Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
El belga Jean Marie Lorand, que patia una malaltia incurable, va morir al juliol assistit per un metge

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eutanàsia (27)
Poder legislatiu i lleis (992)
Personatges Personatges
Joan Ridao (187)
Joaquim Navarro Valls (11)
Ramón Sampedro Cameán (6)
Salvador Pàniker (6)
Entitats Entitats
Associació Dret a Morir Dignament (4)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Izquierda Unida (222)
Nueva Izquierda (3)
Organización de Consumidores y Usuarios (6)
Parlament de Catalunya (723)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
Holanda (Països Baixos) (55)
76 lectures d'aquest article
30 impressions d'aquest article
Holanda i Catalunya, pioneres
Eutanàsia
El 28 de novembre del 2000 el parlament holandès va aprovar la llei d’eutanàsia (l’ajut a morir al malalt terminal que ho sol·liciti) per una majoria aclaparadora: 104 vots a favor i 40 en contra. Holanda es va convertir, així, en el primer país del món que legalitzava una pràctica coneguda des feia temps i que tenia alguns precedents. El 1996 els Territoris del Nord australians havien aprovat l’eutanàsia activa, però el Parlament federal va revocar la llei el 1997, el mateix any que l’estat Oregon, als Estats Units, va aprovar en referèndum el suïcidi assistit per a malalts terminals, al qual es van acollir 43 persones, però la Cambra de Representants hi va introduir restriccions mesos més tard.

La llei holandesa, tot i ser pionera en aquest camp i incloure també als menors d’entre 16 i 18 anys entre els seus potencials beneficiaris en determinades particulars, presentava serioses limitacions. D’entrada, s’havia de crear un comitè que controlés la pràctica mèdica de l’eutanàsia i, a més, les persones que no tinguessin una malaltia greu i que no volguessin continuar vivint no es podien acollir a la llei. L’eutanàsia sense control seguia, doncs, estant penalitzada a Holanda amb una condemna màxima de 12 anys de presó.

A Espanya el Congrés va refusar majoritàriament les propostes de despenalització de l’eutanàsia fetes per Izquierda Unida i Nueva Izquierda. A Catalunya el Parlament també va refusar dos intents de despenalització el 1998 i l’abril del 2000, però el 21 de desembre, Catalunya es va convertir en la primera comunitat de l’Estat que va regulava per llei la possibilitat d’elaborar un document de voluntats anticipades (testament vital) per part dels adults davant d’una intervenció mèdica o una malaltia incurable o dolorosa. El ple del Parlament de Catalunya va aprovar aquell dia per unanimitat la llei que permetia decidir als possibles afectats que no se’ls mantingués en vida artificialment. El precedent més antic era la iniciativa presentada el 1996 pel diputat d’ERC, Joan Ridao, en traslladar una petició de l’Associació Dret a Morir Dignament en relació al cas Sanpedro perquè es legalitzés la renúncia expressa de les persones a no veure prolongada la seva vida de manera artificial.

Justament aquest cas havia servit per obrir el debat sobre la despenalització de l’eutanàsia, des de que al 1993 va transcendir que Ramón Sanpedro, un mariner gallec que era al llit immòbil a causa d’un accident que l’havia deixat tetraplèjic el 1968, havia sol·licitat als tribunals el seu dret a una mort digna. No va ser fins el 1998 que va morir, ajudat per un grup de persones, en realitat molt reduït, però que va semblar multiplicar-se en progressió geomètrica a mesura que les mostres de solidaritat en la campanya “Jo també vaig ajudar a morir Ramón Sanpedro” es van anar estenent.

Segons enquestes especialitzades, el 67% dels espanyols reclamaven que es regulés el que consideraven una pràctica, de fet, sol·lapada, segons es desprenia d’una enquesta de l’OCU feta entre 2.500 persones, que revelava que el 65% dels metges i el 85% de les infermeres espanyoles havien rebut alguna vegada peticions per part de malalts terminals en el sentit que se’ls ajudés a morir. També, el 21% dels metges reconeixia, a més a més, que l’eutanàsia es practicava a Espanya tot i ser il·legal i el 75% dels enquestats la legalitzaria en alguns casos.

A efectes d’opinió pública, però, calia distingir, però, entre eutanàsia activa i passiva. La primera era, de fet, una mena d’assistència al suïcidi en el cas d’una persona que no podia posar fi a la seva vida per si mateixa. En canvi, la segona es basava en no perllongar la vida artificialment, deixant de practicar tractaments mèdics fets amb l’única finalitat de posposar la mort de l’afectat. A Franca, l’eutanàsia era il·legal si bé el Codi Penal distingia entre el fet que el metge provoqués la mort del malalt, catalogat d’homicidi, i l’“abstenció terapèutica”, considerada com un delicte de denegació d’auxili.

L’Església catòlica estava en contra de qualsevol tipus d’eutanàsia, tal com ho havia exposat reiteradament el portaveu del Vaticà, Joaquín Navarro Valls, que al 2000 va fer pública una nota amb motiu de l’aprovació de la “llei de petició de terminació de la vida i ajuda al suïcidi”, que és com s’anomenava el text legal holandès, en la que lamentava la llei i la qualificava de “trista iniciativa” en violar la dignitat humana i enfrontar els legisladors amb l’opinió pública. En sentit contrari, l’Associació pel Dret a Morir, presidida per l’escriptor Salvador Pániker, va valorar molt positivament el “pas endavant” fet per Holanda, en tant que “pot influir en la legislació d’altres països de la UE.