Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Els danesos van haver d'anar a votar per escollir nou Govern i per a un referèndum sobre la U.E.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Eleccions i processos electorals (1758)
Euro, conversió monetària (96)
Personatges Personatges
Carld Bildt (3)
Goran Persson (5)
Poul Nyrup Rasmussen (10)
Entitats Entitats
Grup Cristiano-Demòcrata (Suècia) (1)
Parlament de Dinamarca - Parlament Danès (4)
Partit del Poble Danès (3)
Partit del Progrés (Dinamarca) (2)
Partit Liberal (Suècia) (2)
Partit Social Liberal (Dinamarca) (3)
Partit Socialdemòcrata (Dinamarca) (4)
Unió Econòmica i Monetària (32)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Dinamarca (19)
Suècia (40)
68 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Europa, sí; l'euro, encara no
Països Nòrdics
L’any 1998 va dur els danesos a les urnes dues vegades. La primera el mes de març per escollir els seus governants i la segona el maig per decidir en referèndum si acceptaven el nou tractat de la Unió Europea, el d’Amsterdam. En ambdós casos es va votar per la continuïtat: la coalició de govern de centre esquerra va tornar a guanyar les eleccions legislatives i el Tractat d’Amsterdam va ser ratificat de la mateixa manera que feia cinc anys es va aprovar el Tractat de Maastricht.

El gran guanyador de les dues votacions va ser el primer ministre socialdemòcrata Poul Nyrup Rasmussen. A principis d’any va decidir avançar les eleccions sis mesos i dissoldre el Folketing (Parlament danès) per “netejar l’ambient” de cara al referèndum sobre el Tractat d’Amsterdam que era, segons el polític socialdemòcrata, “la qüestió més essencial i decisiva per al futur del país”. Contra el pronòstic dels sondejos i les enquestes prèvies va aconseguir ser reelegit primer ministre després d’obtenir un 36% dels vots, un punt més que en les anteriors eleccions legislatives.

La bona marxa de l’economia, amb unes xifres d’atur en descens durant cinc anys consecutius (del 12’4 al 7’4%), una inflació prou baixa (2,2%), un bon ritme de creixement (3%) i un notable superàvit pressupostari, va ser el principal argument que va permetre al Partit Socialdemòcrata amb el suport del Partit Social Liberal com a soci minoritari va refermar la seva majoria. D’altre banda, els comicis van posar de relleu el fort augment de l’electorat d’extrema dreta. Una nova formació, el Partit del Poble Danès, defensor d’una política gairebé racista front la immigració i que feia de la oposició a la Unió Europea la seva bandera principal, va obtenir 13 diputats, que afegits als 4 escons del tradicional Partit del Progrés formaven un considerable bloc de pressió ultranacionalista al nou Parlament.

Aquest bloc va jugar fort, dos mesos més tard, la carta del “no” en la campanya del referèndum sobre el tractat de la Unió Europea i van forjar una sorprenent aliança amb els grups radicals d’esquerra que també mantenien posicions antieuropeistes. Però Rasmussen, que havia decidit no integrar-se de moment a la Unió Econòmica i Monetària tot i que Dinamarca complia abastament els criteris de convergència, va aconseguir una nova victòria i el “sí” es va imposar amb claredat.

Les discussions sobre la integració a la Unió Europea van marcar també el panorama polític d’un altre país nòrdic, Suècia, que com Dinamarca havia optat per quedar inicialment fora de l’Euro. Les eleccions legislatives celebrades a Suècia el mes de setembre van demostrar el creixent distanciament entre els electors i els partits dominants en les dues coalicions d’esquerra i de dreta. El Partit Liberal de l’exprimer ministre Carl Bildt va experimentar també una significativa pèrdua de vots i la socialdemocràcia recollia a les urnes els pitjors resultats dels últims 60 anys (36% dels vots comparat amb el 45,3 % de les anteriors eleccions). Malgrat el retrocés del seu partit, el primer ministre socialdemòcrata, Göran Persson, va poder formar novament govern però va veure la seva actuació molt condicionada pels pactes amb les altres formacions d’esquerra.

Els grans guanyadors d’aquestes eleccions van ser precisament els partits minoritaris de cada bloc: el grup Cristiano-demòcrata, amb 27 escons més al Riksdag (parlament suec), i el Partit d’Esquerres (ex comunistes) amb 23 escons més. Els ajustos econòmics dels anys anteriors, que van repercutir essencialment en els sectors socials més desfavorits, i diversos casos de corrupció van alimentar l’escenari polític de desil·lusió i desconfiança vers als grans partits que va provocar aquesta reacció de l’electorat. Segons els observadors, ambdós grups haurien de jugar un paper important en els propers quatre anys de legislatura política a Suècia. Amb el reforçament necessari dels ex comunistes i dels Verds, que van obtenir un resultat similar a les anteriors eleccions, s’esvaïa segons els analistes polítics un possible ingrés ràpid de Suècia a la Europa de l’euro. Tot dependria del referèndum sobre la integració del país a la Unió Econòmica i Monetària que s’havia de celebrar el 1999.