Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia catalana (535)
Estudis, estadístiques, audiències i sondejos (1173)
Països Catalans (217)
Recerca, i+d, innovació (148)
Personatges Personatges
Carles Manera (9)
Joan Lluís Vives (1)
Josep Vicent Boira (11)
Michaele Schreyer (1)
Entitats Entitats
Airbus S.A.S. (9)
Associació Barcelona Aeronàutica i de l´Espai (1)
Euroregió de l´Arc Mediterrani (11)
Institut Ignasi Villalonga (9)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Unió Europea (1018)
Universitat de les Illes Balears (42)
Universitat de València (80)
Universitat d`Alacant (20)
44 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
Una realitat més enllà de la polèmica
Euroregió mediterrània
Durant el 2003 l’articulació d’un espai econòmic de l’Arc Mediterrani que abracés tot el territori dels Països Catalans més enllà de les fronteres va ser objecte de nombroses polèmiques. Hi va haver una polèmica interna sobre la delimitació d’aquest espai i una polèmica externa d’aquells que presentaven aquesta idea com un desig expansionista català o com un retorn al passat. Pel que fa al territori que englobava aquesta euroregió, hi havia tres propostes sobre la taula: la dels que la veien circumscrita als territoris de parla i cultura catalana, la dels que l’ampliaven fins al conjunt dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó i la dels que anaven més enllà, fins a Múrcia o Almeria, al sud, i Tolosa o Montpeller, al nord.

Però, en qualsevol cas, el que semblava ja incontrovertible era la comunitat d’interessos d’aquests territoris. Complint els seus compromisos fundacionals, l’Institut Ignasi Villalonga va donar a conèixer un bon gruix de dades sobre l’euroregió mediterrània, l’Euram, i ho va fer durant una trobada d’especialistes celebrada a Tortosa el primer cap de setmana d’octubre.

L’Institut havia estat fundat el 30 de juny del 2002, sota la direcció pel professor Josep Vicent Boira i sota els auspicis de l’Institut Interuniversitari Joan Lluís Vives i la Universitat d’Alacant, amb l’objectiu d’impulsar la cooperació a l’euroregió de l’Arc Mediterrani per millorar la seva productivitat i competitivitat. La nova entitat partia del paper econòmic decisiu que tenien els territoris de l’antiga Corona d’Aragó (Catalunya i el País Valencià, a més de l’Aragó, Múrcia, les Balears i la Catalunya Nord) en el conjunt de l’Estat espanyol, tot i la manca d’inversions públiques i d’infraestructures que patien. També destacava la gravetat dels dèficits d’infraestructures en les relacions entre Catalunya i el País Valencià, que suposaven el 28% del total de mercaderies intercanviades entre comunitats dins de l’Estat, ja que el País Valencià rebia el 17,8% de les vendes catalanes i el 19,7% de les compres catalanes provenien del País Valencià.

L’informe d’octubre presentat a Tortosa va aprofundir en el coneixement de les interrelacions econòmiques de l’anomenat Arc Mediterrani, i es va poder establir que l’Euram aportava el 80% dels recursos en concepte de solidaritat a l’Estat espanyol i generava el 60% de les exportacions, amb una població de només un terç de l’Estat. També es va establir que el PIB agregat de l’Euram representava el 34% del total espanyol i el 42% del seu negoci industrial, i que l’Euram aplegava el 35% de totes les empreses de l’Estat i concentrava el 39% dels viatgers, el 36% dels establiments i el 52% de les places turístiques. També va aclarir que Catalunya aportava el 20% del PIB espanyol i el País Valencià el 10%, mentre que només rebien en inversions i serveis un 14-15% en el cas català (TGV inclòs), i un 5-6% en el valencià. L’últim exemple de discriminació consistia en els pressupostos del ministeri de Foment per al 2003, que atorgava la xifra de 1.666 milions d’euros en inversions i connexions ferroviàries radials del TGV entre Madrid-València i entre Madrid-Barcelona, i només 25 milions a la millora del corredor mediterrani ferroviari.

En tots els càlculs que sovint es feien sobre la discriminació que patien Catalunya i el País Valencià s’oblidava l’aplicació i destinació dels ajuts comunitaris que rebia Espanya i que el 2003 va posar de manifest el professor de la Universitat de València i director de la càtedra Ignasi Villalonga, Josep Vicent Boira, sobretot pel que feia a les mancances en infraestructures existents en l’anomenat eix mediterrani. Segons les dades del Transeuropean Transport Networks exposades per Boira, entre el 1986 i el 2002 la Comissió Europea havia destinat un 42,6% de les subvencions previstes per a les infraestructures espanyoles a Madrid i només un 7,8% i un 5,6%, respectivament, a Barcelona i València. A més, els eixos Madrid-Barcelona i Madrid-València es van endur un 37,2% dels recursos, davant del 6,5% que va rebre l’eix Barcelona-València i, de forma més general, des del 1986 Madrid s’havia aprofitat del 80,2% de les accions subvencionades des de Brussel·les. Pel que feia a les Balears, i segons va comunicar els últims mesos de l’any l’estudi Efectes regionals del pressupost europeu a Espanya, publicat per l’Institut d’Estudis Autonòmics i realitzat per un grup d’economistes dirigit pel catedràtic d’història econòmica de la Universitat de les Illes Balears, Carles Manera, les Balears eren la comunitat de l’Estat espanyol que més aportava al pressupost comunitari, amb 285,84 euros per any i habitant davant dels 150 de mitjana estatal, i la que menys rebia, amb 113,65 euros anuals davant dels 312,91 de mitjana estatal, cosa que li generava un dèficit en els fons europeus d’aproximadament 150 euros per any i habitant.

