Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Desglossament del nou model de finançament

Estructura d'ingressos de la Generalitat de Catalunya

Rodrigo Rato i Macià Alavedra, al plenari Consell de Política Fiscal i Financera

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Finançament autonòmic (466)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Felipe González (226)
Ignacio Zubiri (1)
Jordi Pujol i Soley (858)
Mercedes Vallejo (1)
Entitats Entitats
Convergència i Unió (1824)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
51 lectures d'aquest article
39 impressions d'aquest article
30 % i coresponsabilitat fiscal
Finançament autonòmic
Una de les conseqüències més destacades de l'acord entre Convergència i Unió i el PP l'any 1996 va ser l'aprovació d'un nou sistema de finançament autonòmic per al període 1997-2001 que va aprovar el Consell de Política Fiscal i Financera, el 23 de setembre.

Les novetats del nou sistema de finançament eren la cessió del 30% de l'IRPF a les comunitats autònomes i el fet que no hi hagués topalls, de manera que si una comunitat era capaç de recaptar més del que ho havia fet en anys anteriors, es beneficiaria d'aquest major esforç fiscal. Si es produïen desequilibris excessius, l'Estat compensaria parcialment les menys afavorides en lloc de penalitzar les que haguessin fet créixer més la recaptació, com es feia fins llavors. D'altra banda, les comunitats autònomes assumirien una autèntica coresponsabilitat fiscal, amb capacitat normativa sobre el tram transferit de l'IRPF i sobre altres impostos transferits anteriorment, participant en la direcció de l'Agència Tributària del seu territori i fent-se coresponsables de fer complir les obligacions fiscals.

El 1997 era considerat l'any base en el qual la cessió del 30% no implicaria ni una pesseta de més, o de menys, per a ningú. L'únic canvi seria que en lloc 'haver d'esperar que l'Administració central aportés els recursos corresponents, cosa que sovint feia amb notable retard, les comunitats autònomes rebrien automàticament dels seus ciutadans el 30% de l'IRPF. A partir del 1998 cada comunitat rebria la part corresponent de transferències de l'Estat, més el 30% de l'IRPF que es recaptés. En la mesura que creixés la recaptació, creixerien els ingressos.

El resultat en pessetes del nou model no era predictible: dependria de l'evolució econòmica, del grau de compliment fiscal dels ciutadans de cada comunitat i de les possibles modificacions a la normativa de l'IRPF que introduís cada autonomia.

El PSOE, que havia introduït per primer cop la cessió de l'IRPF (15%), va fer de la quantificació del cost del nou sistema el principal motiu d'oposició. Els màxims dirigents socialistes, inclòs Felipe Gonzàlez, hi van expressar la seva oposició amb l'argument que el govern no havia explicat el cost del nou sistema, una explicació impossible de donar ja que depenia de l'evolució de les variables abans esmentades.

Les tres comunitats amb presidents socialistes (Andalusia, Extremadura i Castella-la Manxa) van votar en contra del nou model. S'argumentava que el reconeixement de capacitat normativa a les comunitats autònomes permetria la creació de paradisos fiscals i que el nou model afavoria les comunitats més riques. El nou model només garantia una més gran agilitat en la recaptació i obria la porta a una possible millora en el futur, tant com creixés l'esforç fiscal de cada comunitat.

En el cas de Catalunya, el nou model de finançament no resolia, ni de bon tros, el dèficit fiscal que patia.

Per això, l'acord PP-CiU contenia també dues altres variables de gran importància: la revisió de la valoració dels traspassos fets anteriorment i la negociació de les inversions públiques a Catalunya, tot amb l'objectiu d'aconseguir que els recursos públics per càpita fossin similars entre les diferents zones de l'Estat.

El 1996 diversos estudis van constatar que Catalunya patia un dèficit fiscal anual de més d'un bilió de pessetes, entre el 8% i el 10% del PIB català; que els catalans pagaven impostos molt per sobre de la mitjana espanyola, mentre que la despesa pública que rebien estava molt per sota; que la inversió pública per càpita (en carreteres, ferrocarrils, telecomunicacions, etc.) de l'Estat estava clarament per sota de la mitjana espanyola; que l'índex de recursos públics per càpita era molt inferior al que rebien les comunitats forals (Euskadi i Navarra), i que l'índex de recursos públics per serveis prestats en aspectes com ara la sanitat pública eren més baixos a Catalunya que a la mitjana de l'Estat.

