Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Evolució Dòlar/Euro

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Borsa, mercats, fons d`inversió (142)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Estudis, estadístiques, audiències i sondejos (1173)
Euro, conversió monetària (96)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Personatges Personatges
Jean-Claude Trichet (26)
Wim Duisenberg (35)
Entitats Entitats
Banc Central Europeu (107)
Banque le Crédit Lyonnais (4)
Consell de Ministres d´Economia i Finances de la Unió Europea (4)
Parlament Europeu (140)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Europa (194)
32 lectures d'aquest article
Trichet per Duisenberg i euro per dòlar
Eurozona
El 2003 va ser, indiscutiblement, l’any de la recuperació de l’euro, que va començar l’any a 1,037 dòlars i el va acabar a l’1,261. Així va superar el 20% d’augment en dotze mesos, amb unes previsions a l’alça per al primer trimestre del 2004. Lluny quedava el record del mínim del 0,825 de l’octubre del 2000, quan va assolir el nivell més baix de la seva història. L’augment de paritat de la moneda europea en relació amb el dòlar va afavorir fortament la factura energètica continental, va permetre mantenir la inflació sota control i la mitjana de l’any es va situar en un 2%, cosa que comportava la millora de les previsions fetes en una dècima. Per països, els menys inflacionistes van ser Alemanya (1,1%), Finlàndia (1,2%) i Àustria (1,3%), mentre que els més inflacionistes eren Grècia (3,1%), Irlanda (2,9%) i Espanya (2,7%). Com a contrapartida, la situació de l’euro va fer minvar les exportacions, sobretot perquè els principals productors asiàtics, la Xina i l’Índia, van mantenir les seves monedes en una paritat fixa amb el dòlar i es van imposar sobretot en productes tèxtils, derivats del plàstic, electrònica i informàtica. En aquest context, el Japó va situar el ien al voltant del dòlar per afavorir les seves exportacions i va proposar la creació a mitjà termini d’una moneda única a Àsia (Iniciativa Miyazawa) a l’aixopluc del ien per implementar millor el comerç asiàtic i situar-se en la pugna monetària entre l’euro, el dòlar i el ien, que s’anunciava per als propers anys.

En relació amb aquestes grans àrees econòmiques, l’aspecte final a assenyalar del 2003 va ser el gran creixement experimentat per la Xina, del 9,1%, i la recuperació econòmica dels Estats Units en els dos últims trimestres, mentre que la zona euro experimentava una recessió important a causa del creixement zero d’Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica i Holanda, tot i no tenir efectes en el d’ Espanya, que es va situar en un 2,4%. La Unió Europea també va encapçalar el descens més gran en inversió estrangera directa en un context general que no va superar els 650.000 milions de dòlars, quan dos anys enrere havia estat el doble, segons va comunicar a finals d’any la UNCTAD de les Nacions Unides. Les fallides empresarials van retrocedir un 2% el 2003 als Estats Units i es van incrementar en un 10% a Europa, on es van concentrar en la indústria i preferentment a Alemanya, cosa que evidenciava una important pèrdua de competitivitat del Vell Continent respecte a l’americà, tal com va reflectir un informe de la Comissió Europea sobre la qüestió. Els països mediterranis eren els més mal situats, amb una despesa en R+D al voltant de l’1%, mentre que Suècia, Finlàndia, Dinamarca i Alemanya superaven el 2,5%, i França, Holanda i la Gran Bretanya hi dedicaven un 2%. La manca d’inversions en investigació també es corresponia amb les taxes més altes d’atur, que encapçalava Espanya amb gairebé un 10%. Les borses, però, van registrar uns bons índexs durant el 2003. Els fons d’inversió i els plans de pensions van tancar a l’alça per primer cop en molt de temps, i els índexs així ho van reflectir a tot arreu. El Dow Jones i el Nasdaq van experimentar una bonança del 25%. A Europa el millor mercat va ser l’alemany, amb un avenç del 37%, seguit de l’espanyol, amb un 28,1%, el francès, amb un 15,2%, i l’anglès, amb un 15,2%.

A l’acabar l’any el balanç econòmic europeu va coincidir formalment amb el relleu, l’1 de novembre, al capdavant del Banc Central Europeu (BCE) de Wim Duisenberg pel francès Jean-Claude Trichet, després que aquest últim va ser absolt al seu país el mes de juny d’una presumpta implicació com a responsable del Tresor en un escàndol comptable a l’antic banc estatal francès Crédit Lyonnais. El canvi, avalat pel Parlament Europeu, obeïa a un acord polític no escrit i fet durant la fundació del BCE, segons el qual el primer president proposat pels alemanys havia de ser substituït per un de francès. Sota la direcció de Duisenberg, el BCE s’havia fet adult, pràcticament hi havia unanimitat entre els dotze governadors nacionals de la zona euro i la moneda europea s’havia consolidat com una de les divises més importants del món, en un context de gran control inflacionari. La política de Duisenberg, però, també va tenir els seus crítics, de la banda orientada al creixement, que van insistir reiteradament per una superior reducció dels tipus d’interès. El governador del BCE va deixar els tipus d’interès en el 2% després de dues retallades el març d’un quart de punt, i el juny, de mig punt. En tot cas, Trichet es va refermar en els principis fundacionals de l’organisme financer, que l’obligaven a complir l’objectiu de l’estabilitat dels preus.

Però més enllà dels formalismes, amb la moneda europea la zona euro no havia aconseguit desencadenar una dinàmica competitiva en l’economia continental, ni tampoc havia impulsat les reformes estructurals requerides. Els polítics s’hi van resistir durant tot l’any, sense escoltar les recomanacions del BCE en aquest sentit, i van arribar, a través de l’Ecofin, a justificar l’incompliment del Pacte d’Estabilitat per part de França i Alemanya, que a finals d’any presentaven un dèficit per compte corrent de l’ordre del 4%. Aquest fet va provocar importants polèmiques entre països petits i grans, ja que als primers no se’ls deixava incomplir les normes. Finalment, existia el problema de la integració l’1 de maig del 2004 de les economies dels deu nous Estats membres de la Unió –Polònia, Hongria, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Malta i Xipre–, que es faria en unes condicions de baix pressupost, seguint la pauta de les partides aprovades pel Parlament Europeu el 18 de desembre del 2003, que presentaven un increment de despeses de només un 2,8%, el més baix des del 1990, cosa que per als deu nous països membres representava unes aportacions de només mil milions d’euros per cap el 2004 i el 2005.