Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Reunió Informal a l´UCE amb Pasqual Maragall, Marc Forné, Caterina Mieras, i Marina Geli, entre d´altres

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
Identitats culturals (86)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política europea (690)
Personatges Personatges
Antoni Castells (265)
Christian Bourquin (21)
Eliseu Climent (53)
Francisco Camps (177)
Gregorio Martín (1)
Guillem López Casasnovas (2)
Jaume Matas (174)
Joan Ignasi Pla (43)
Josep Vicent Boira (11)
Manel Nadal (15)
Marcelino Iglesias (63)
Martin Malvy (2)
Martín Quetglas (1)
Mateu Turró (1)
Pasqual Maragall (676)
Pere Esteve (40)
Entitats Entitats
Cercle d'Economia (50)
Euroregió de l´Arc Mediterrani (11)
Euroregió Pirineus Mediterrània (5)
Institut Ignasi Villalonga (9)
Parlament de València (77)
Patronat Català Pro Europa (4)
Unió Europea (1018)
Universitat Catalana d´Estiu (61)
Universitat de València (80)
Universitat Politècnica de València (14)
Universitat Pompeu Fabra (84)
73 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
Un primer acord polític
Euroregió
En una intervenció a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va defensar la creació d’una àrea d’interessos i col·laboració al llarg de tot l’arc mediterrani que anava des de Tolosa de Llenguadoc i Marsella fins a Múrcia, passant per l’Aragó, Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. Segons el president català, tots els territoris inscrits en aquest àmbit representaven unes àrees d’important desenvolupament econòmic i compartien una història i uns interessos comuns, sobretot en relació amb l’escanyament financer i inversor que patien per part de les respectives administracions estatals on estaven inserides.

Pocs mesos després aquest plantejament va fructificar en la creació de l’Euroregió Pirineus Mediterrània. El 29 d’octubre del 2004, Pasqual Maragall, Jaume Matas, Marcelino Iglesias, Martin Malvy i Christian Bourquin van subscriure a Barcelona la constitució d’aquest organisme, que integraven Catalunya, les Illes Balears, Aragó, el departament de Migdia-Pirineus, i el del Llenguadoc-Rosselló, amb el propòsit d’enfortir aquesta àrea geogràfica davant el procés d’expansió de la Unió Europea cap a l’Europa de l’Est. Donada la similitud històrica de l’àrea amb els antics límits territorials de la corona catalano-aragonesa, totes les mirades van confluir en aquell moment en l’absència del País Valencià en la signatura de creació, així com d’Andorra, que a diferència del primer havia anunciat la seva futura integració, un cop hagués superat l’handicap que li representava no formar part com els altres territoris de l’àmbit de la Unió Europea.

Pel que feia al País Valencià, un mes abans el president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, ja havia aclarit a les Corts Valencianes el seu rebuig a sumar-se a cap projecte que situés el País Valencià en la perifèria, perquè, segons Camps, el projecte d’euroregió presentat per Pasqual Maragall amagava privilegis i oportunitats per a d’altres i no tenia al darrere cap rerefons cultural o històric, sinó simplement econòmic. I també va afegir, contestant al líder socialista valencià, Joan Ignasi Pla, que s’havia mostrat favorable a la idea de Maragall, que, al seu parer, l’arc mediterrani era l’eix de prosperitat més gran d’Espanya i els valencians hi eren al bell mig, cosa que determinava que l’impuls polític de qualsevol mena de col·laboració havia de sorgir del País Valencià.

Tot i l’absència dels representants institucionals del País Valencià, tots els signants van destacar la importància de l’acte i el nou paper que l’euroregió havia de tenir en l’Europa dels 25. Els cinc territoris representaven una població de 13,3 milions d’habitants (el 3% de la població de la UE) i el 3% del PIB de la Unió, amb moltes possibilitats en els camps de la innovació tecnològica, la indústria aeronàutica, la recerca biomèdica i el turisme. Abans de finalitzar l’acte, Pasqual Maragall va aprofitar per anunciar el nomenament de l’exconseller Pere Esteve com a vicepresident del Patronat Català Pro Europa i com a representant personal de la Generalitat a l’euroregió, per presidir les comissions tècniques i les delegacions catalanes que hi participessin.