Pràcticament tothom reconeixia l'existència d'aquest dèficit fiscal, però alguns dirigents polítics, com Felipe Gonzàlez. el justificaven amb l'argument que Catalunya es beneficiava, a canvi, d'un important superàvit comercial. Segons un estudi del departament d'Economia i Finances de la Generalitat, Catalunya presentava un saldo fiscal negatiu del 8,41% del PIB, i el seu saldo comercial global positiu només cobria el 57% del dèficit fiscal.

La situació catalana contrastava amb el règim financer del País Basc i Navarra, que gràcies al manteniment del sistema foral del concert disposava d'una extraordinària autonomia financera i d'uns nivells d'ingressos públics per habitant molt superiors als de Catalunya. Al Parlament de Catalunya s'havia creat una comissió per estudiar el sistema del concert i veure la possibilitat d'aplicar-lo. El 8 d'octubre el president de la Generalitat, Jordi Pujol, va exposar públicament que el model de finançament acordat no era una solució satisfactòria i que caldria avançar cap a un model de pacte fiscal específic, que reconegués la singularitat de Catalunya i que, a efectes pràctics, fos equivalent al del concert.

Si s'arribés a aquest pacte fiscal, podria separar-se el sistema de finançament català del de la resta de comunitats autònomes de règim comú. No era clar si per arribar a aquest punt caldria reformar la Constitució, ja que era aquesta norma la que reconeixia el dret de Navarra i Euskadi a un règim específic, fruit d'antics privilegis.

El que ningú no discutia era que un sistema com el foral atorgava una major sobirania fiscal i una més gran capacitat financera. Dos professors de la Universitat del País Basc, Ignacio Zubirí i Mercedes Vallejo, van calcular els possibles guanys que suposaria l'aplicació del règim foral a les comunitats de règim comú.

La capacitat financera per càpita estimada per a Catalunya el 1990 era de 172.442 pessetes, un 57% per sota de la d'Euskadi, que era de 270.215 pessetes, i encara més de la de Navarra, que arribava a 326.910 pessetes. L'aplicació del sistema foral a Catalunya suposaria un gran augment de la seva capacitat financera. Amb dades corresponents al 1991, els recursos públics augmentarien en 779.554 milions de pessetes, el 73,6%.

En el cas que no hi hagués disminució de la capacitat financera de l'Estat central i, per tant, no augmentés la capacitat financera global de les comunitats autònomes, sinó que només es redistribuïssin els recursos dedicats al seu finançament, l'aplicació del sistema foral a Catalunya suposaria un augment de la capacitat financera en 412.861 milions de pesetes, un 39% dels ingressos públics del 1991.

En aquest model, seria la Generalitat qui recaptaria tots els impostos i qui en transferiria una part a l'Estat en concepte de manteniment de les estructures comunes i de solidaritat interterritorial. Aquesta era l'essència del model basc. Però en aquest cas hi havia també una negociació històrica de la quantitat que la comunitat autònoma basca havia d'aportar a l'Estat (l'anomenat cupó), extraordinàriament favorable als bascos.

Tan favorable que, aplicant el model pactat, el 1997 els bascos haurien tingut un cupó negatiu. Per evitar que això passés, el novembre el PP i el PNB van pactar la transferència a Euskadi dels impostos especials (alcohol, tabac, etc.). Així, el cupó seria positiu. Aquesta transferència va reactivar la sensació de greuge comparatiu entre Catalunya i Euskadi, ja que CiU havia demanat al PP la cessió dels impostos especials i aquesta havia estat denegada amb l'argument que era tècnicament impossible. Després d'uns dies d'enorme tensió, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, va declarar que reivindicaria la transferència dels impostos especials a Catalunya dintre d'aquella legislatura