Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2001

Imprimir    Recomanar article
L'atemptat a les torres bessones de Nova York va repercutir directament en l'evolució de l'economia

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Borsa, mercats, fons d`inversió (142)
Comerç internacional: importacions i exportacions (110)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Personatges Personatges
Alan Greenspan (25)
Entitats Entitats
Apple Computer (15)
Coca-Cola (10)
Fons Monetari Internacional (136)
General Motors (10)
Merril Lynch (5)
Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (66)
Reynolds (7)
The Boeing Company (7)
60 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Finalment, la recessió
Economia mundial
Els dos grans sotracs soferts per l’economia mundial el 2001, la fi de l’anomenada bombolla tecnològica dels anys anteriors i la crisi generada pels atemptats de l’11 de setembre contra els centres neuràlgics dels Estats Units (Torres Bessones i Pentàgon) van ser dos reptes de primera magnitud que van posar a prova l’economia occidental en totes les seves expressions: Estats Units, Europa, Àsia i Llatinoamèrica, i vessants: borses, indústria, consum i comerç.

Els mesos d’abril i maig, respectivament, el Fons Monetari Internacional i l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) van publicar informes en què advertien de l’alentiment de l’economia mundial, destacaven l’afebliment de l’economia dels Estats Units i revisaven a la baixa (del 3,3% al 2%) les previsions de creixement de la trentena de països que conformaven l’OCDE.

Les dificultats sorgides de la situació creada (desconfiança i inseguretat en els mercats borsaris i estancament de l’economia productiva), van tenir, però, reflexos diferents en cada àrea. Els Estats Units van estar al capdavant de la lluita contra la recessió promoguda des de les més altes instàncies econòmiques de la Reserva Federal dirigida per Alan Greenspan. Europa es va mantenir en un discret segon pla, seguint les iniciatives nord-americanes, però sense apostar, com havien fet aquells, per la potenciació del consum i la inversió i decantant-se més aviat pel control de la inflació i la regulació de la demanda. Els casos del Japó i de les economies asiàtiques van ser diferents perquè no van generar alternatives a la tendència al creixement negatiu que havien manifestat els darrers anys, i Llatinoamèrica formava un bloc econòmic problematitzat pels efectes negatius de les crisis argentina i brasilera, les nacionalitzacions promogudes a Veneçuela i les sempiternes crisis que patien l’Equador, Colòmbia, Bolívia i els països centreamericans. Només Mèxic, Xile, i més discretament l’Uruguai, aconseguien mantenir les seves economies en els estàndards occidentals de funcionament.

Aquest va ser el tarannà durant l’any, que va tenir els seus moments més baixos el mes de març, quan van baixar de cop les cotitzacions de les empreses tecnològiques i van començar els acomiadaments en el sector, i les setmanes que seguiren l’11 de setembre. Fou per aquelles dates quan, per exemple, importants empreses dels Estats Units dels sectors més diversos van anunciar importants caigudes de beneficis en el tercer trimestre de l’any: General Motors un 53,5%, Apple Computer un 61% i el banc d’inversions Merrill Lynch un 50%, mentre que la tabaquera RJ Reynolds, la companyia d’avions Boeing o la Coca-Cola havien obtingut unes modestes taxes d’entre l’1 i el 9%. Altres factors que van indicar, ja cap a finals d’any, el mal moment que travessaven els Estats Units van ser la caiguda de les exportacions en un 12,2% el quart trimestre així com la soferta en un 13,1% per les inversions en béns de capital el mateix període.

Els Estats Units van intentar mantenir l’activitat amb una decidida política monetària i van reduir onze vegades els tipus d’interès fins a situar-los a l’1,75%. Malgrat tot, a finals d’any es va confirmar que els Estats Units havien entrat en recessió, una recessió sobre la qual els experts no sabien decidir si seria curta o llarga però que va demostrar clarament que el país nord-americà era l’únic autèntic motor de l’economia mundial.

Europa, que durant anys havia anunciat que quan arribés la recessió nord-americana es convertiria en la locomotora de l’economia mundial, no va estar en condicions de tenir aquest paper. Alemanya, amb dos trimestres de creixement negatiu; França i Itàlia, amb un de negatiu, i la Gran Bretanya, amb un creixement nul el quart trimestre, van demostrar que Europa depenia encara dels Estats Units.