Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Una allau d'escombraries va matar a 500 persones.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Corrupció, frau i suborn (505)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Abu Saiaf (1)
Eamzi Yousef (1)
Gloria Macapagal (15)
Javier Solana (84)
Joseph Estrada (10)
Renate Wallert (2)
Entitats Entitats
Exèrcit del Poble (2)
Front Moro d´Alliberament Islàmic (9)
Govern de Filipines (7)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Filipines (21)
32 lectures d'aquest article
Procés al president Estrada
Filipines
L’últim dia de l‘any 2000 va ser tràgic a Filipines, en esclatar cinc bombes a la superpoblada capital del país, Manila, de 12 milions d’habitants, que van matar 14 persones i en van ferir més de cent. Mentre s’ultimaven els preparatius de la celebració de canvi d’any, van esclatar les quatre primeres bombes, de forma quasi simultània, a l’aeroport, el metro, un parc situat davant l’ambaixada dels Estats Units i un autobús. La darrera va explotar dues hores més tard en una gasolinera.

Tot i que ningú no va reivindicar els atemptats, la policia filipina va decantar les seves sospites cap als islamistes del Front Moro d’Alliberament Islàmic (FMAI), que van negar l’acció, cap als radicals d’Abu Saiaf, que l’abril havien segrestat més de 40 persones, entre filipins i occidentals, a l’illa de Jolo, i també cap a l’Exèrcit del Poble (NPA), braç armat del Partit Comunista, tradicional aliat de l’FMAI, que al mes de març havien provocat una explosió en un centre comercial de Manila amb el resultat d’un mort.

La caòtica situació creada al país va constituir el punt més àlgid de tot un any marcat per la inestabilitat i la contestació política al règim del president Joseph Estrada, contra qui l’oposició havia impulsat un procés de destitució per corrupció i nepotisme que es trobava al seu punt culminant a finals d’any. Aquesta coincidència va fer que alguns analistes veiessin en els atemptats de cap d’any la mà d’agents governamentals interessats en potenciar la inestabilitat al país, per justificar la posada en marxa de la llei marcial i aturar el procés judicial contra el president.

L’exactor i amant de la boxa i el bàsquet Joseph Estrada, popularment conegut com Erap, havia arribat al poder l’11 de maig de 1998, en guanyar les eleccions presidencials d’aquell any, amb un programa de lluita contra la corrupció i la pobresa. Dos anys després, el percentatge de partidaris d'Estrada havia baixat del 60% al 20%, com a conseqüència de la corrupció i la disbauxa imperant en cercles presidencials. La confiança inicial dels inversors internacionals en el president Estrada, també s’havia esvaït.

La mostra més clara del desgovern en què vivien les Filipines va arribar el 23 d’abril quan els islamistes d’Abu Saiaf van segrestar 22 turistes occidentals a l’illa de Sipadan, a 30 quilòmetres de Borneo, per traslladar-los després a l'illa de Jolo. L’acció es va sumar a la perpetrada el 20 de març anterior amb el segrest de 27 persones de nacionalitat filipina, la majoria nens, a dues escoles de Sipadan. El grup, que lluitava per la formació d’un estat Islàmic independent a Sabilan, va demanar l’alliberament per part dels Estats Units del pakistanès Eamzi Yousef, condemnat a cadena perpètua per l’atemptat contra el World Trade Centre de Nova York del 1993 que va causar sis morts i un miler de ferits.

La manca d’efectivitat mostrada pel govern i l’exèrcit filipins va fer que intervinguessin en el conflicte diversos negociadors internacionals de primer nivell, com ara l’alt representant de la Unió Europea per a la Política Exterior i de Seguretat Comuna, Javier Solana, que va aconseguir l’alliberament del primer ostatge occidental el 17 de juliol, la mestra alemanya Renate Wallert. La intervenció de la Unió Europea, els Estats Units i, sobretot, Líbia va facilitar la posada en llibertat el 27 d’agost de 5 ostatges occidentals més i la de la resta de turistes el 9 de setembre, quedant només en poder d'Abu Saiaf els ostatges filipins.

Una altra mostra de la dramàtica situació en què es trobava el país va ser el terrible balanç de cinc-centes persones mortes o desaparegudes quan, el 10 de juliol, es va ensorrar i incendiar un abocador d’escombraries sobre el que s’havia construït un poblat de barraques, a la perifèria de Manila.

Davant d’aquesta situació, les manifestacions de protesta es repetien un dia rera l’altre fins que el 18 d'octubre el Parlament filipí va iniciar la via legal per destituir el president, acusant-lo d'haver acceptat suborns per import de gairebé 10 milions de dòlars, d'haver violat la Constitució, d'haver faltat a l'honorabilitat del càrrec i d'haver enganyat al poble filipí. Poc abans que el Senat es constituís en tribunal per jutjar Estrada, 46 diputats del seu grup i la vicepresidenta del país, Gloria Arroyo, van dimitir en solidaritat amb els acusadors.

A la primera sessió del judici, iniciat 7 de desembre mentre 30.000 persones es manifestaven als carrers de Manila, els fiscals van assegurar que aportarien proves suficients per apartar Estrada del govern i empresonar-lo. El judici no finalitzaria fins ben entrat l’any 2001, però semblava inevitable la condemna d’Estrada i la convocatòria de noves eleccions.