Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2001

Imprimir    Recomanar article
Creixement de la despesa farmacèutica

Dos malalts reben tractament al Servei d´Hemodiàlisi de la Fundacó Puigvert

Articles dependents
Christian Barnard
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Farmacèutiques, fàrmacs (74)
Malalties, epidèmies, virus i infeccions (167)
Sida i VIH (78)
Entitats Entitats
Agència Espanyola del Medicament (6)
Baxter (5)
Bayer (9)
Ferrer Internacional (1)
Fournier (1)
Vita (1)
71 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Fàrmacs i tractaments
El 2001, quan feia vint anys dels primers diagnòstics de la sida, als països de l’Àfrica negra es posava en qüestió el sistema internacional de patents farmacèutiques a causa dels elevats preus de les medecines, que impedien, per exemple, que la població africana tingués accés als tractaments contra aquesta malaltia. Una malaltia que en alguns països del sud del continent havia esdevingut una autèntica pandèmia. En aquest sentit van ser importants els acords a què finalment van arribar les autoritats de Sud-àfrica i els grans laboratoris farmacèutics a fi de facilitar l’accés dels sud-africans als tractaments de la sida a preus més barats. Curiosament, el país que més obertament havia defensat el dret de les empreses farmacèutiques a protegir les seves patents per poder compensar les enormes inversions que feien en recerca i desenvolupament, els Estats Units, van posar també en qüestió el sistema quan, després de l’onze de setembre, es van detectar alguns casos d’infecció pel virus de l’àntrax, es va produir una situació d’alarma social i el fabricant del principal medicament contra aquesta malaltia, Bayer, no donava a l’abast a fabricar el fàrmac per combatre aquesta infecció.

Però als països europeus, Bayer va ocupar les primeres planes de la informació durant el 2001 per un altre fet, l’anomenat cas Lipobay.

El mes d’agost, tres mesos després que apareguessin les primeres demandes judicials als Estats Units, l’Agència Espanyola del Medicament va decretar la suspensió temporal de quatre dels fàrmacs emprats per combatre l’excés de colesterol i que funcionaven sobre la base del principi actiu de la cerivastatina: Lipobay, de la casa Bayer; Liposterol, de Vita; Vaslip, de Ferrer Internacional, i Zenas Micro, de Fournier.

La retirada dels medicaments va ser ordenada després que es comprovés la relació de la cerivastatina, consumida per unes 200.000 persones, amb la mort de fins a sis pacients d’edat avançada i l’existència de reaccions greus en més de 80 pacients més. Al mateix temps, Bayer va reconèixer els efectes secundaris de destrucció de teixits musculars o d’insuficiència renal que podia tenir la combinació de la cerivastatina amb un altre principi anticolesterol, el gemfibrozil. La retirada d’aquestes medecines, i especialment del Lipobay, que era amb molta diferència la més usada, va causar greus perjudicis econòmics als laboratoris i va demostrar la fragilitat d’un sistema farmacèutic en què el nombre de nous medicaments creixia de forma accelerada sense que fos possible verificar els possibles efectes creuats entre els milers de noves substàncies que cada any sortien al mercat.

També a finals d’agost, la mort a València de sis malalts renals en un període de nou dies després d’haver estat sotmesos a hemodiàlisi a la clínica privada Virgen del Consuelo va aixecar l’alarma de les autoritats sanitàries valencianes primer, i de Catalunya i Espanya més tard, en detectar-se també altres casos que van motivar l’obertura de diligències informatives. El mes de setembre, quan el nombre de morts a tot el món ja arribava a la cinquantena i ja eren 13 a l’Estat espanyol (6 a València, 4 a Madrid i 3 a Barcelona), Baxter, l’empresa fabricant dels aparells d’hemodiàlisi va declarar, inicialment, que havia revisat tot el seu material sense detectar-hi cap anomalia, i no va ser fins al novembre que va poder atribuir la responsabilitat dels fets a un líquid, el perfluorohidrocarboni, que servia per reparar possibles fuites en els filtres emprats en els aparells d’hemodiàlisi. I així va poder establir que les restes del líquid que romanien adherits als filtres eren la causa de la contaminació de la sang dels pacients sotmesos a hemodiàlisi. El mateix mes de novembre, Baxter va aturar la producció dels filtres, que es fabricaven a la seva factoria de Suècia i que representaven el 30% de la producció total de dialitzadors de la multinacional, i es va comprometre a indemnitzar les famílies de les víctimes amb uns 300.000 euros per cadascuna.

Amb tot plegat la nova medicina tecnificada i farcida de química demostrava que, al costat de la seva inqüestionable capacitat per allargar la vida, incorporava també riscos de nou tipus que la humanitat hauria d’aprendre a minimitzar.