Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Al vídeo de la mort de Sampedro es pot apreciar l'últim massatge i com es pren el cianur

Kevorkian, activista a favor del dret a morir dignament

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eutanàsia (27)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Poder legislatiu i lleis (992)
Personatges Personatges
Eduard Rius (18)
Jack Kevorkian (3)
María Luisa Pérez Rua (1)
Ramón Sampedro Cameán (6)
Ramona Maneiro (1)
Salvador Pàniker (6)
Susana Martínez (1)
Entitats Entitats
Antena 3 Televisión (76)
Associació Dret a Morir Dignament (4)
Congrés dels Diputats (476)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Izquierda Unida (222)
Parlament de Catalunya (723)
Partit Democràtic de la Nova Esquerra (5)
Tribunal Constitucional de l`Estat espanyol (377)
Tribunal Europeu de Drets Humans (31)
74 lectures d'aquest article
417 impressions d'aquest article
La mort televisada de Ramón Sampedro
Eutanàsia
El 1998, la mort del tetraplègic gallec Ramón Sampedro Cameán va posar el tema de l’eutanàsia en primer pla de l’actualitat. El Congrés dels Diputats i el Parlament de Catalunya es van pronunciar sobre el tema.

En el cas del Congrés dels Diputats, el 17 de febrer es va decidir la creació d’una comissió al Senat per estudiar en profunditat la qüestió i intentar arribar a un consens entre totes les forces polítiques. Pel que fa al Parlament de Catalunya, el 21 de maig de 1998, el conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, Eduard Rius, va presentar a la comissió de Justícia una nova llei sobre els drets del malalt, que obria, de fet, la porta a la legalització de l’eutanàsia passiva, i convertia Catalunya en la comunitat pionera a l’Estat en un tema que el 1998 només estava legislat a Dinamarca. La nova llei havia de contemplar l’ús del document anomenat testament vital o document de voluntats anticipades, a través del qual qualsevol persona podria demanar que en el futur se li practiqui l'eutanàsia passiva. El document hauria de ser confidencial i ratificat notarialment, o bé per un mínim de dos testimonis legalment competents i sense parentiu amb la persona interessada.

Prèviament, el 2 d’abril, el Parlament de Catalunya havia rebutjat per dos vots de diferència (51 a favor, 53 en contra i 3 en blanc) dues proposicions de llei per la despenalització de l’eutanàsia activa i passiva en el Codi Penal espanyol, presentades per Iniciativa per Catalunya (IC-EV) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

El 12 de gener de 1998, Ramón Sampedro Cameán, el primer ciutadà de l’estat espanyol que havia demanat, sense èxit, l’eutanàsia als tribunals, va morir als 55 anys a la casa de la seva amiga Ramona Maneiro, a Boiro, La Corunya, amb qui vivia des de feia dos mesos, des que va abandonar el domicili del seu germà, José Sampedro, a la població de Xuño. Sampedro, mecànic de vaixell de professió, havia quedat tetraplègic el 23 d’agost de 1968 al fracturar-se la setena vèrtebra cervical i des llavors havia passat la vida al llit.

L’any 1993, assessorat per l’Associació Dret a Morir Dignament, presidida per Salvador Pàniker, va presentar en un jutjat de Barcelona la primera demanda de la història judicial espanyola demanant el dret a morir dignament, que va ser denegada per l’Audiència de Barcelona. Sampedro va presentar diferents recursos davant el Tribunal Constitucional i la Comissió de Drets Humans del Tribunal d’Estrasburg i noves sol•licituds al jutjat de primera instància de Noia, a La Corunya, i a l’Audiència de la Corunya, també amb resultat negatiu. D’aquesta manera, Sampedro es va convertir en el cap visible de la reivindicació del dret a morir dignament a l’Estat espanyol i va contribuir a l’obertura del debat sobre l’eutanàsia al país.

Sampedro va manifestar la seva esperança de que la reforma del Codi Penal permetés un canvi de l’òptica de la justícia sobre el seu cas, cosa que no es va produir, ja que el codi del 1995 no va recollir en cap cas la paraula eutanàsia i només parlava d’”ajut al suïcidi”, pràctica per la que fixava penes de fins a deu anys de presó, 10 menys que en l’anterior codi. El 1996, Sampedro va donar a conèixer la seva experiència en un llibre titulat Cartas desde el infierno i el desembre d’aquell any, va interposar un recurs d’empara a la sala primera del Tribunal Constitucional.

La mort sobtada de Sampedro va obrir un interrogant sobre les circumstàncies que l’havien causat i la titular del Jutjat número 2 de Ribeira, María Luisa Pérez Rua, va ordenar el trasllat del cadàver a l’institut anatòmic forense de la Universitat de Santiago de Compostel•la per a què li fos practicada l’autòpsia. Inicialment, el germà de Sampedro va posar en dubte que es tractés d’una mort natural i no descartava que algú li hagués facilitat la mort. Les anàlisis toxicològiques fetes al cadàver de Ramón Sampedro van demostrar que hi havien restes de sals cianúriques a la sang, el que demostrava que la mort no havia estat natural sinó induïda.

