Un pas més en aquesta direcció la van donar els tribunals francesos, el mes de desembre, quan van obligar als grans portals nord-americans d’Internet a bloquejar l’accés dels ciutadans francesos a les pàgines on es defensava el nazisme.

En aquest sentit, va destacar també la sentència del Tribunal Suprem de la Gran Bretanya contrària a l’escriptor David Irving, per “falsificador”, “mentider”, “racista” i “antisemita”, en el litigi que aquest mantenia amb la catedràtica nord-americana Deborah Lipstadt i l’editorial Penguin que l’havien acusat de “distorsionar l’episodi més tràgic de la II guerra mundial” a causa del seu llibre La negació de l’holocaust, publicat el 1995, on assegurava que mai no havia existit l’extermini del poble jueu en camps de concentració de l’Alemanya nazi.