Particularment, en el cas català i segons diversos estudis publicats també durant l’any, el dèficit català, producte de la diversitat recaptativa i la uniformitat distributiva practicada per l’Estat espanyol, generava buits importants en les necessitats de progrés de Catalunya i suposava una aportació macroeconòmica regular i de primera magnitud a les arques estatals espanyoles. Aquest dèficit no estava reconegut en la comptabilitat estatal, però hi havia consens en el fet de situar-lo al voltant del 10% del PIB català i, concretament, entre els 7.000 i els 12.000 milions d’euros anuals, segons el creixement català, el flux d’inversions estatals fetes al país i el grau d’autonomia fiscal autòctona, molt més gran en els governs del PP que en els del PSOE.

A efectes estatals, el dèficit fiscal català representava aproximadament un 1% del PIB espanyol, una quantitat equivalent a l’aportada per la UE en concepte de fons estructurals i de cohesió, que el 2002 van ser exactament 8.870,8 milions d’euros, equivalent a l’1,29% del PIB espanyol, segons va donar a conèixer al setembre la comissària europea de pressupostos, l’alemanya Michaele Schreyer, que va destacar que Espanya era el soci comunitari que més ajuts rebia de la UE i Alemanya el que més n’aportava. Així, el 2002 Espanya va rebre 15.175 milions d’euros (el 20,9% del total pressupostari reinvertit en els Estats membres), la major part en concepte d’ajuts regionals i estructurals (8.832 milions d’euros), subsidis agrícoles (5.959 milions) i ajuts a polítiques internes (382,5 milions). Segons el mateix informe, darrere d’Espanya anaven França (11.771 milions; 16,2%), Alemanya (11.535 milions; 15,9%), Itàlia (8.113 milions; 11,2%) i Gran Bretanya (6.020 milions; 8,3%). Per altra banda, Alemanya va ser el principal contribuent amb 15.617 milions d’euros, el 22,8% del total d’aportacions, seguit de França, amb 13.202 milions (19,3%), Itàlia, amb 10.410 milions (15,2%), Gran Bretanya, amb 8.080 milions (11,8%) i Espanya, amb 5.965 milions (8,7%), que va ser receptor net de fons amb els 8.870,8 milions d’euros esmentats, si bé el percentatge de representació en el PIB va ser més gran a Grècia (2,3%), Portugal (2,14%) i Irlanda (1,5%).

Tot i així, el 2003 Catalunya es presentava com un país en alça, que no havia parat de créixer en nou anys i que havia esdevingut un important pol d’atracció d’inversions internacionals, malgrat els aspectes negatius del dèficit fiscal, l’escàs finançament autonòmic i la manca d’inversions públiques. El 2003 van millorar les dotacions científiques i de formació, i també les xifres de competitivitat. Així, a més de les millores existents en finançament i en inversions estatals (TGV, depuradora del Prat, tercera pista de l’aeroport de Barcelona), van destacar la inauguració de nous parcs tecnològics i clústers empresarials, i en particular la del sincrotró del Vallès, un accelerador de partícules destinat a la investigació industrial que, un cop finalitzat, seria el tercer d’Europa. També va sobresortir l’increment de facturació (contractes amb Airbus) de la incipient indústria aerospacial catalana (de 70 a 130 milions d’euros en un any), que donava feina a personal especialitzat en enginyeria, software, comunicacions, disseny i fabricació, càlcul estructural, mecànica, mecanitzats i utillatges, i que estava finançat per l’Associació Barcelona Aeronàutica i de l’Espai creada el 2000 per incentivar noves activitats relacionades amb l’espai. El 2003 el balanç global era de dotze universitats catalanes, 173 titulacions (ampliables a 200), una nova llei d’universitats, un Tercer Pla de Recerca amb diversos centres d’excel·lència (Institut de Ciències Cardiovasculars, Cresa, Institut d’Arqueologia Clàssica, Centre Tecnològic de Telecomunicacions, etc.) i un nou corredor d’empreses i centres de recerca tecnològica, el Med-Arc Catalonia, que havia de situar vint noves instal·lacions entre Girona, Barcelona i Tarragona. Per altra banda, el pressupost del govern català en recerca i desenvolupament havia crescut entre el 8 i el 10% en els últims anys, i la suma d’inversió pública i privada en R+D suposava l’1,1% del PIB català, si bé l’objectiu era arribar a l’1,5% el 2006 i al 2% en deu anys per igualar la mitjana europea. Les dades d’exportació de l’any encara van ser més espectaculars: Catalunya, amb el 0,1% de la població del planeta i el 0,39% del PIB, representa el 0,51% de les importacions mundials; i en el període 1992-2002 havia passat dels 16.200 milions d’euros als 34.300 milions, amb Europa com a client preferent.