Com a projecte, l’euroregió es definia com la resultant de la voluntat d’unir esforços per crear al nord-oest de la Mediterrània un pol de desenvolupament sostenible basat en la innovació i la inclusió social i territorial i amb uns objectius de més competència global per a les economies que integrava. L’euroregió partia d’uns actius importants en el context sud-europeu i mediterrani per demografia, economia i territori: xarxa de centres metropolitans de dimensió europea, una base científica i tecnològica considerable (universitats i escoles tècniques, parcs tecnològics, laboratoris d’investigació), una estructura econòmica diversificada, indústries punteres consolidades o en emergència (aeronàutica, energies renovables, biotecnologies aplicades a la farmàcia, la medicina i l’alimentació, automobilística, etc.), una producció agrícola i vitícola abundant i de qualitat i un turisme amb una oferta variada durant tot l’any (platja, muntanya, turisme cultural, turisme rural, patrimoni urbà, etc.). En aquest sentit, els territoris de l’euroregió haurien d’afrontar a més els reptes de la insularitat, l’aïllament de les zones de muntanya i de les zones veïnes caracteritzades per una feble densitat de població.

Així els signants de l’acord van fer una crida a jugar un paper destacat en l’espai europeu d’investigació, esdevenint un gran centre innovador del sud d´Europa i participant conjuntament en programes europeus de recerca, tot aprofitant les complementarietats científiques regionals, i establint lligams entre la iniciativa pública i privada en matèria de desenvolupament econòmic, tecnològic i industrial a partir de la base científica. Per això, havia de ser un espai atractiu per als capitals industrials internacionals que busquessin implantar-se en un entorn creatiu i innovador, basat en la qualitat i l’excel·lència científica, al servei d’una economia sostenible i competitiva. En l’ordre cultural i històric, van fer una crida a l’obertura i cooperació amb els arcs pirinenc, mediterrani (d´Itàlia fins al Magrib), les valls dels grans rius (Ebre, Garona i Roina) i les illes de la Mediterrània occidental.

Des de Catalunya, els aspectes estructurals de l’euroregió van ser objecte d’una trobada específica al desembre a Barcelona per part d’un bon nombre d’especialistes aplegats a l’entorn de l’Institut Ignasi Villalonga ubicat al País Valencià, que presidia Eliseu Climent i dirigia l’economista Josep Boira. En aquella ocasió, els experts van determinar que Catalunya patia un dèficit estructural d’inversions de prop de 15.000 milions d’euros, mentre que invertia anualment per sota dels 2.500 milions d’euros.

La xifra estimada de despesa necessària va ser llançada per Mateu Turró, catedràtic de transports de la Universitat Politècnica, que va participar en una taula rodona sobre infraestructures, juntament amb Gregorio Martín, catedràtic de telemàtica de la Universitat de València; Guillem López Casasnovas, catedràtic d’economia de la Pompeu Fabra, i el secretari de Mobilitat de la conselleria de Política Territorial i Obres Públiques, Manel Nadal. Turró, que va indicar que per tenir una xarxa de nivell bàsic caldrien d’entrada uns 7.000 milions d’euros, va demostrar en la seva exposició el greu dèficit d’infraestructures de transport que patia tota l’euroregió mediterrània i, en especial, la mediterrània occidental.

Els ponents van coincidir en la idoneïtat de construir un front portuari comú, en la urgència d’habilitar Barcelona com a gran aeroport transcontinental de l’euroregió, i en la necessitat de despolititzar al màxim les accions perquè es pogués fer una planificació continuada de les estructures per adaptar-les als canvis econòmics i socials. Les discrepàncies van sorgir, sobretot, entre Turró i Nadal, per la priorització que van fer, respectivament, de l’autopista i el ferrocarril com a mitjà òptim per transportar mercaderies. Al seu torn, Martín Quetglas va denunciar que les infraestructures actuals estaven fetes al servei del centralisme barceloní i català, i López Casasnovas va abordar les gravíssimes deficiències de l’Euram (Euroregió de l’Arc Mediterrani) en el que va anomenar “infraestructures silencioses”, és a dir, els equipaments sanitaris i educatius.

Insistint en el mateix tema i en una conferència particular celebrada al Cercle d’Economia per les mateixes dates, el conseller d’Economia, Antoni Castells, va demanar que l’euroregió fos sentida com una reivindicació pròpia per part de tothom, en la defensa de la recuperació del protagonisme econòmic de Catalunya. Així, per combatre la tendència a la baixa dels darrers anys, Castells considerava fonamental l’associació econòmica de les regions de Tolosa, Montpeller, Catalunya, Aragó, València i Balears, en projectes d’infraestructures comunes com ara transport ferroviari, ports i aeroports, i de millora de la competitivitat i la productivitat.