Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Daniel Giralt-Miracle

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Arts plàstiques: pintura, escultura, dibuix, fotografia (250)
Telecomunicacions, innovacions tecnològiques (99)
30 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Final o principi de cicle?



Daniel Giralt-Miracle

Postclàssica, antimetafísica, eclèctica, tolerant, electrònica, cibernètica... l’època en què ens trobem, marcada per la velocitat i el canvi, per la saturació de la informació i per la dificultat de l’assimilació, ve determinada per una sèrie de trets que, per la manca de perspectiva històrica, només ens permeten d’intuir que aquesta fi de segle es projecta a un mil·lenni de transformacions radicals que incideixen directament en la concepció i l’apreciació d’allò que és i ha estat l’art.

Si en altres temps la certesa, la convicció i la utopia van marcar el compàs de l’art i de la cultura, en aquests moments la idea d’una metamorfosi tècnica i conceptual domina tots els sectors de la creació. La dècada dels noranta sembla més important pels seus símptomes que pels seus resultats. No hi ha en l’escena internacional noms transcendentals, ni es generen fets o corrents definibles en un isme concret. Sí, però, que es detecta en tots els camps de la cultura i de la ciència uns fenòmens de conseqüències imprevisibles que entenem com l'inici d’una gran transmutació de l’escala de valors existents i que anuncia un altre cicle de la història.

Ja fa temps que es va acabar l’època daurada de les avantguardes històriques. Totes elles s’han institucionalitzat i museologitzat. La seva davallada ha coincidit també amb la caiguda de les grans ideologies d'Occident i amb la fallida del sistema de producció. Aquesta situació no solament ha comportat una crisi d’idees sinó que també ha provocat una impressionant crisi del mercat de l’art. El desconcert i la manca de valors segurs han donat lloc a una onada neoconservadora que ha qüestionat moltes de les propostes més contemporànies. El retorn del realisme i l’èxit esclatant d’artistes com Antonio López o Bolero en són un signe inequívoc, com també ho és la decreixent presència del públic en les exposicions específicament contemporànies en benefici de les manifestacions de caràcter històric, i la recessió dels pressupostos públics i privats destinats a l’art experimental, i el tancament de molts centres d’art exclusivament dedicats al contemporani. D’altra banda, la caiguda dels valors econòmics ha estat radical i no manifesta signes de recuperació. Infructuosament, les grans fires d’art (París, Chicago, Basilea, Frankfurt, Madrid, etc.) intenten reactivar el comerç de l’art ajustant les valoracions a unes possibilitats reals, per bé que, fins al moment, no s'ha aconseguit dinamitzar-lo.

Aquesta situació, confusa, crítica i mutant, ha propiciat també uns nous camins de reflexió i creació que esdevenen els signes més positius de la creació artística actual. Els suports tradicionals han estat desbordats, l’escultura es transforma en instal•lació, l'usdefruit privat dóna pas al servei públic, i l’arquitectura, l'urbanisme i la idea de ciutat responen a aquesta voluntat de creació, intervenció i participació. Els especialistes esdevenen generalistes: l’artista ja no és solament pintor, escultor o gravador, sinó que és un operador multimèdia capaç de suggerir idees i estratègies, emprant tots els recursos que té al seu abast. Enfront de la tecnocràcia autoritària inherent a la gran indústria, l’artista va absorbint les noves tecnologies i les va incorporant progressivament al seu discurs i als seus plantejaments. Fotografia, vídeo, holografia, imatge digital, realitats virtuals defineixen un nou espai-temps que ofereix camps de realització infinits i que ens immergeix en el simulacre d'una realitat altra. I un fet paradoxal és que la generalització i la utilització intensiva d’aquestes noves tecnologies, fredes per definició, han comportat una preocupació cada vegada més gran dels artistes pel fet social i per les condicions de vida d’aquesta fi de segle (mestissatge, sida, pobresa, Tercer Món, etc.).

Si l’aparició de la impremta en el segle XVI i dels mitjans àudiovisuals en el segle XX van provocar intenses transmutacions en la societat i en la cultura dels seus temps, molt probablement la cibercultura pròpia de les tecnòpolis comportarà una transformació de l'ecosistema de les arts i obligarà artistes, crítics, historiadors, galeristes, col·leccionistes, museòlegs... del segle XXI a redefinir la seva raó de ser.

Som a la fi o al principi d’un cicle? La resposta és imminent.