Les investigacions policials van portar, en un primer moment, a la detenció el 21 de gener de la companya de Sampedro, Ramona Maneiro, a qui les autoritats responsabilitzaven de la col•locació del cianur a l’abast de Sampedro, però aquesta va ser alliberada vint-i-quatre hores després per falta de proves, acceptant el fet que ella s’havia assabentat de la mort de Sampedro a través de l’avís telefònic de l’assistenta social que el va trobar mort al pis on vivia a les 10 del matí del 12 de gener.

Davant la investigació judicial que inculpava a diverses persones properes a Sampedro, el 17 de febrer el president de l’Associació Dret a Morir, Salvador Pàniker, va donar a conèixer l’existència d’una cinta de vídeo de 20 minuts de durada en què s’havia enregistrat la mort de Sampedro. Aquest mateix dia, 71 dels 135 diputats del Parlament de Catalunya, van autoinculpar-se de la mort de Sampedro, mentre el Congrés dels Diputats rebutjava dues proposicions de llei d’Izquierda Unida i Nova Esquerra (NI) per despenalitzar l’eutanàsia i eximir de penes els qui ajudessin a morir en determinades circumstàncies. Tot i així, es va nomenar una comissió del Senat per estudiar el tema que va començar a treballar a principis de març.

Mentre la polèmica sobre l’eutanàsia s’anava estenent a l’àmbit ciutadà, el 4 de març de 1998, Antena 3 Televisión va emetre en el seu espai de notícies del vespre 5 minuts del vídeo que donava testimoni de la mort de Sampedro. En el vídeo se’l veia, sol, ingerint d’un got amb una canya el cianur que va acabar amb la seva vida, mentre explicava els motius dels seu suïcidi. L’emissió televisada de les imatges van fer créixer la polèmica, provocant la presentació d’una demanda contra Antena 3 Televisión per part dels familiars de Sampedro i la condemna de l’Associació Dret a Morir Dignament, que va instar la jutge encarregada del cas, Susana Martínez, que havia substituït María Luisa Pérez Rua poc després d’iniciar-se les diligències, que investigués la filtració. El 9 d’agost, el jutjat de Ribeira va aixecar les mesures cautelars dictades contra Ramona Maneiro per un suposat delicte de cooperació al suïcidi.

Tot aquest ressò judicial va anar acompanyat amb l’anunci fet l’1 de març de 1998 per la cunyada de Sampedro, Manuela Sanlés Sanlés, de continuar la lluita als tribunals per aconseguir que es reconegués a Sampedro, post mortem, el dret a morir, heretant d’aquesta manera el recurs d’empara interposat per aquest el desembre del 1996 davant la sala primera del Tribunal Constitucional, que ho va desestimar el 17 de novembre de 1998, entenent que aquell havia exercit una acció “personalíssima, que s’extingeix en el moment de la seva mort.”

En un altre ordre de coses, el 1998 es va produir el primer cas d’eutanàsia legal als Estats Units en la persona d’una malalta de càncer de 85 anys, amb un pronòstic de dos mesos de vida, que va decidir posar fi als seus patiments, ingerint un còctel mortal de barbitúrics acompanyats d’una copa de conyac a la casa seva, a Oregon, envoltada de la seva família. Aquesta primera eutanàsia legal va ser possible en virtut de l’aplicació a l’Estat nord-americà de la Death With Dignity aprovada en referèndum per segona vegada (la primera ho havia estat el 1994) el novembre de 1997.

Per altra banda, a l’Estat nord-americà de Michigan, on la legislació només contemplava la possibilitat de condemnar algú que ajudés un altre a morir en presència de testimonis oculars, el 1998 va tornar a l’actualitat el doctor Jack Kevorkian, conegut com a Doctor Mort, que havia ajudat 138 persones a suïcidar-se fent servir un còctel letal de fàrmacs que ell havia inventat. El 22 de novembre de 1998, Kevorkian va oferir, en col•laboració amb la cadena de televisió CBS, imatges de la mort de Thomas York, un home de 52 anys i veí de Waterford, que patia una malaltia degenerativa irreversible (mal de Lou Gehry). Al donar publicitat al fet i manifestar-se com a autor de l’eutanàsia realitzada a Nova York el 17 de setembre, Kevorkian perseguia el seu processament judicial amb la intenció de “demostrar que no és un delicte, en cap circumstància”, cosa que va aconseguir el 25 de novembre al ser acusat d’assassinat en primer grau i de no disposar de llicència per exercir la medicina a l’estat de Michigan. Kevorkian, però, va obtenir la llibertat sota fiança fins que no se celebrés el judici previst per a principis de 1999.