Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
El rei Joan Carles i la infanta Helena arriben a peu a la catedral de Sevilla després de veure's obligats a baixar del cotxe de cavalls que els duia a la cerimò

La infanta Helena i Jaime de Marichalar, durant la cerimònia nupcial

Articles dependents
Helena de Borbó
Jaime de Marichalar
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Noblesa, reialesa (185)
Personatges Personatges
Al-Hasan ibn Muhammad (23)
Alfredo Fernández Duran (1)
Alfredo Santos Galera (1)
Bruno Gómez-Acebo (1)
Carlos Zurita (1)
Carlos Amigo Vallejo (3)
Charles Mountbatten-Windsor (14)
Concepción Sáenz de Tejada (1)
Cristina de Borbó i Grècia (45)
Elena de Borbó i Grècia (28)
Elizabeth Taylor (1)
Enrique Ayarra (1)
Felip de Bèlgica (2)
Felip de Borbó i Grècia (63)
Frederica de Grècia (2)
Jaber III al-Ahmad al-Jaber al-Sabah (2)
Jaime de Marichalar y Sáenz de Tejada (19)
Joan Carles de Borbó (205)
Juan Gómez-Acebo (1)
Karol Józef Wojtyła (186)
Lala Hasna (2)
Leticia Espinosa de los Monteros Rosillo (1)
Luis Astolfi (1)
Maria Zurita (1)
Maria de la Mercè de Borbó i Orleans (4)
Petro Valverde (2)
Pilar de Borbó (3)
Tatiana Nora Maria de Liechtenstein (1)
Entitats Entitats
Agència EFE (19)
Casa Reial Espanyola (20)
Grup KIO (12)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
París (França) (222)
Sevilla (Andalusia) (37)
94 lectures d'aquest article
206 impressions d'aquest article
La primera boda
Família Reial espanyola
La filla gran dels reis d'Espanya, la infanta Helena de Borbó, va contraure matrimoni a dos quarts d'una del migdia del dissabte 18 de març de 1995 amb el noble Jaime de Marichalar y Sáenz de Tejada, a l'altar major de la catedral de Sevilla, el temple catòlic de més gran superfície del món. L'anomenada boda de l'any no va durar més d'una hora i va aplegar les monarquies i la noblesa de tot Europa, a més de gairebé dos mil periodistes i un centenar de càmeres de televisió, que van retransmetre la cerimònia a 800 milions de persones a tot el món.

L'esdeveniment era conegut des del 23 de novembre de 1994, quan la Casa Reial espanyola va comunicar oficialment l'enllaç. Aquell dia van acabar tots els rumors i càbales que havien circulat els anys anteriors sobre els possibles compromisos de la infanta.

Des del 1991, s'havien adjudicat a Helena diferents pretendents: Luis Astolfi i Alfredo Fernández Duran, dos aristòcrates espanyols; els arxiducs Jordi i Martí d'Àustria, i l'arquitecte malagueny Alfredo Santos Galera.

Els cercles nobiliaris espanyols apostaven, però, per Jordi d'Habsburg. Per l'aristocràcia, el casament de la infanta tenia la seva importància. Hi havia qui creia convenient que es casés amb algú de sang blava, ja que, segons les regles dinàstiques espanyoles, mentre el príncep Felip no tingués descendència, Helena era la segona en la línia de successió dinàstica, però si es casava amb un plebeu, tant ella com els seus fills quedarien exclosos de la successió.

Helena, que en una entrevista oficial que li va fer l'agència Efe el 20 de desembre de 1993 havia declarat: "El meu casament no depèn del casament del meu germà", va elegir finalment un plebeu, això sí, d'origen noble, si bé sense capacitat dinàstica.

Les primeres informacions sobre la relació entre Helena de Borbó i Jaime de Marichalar van arribar el mes de gener I de 1992, quan uns periodistes els van veure acomiadant-se amb un discret petó a la galta a l'aeroport d'Orly. Després van ser vistos altres cops a Normandia i a París. En aquells moments, la Casa Reial no va desmentir ni corroborar la relació. Més tard es va saber que Marichalar havia conegut Helena l'any 1987, quan la infanta es va traslladar a París per estudiar literatura francesa, acompanyada de Leticia Espinosa de los Monteros Rosillo, que era cosina d'una cunyada de Jaime de Marichalar. Marichalar, que era a París treballant per a una entitat financera francesa, va rebre l'encàrrec de fer de cicerone de la infanta.

El que va passar des de llavors ja és prou conegut: reconeixement públic de la relació, petició formal de mà i, finalment, el casament.

