Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Mario Onaindia

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Juan José Rosón (2)
Juan María Bandrés (2)
Mario Onaindia Natxiondo (4)
Entitats Entitats
Euskadi Ta Askatasuna (741)
Euskadiko Ezquerra (1)
Partit dels Socialistes Bascos (99)
Partit per a la Revolució Basca (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Bèlgica (44)
Bilbao (Biscaia) (77)
Vitòria / Gasteiz (País Basc) (35)
24 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Mario Onaindia
Euskadi
El 31 d’agost del 2003 va morir a la residència sanitària de Txagorritxu (Vitòria) el polític Mario Onaindia Natxiondo, president del PSE-EE a Àlaba i un dels històrics de la política basca. Onaindia, de 55 anys, va morir víctima d’un càncer intestinal que li va ser detectat tres anys abans.

Mario Onaindia va militar a ETA als anys seixanta i va ser condemnat i empresonat per pertànyer-hi en el denominat Procés de Burgos del 1970. Posteriorment va ser el principal inspirador d’Euskadiko Ezkerra, una força nascuda en el món abertzale però que va acabar fusionant-se amb el PSE-PSOE. La complexa trajectòria d’Onaindia li va valdre el reconeixement, en el moment de la seva mort, per part de tots els partits polítics bascos excepte Batasuna. També CiU, el PSC i ERC van emetre missatges de condol.

Mario Onaindia Natxiondo va néixer a Bilbao el 13 de gener del 1948, en una família penebista. Lluitador antifranquista des de molt jove, als primers anys seixanta es va integar a ETA. Criat a Leiko, va passar alguns anys de l’adolescència en un seminari de Galícia. Durant el Procés de Burgos, en què va ser jutjat el nucli inicial d’ETA, el tribunal militar li va imposar dues condemnes a mort, després commutades. Durant vuit anys va estar pres a Burgos, Còrdova i Càceres, fins que el maig del 1977 va ser desterrat a Bèlgica.

Durant l’estada a la presó va iniciar estudis universitaris que després completaria, i es va doctorar en Filologia Anglesa per la Universitat del País Basc i en Filologia Hispànica per la Universitat Espanyola d’Educació a Distància (UNED).

En vigílies de les primeres eleccions democràtiques va tornar a Euskadi de manera clandestina, i va crear el Partit per a la Revolució Basca (EIA), que agrupava nombrosos membres de l’antiga ETA politicomilitar, partidaris d’abandonar l’activitat violenta, i del qual va ser secretari general. Mesos després va obtenir l’amnistia definitiva.

Juntament amb l’advocat Juan María Bandrés, va abandonar el terrorisme i va impulsar una negociació amb el ministre d’UCD de l’Interior, Juan José Rosón, per a la tornada d’etarres que no haguessin comès delictes de sang, un procés que va acabar amb la dissolució d’ETA politicomilitar.

El 1980 va ser elegit membre del primer Parlament basc. Reelegit en dues ocasions, va formar part de la cambra basca fins al 1990. El març del 1982 EIA va donar lloc al naixement d’Euskadiko Ezquerra (EE), de la qual Onaindia va ser escollit secretari general. Progressivament, EE es va anar distanciant de l’esquerra abertzale i es va anar acostant al socialisme espanyol.

El 1985 Onaindia va abandonar la política i es va dedicar a l’escriptura. Autor de contes, novel·les i assaig, també va treballar en la traducció a l’euskera d’un nombre important d’obres de teoria política. Entre les seves obres destaquen Guía para orientarse en el laberinto vasco i el llibre de memòries El precio de la libertad (2001), que recull una àmplia reflexió sobre la seva trajectòria fins al 1977.

El 1992 va tornar a la primera fila política per participar activament en la fusió entre el PSE i Euskadiko Ezquerra, que es va materialitzar el 1993, any en què va ser escollit senador per Guipúscoa i va formar part de la càmera alta durant dues legislatures, fins al 18 de gener del 2000.

La moral de resistència el va acompanyar al llarg de la vida. El 1998 va superar un greu infant de miocardi i mesos després li va ser diagnosticat un càncer de colon. Des de l’octubre del 2001 estava retirat de la política activa però no havia parat de treballar en la segona part de les seves memòries. El cinema i els guions van ser part de les seves passions literàries.

Mario Onaindia estava casat i tenia dos fills.