LA CERIMÒNIA
Una hora abans de l'inici de la celebració religiosa van començar a arribar a la catedral de Sevilla els il·lustres invitats, entre els quals quatre caps d'Estat, quatre consorts de caps d'Estat, quatre reis no regnants, nou prínceps hereus i d'altres representants d'una quarantena de cases reials. Des d'un punt de vista polític, va resultar important la presència d'una notable delegació de Kuwait, encapçalada pel xeic Al Sabah i tres prínceps més, amb què es posava de manifest que la crisi de KIO no enterbolia les relacions amb l'Estat espanyol. També hi va assistir la princesa Lala Hasna del Marroc, tot i que a la seva boda no hi va anar, un any enrere, cap representant de la monarquia espanyola, amb el consegüent disgust del rei Hassan II.

Una de les persones més fotografiades per la premsa del cor va ser la jove Tatiana de Liechtenstein, de qui s'especulava que era una de les més fermes candidates a casar-se amb l'hereu de la Corona espanyola, el príncep Felip de Borbó; el mateix que va passar amb Felip de Bèlgica, que, després de passar unes vacances d'esquí a Baqueira amb la infanta Cristina, també va fer néixer una colla de rumors a les revistes del cor. El nuvi va arribar a la catedral al punt del migdia, de bracet amb la seva mare, Concepción Sáenz de Tejada, comtessa viuda de Ripalda; minuts abans hi havia arribat Carles d'Anglaterra, príncep de Gal·les, impecable amb jaqué gris, i gairebé al seu darrere, la comtessa de Barcelona, Maria Mercè, que es va traslladar de l'hotel on s'hostatjava a la seu episcopal en un milord de quatre cavalls.

El nuvi portava un jaqué clar i una corbata blau marí amb estampat blanc, i la núvia, un vestit dissenyat per Petro Valverde en organdí doble i setí en tons ivori; el cos -cenyit a la cintura amb una mena de cosset- duia una gran brodat, que es repetia a l'escot. Seguint les indicacions d'Helena, Valverde va crear un vestit de línies senzilles, amb una faldilla de tres capes, l'última de les quals conformava la cua, de set metres de llarg; el vel, d'uns deu metres, duia un acabat de passamaneria brodada.

Helena de Borbó va entrar a la catedral de Sevilla per la porta anomenada de Campanillas una mica després de dos quarts d'una del migdia. Anava de bracet amb el seu pare, Joan Carles, vestit d'almirall de l'armada i amb el canell de la mà dreta enguixat, que es veia lleument per sota la màniga engalonada. La cua d'Helena la portava la seva cosina Maria Zurita, que ajudava a col·locar-li correctament el setí quan la infanta es movia. La diadema que duia damunt el cap la infanta havia estat regalada per Frederica de Grècia a la reina Sofia, la qual anava al davant amb un vestit de gasa blava, lluint un collaret de perles Peregrina —que havia pertangut a l'actriu Elisabeth Taylor i que havia estat adquirit a Sotheby's—, de bracet amb el príncep Felip, vestit de capità de navili. Els seguia la infanta Cristina, amb un dues peces de color vermell, acompanyada del seu cosí Juan Gómez-Acebo, fill de la infanta Pilar de Borbó. La cort la completaven les germanes del rei, Pilar, de bracet amb el seu fill Bruno Gómez-Acebo, i Margarida de Borbó, amb el seu espòs, Carlos Zurita.

A la capella de l'altar major de la catedral, on només es poden casar els membres de la reialesa espanyola o els anomenats grans d'Espanya, la infanta Helena va saludar el nuvi, que no semblava nerviós. Els reis i els seus fills es van situar a l'esquerra, i la comtessa viuda de Ripalda, a la dreta.

La lectura inicial va ser la Primera carta de l'apòstol sant Pau als corintis, triada pels promesos. Durant el ritu del matrimoni, amb els convidats drets, l'arquebisbe Carlos Amigo va fer les tres preguntes de rigor als nuvis, que van respondre amb un sonor "sí". Després de la tercera afirmació els va invitar a contraure matrimoni, i mentre els unia les mans els va fer pronunciar el "sí, quiero" (sí, vull). Després de l'intercanvi dels anells, dos nens van dur les artístiques arres que els havia regalat l'Ajuntament de Sevilla. Després del sermó, l'arquebisbe va llegir un missatge del papa Joan Pau II en què oferia la seva benedicció als nuvis.

Durant l'acte es va poder sentir música d'orgue a càrrec del pare Enrique Ayarra, que va interpretar diverses partitures, triades totes per la reina Sofia.