Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Dos models per finançar Catalunya

Els experts confirmen el dèficit fiscal de Catalunya

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia catalana (535)
Economia espanyola (471)
Finançament autonòmic (466)
Impostos, taxes (173)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Antoni Castells (265)
Jordi Pujol i Soley (858)
Pasqual Maragall (676)
Entitats Entitats
Convergència i Unió (1824)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
72 lectures d'aquest article
429 impressions d'aquest article
El dèficit fiscal de Catalunya amb l'Estat
Finançament
La diferència entre el que els catalans paguen a l’estat en forma d’impostos i el que en reben en forma de transferències o inversions, és un tema estudiat pels economistes catalans, com a mínim des dels anys seixantes. La pràctica totalitat d’estudis sobre la qüestió concloïen que el saldo era clarament desfavorable per a l’economia catalana i, la immensa majoria, afegien que aquest saldo negatiu era excessiu. Històricament algunes veus havien justificat aquest dèficit argumentant que el saldo fiscal negatiu quedava compensat pel superàvit comercial que Catalunya tenia amb la resta de l’estat. Aquesta argumentació havia anat perdent força a mesura que l’economia es feia cada cop més oberta i interdepenent i que el procés d’integració europea feia recaure en les institucions de l’UE i ja no en els estats el paper de defensor del mercat interior.

Aquest debat, que inicialment s’havia circumscrit al món acadèmic, va anar penetrant progressivament en la política i en el conjunt del cos social. En un primer moment, els polítics plantejaven el problema com si fos només un problema de finançament de la Generalitat: els uns, CiU, negociant millores concretes de finançament, d’altres, les esquerres, reivindicant un nou model federal de repartiment d’ingressos i despeses públics, i encara uns altres, els independentistes, reivindicant un sistema similar al del concert basc.

Però, el 1998, el problema del dèficit fiscal va fer-se popular per una via inesperada: la revolta popular contra els peatges. El fet que la pràctica totalitat dels catalans haguessin de pagar quotidianament peatge a les autopistes mentre a la resta de l’estat es circulava, amb les mateixes prestacions, per autovies gratuïtes es va convertir en el millor exemple de l’escassa inversió de l’estat a Catalunya. Aquest era, segons els entesos, un dels aspectes claus del dèficit fiscal català.

La qüestió es va situar al centre del debat econòmic, polític i ciutadà en el darrer trimestre de l’any. El 26 d’octubre es va presentar un llibre promogut per Òmnium Català, Catalunya i Espanya. Una relació econòmica i fiscal a revisar, on quinze professors de diferents adscripcions ideològiques i polítiques analitzaven i quantificaven el problema. Les xifres eren espectaculars i fàcils d’entendre. Segons un dels autors, el catedràtic d’hisenda pública i dirigent socialista Antoni Castells, el dèficit fiscal català arribava a 1,2 bilions de pessetes anuals. Cada català pagava cada any a l’estat 200.000 pessetes més del que rebia.

En el terreny polític, van ser claus la conferència del president de la Generalitat, Jordi Pujol, al Cercle d’Economia el 23 de novembre (Un tracte just per als ciutadans de Catalunya) i la que vuit dies després va fer al Cercle Financer de La Caixa el candidat socialista a la presidència de la Generalitat, Pasqual Maragall. Tot i presentar propostes força diferents per resoldre el problema, el diagnòstic era el mateix. Les dades eren prou eloqüents, encara que una mica antigues.

Efectivament, Catalunya presentava una balança fiscal negativa o deficitària amb l’Administració central espanyola que, en el període que anava de 1986 a 1994, es trobava entre el 5% i el 11% del Valor Afegit Brut a preus de mercat català. Dit amb altres paraules, mentre cada català rebia entre el 70% i el 83% dels ingressos que aportava a l’administració central espanyola, el resident mitjà de la resta de comunitats autònomes rebia entre el 106% i el 124% d’aquells ingressos.

Si el càlcul del dèficit fiscal català pel 1994, es feia suposant que hi havia un pressupost equilibrat en el conjunt del sector públic estatal per tal d'analitzar els fluxos redistributius, s’arribava a l’1,2 bilions de pessetes, el 9,76% del PIB català.

Contra l’argument que considerava lògic que una regió relativament desenvolupada com Catalunya tingués un saldo fiscal negatiu com a conseqüència d’una necessària col•laboració en la solidaritat i la reducció dels desequilibris regionals a l’interior de l’estat, es van posar sobre la taula les dades d’altres regions europees desenvolupades. La comparació de la situació de Baden-Württemberg, Llombardia i Catalunya mostrava que si bé totes tres tenien un saldo fiscal negatiu i un saldo comercial positiu en termes de PIB, a Baden-Württemberg el saldo fiscal negatiu era un 28% inferior al saldo comercial positiu, a la Llombardia els dos saldos s’equilibraven, mentre que a Catalunya el saldo fiscal negatiu era un 57% superior al saldo comercial positiu, essent Catalunya una regió amb un PIB per càpita considerablement inferior a les altres dues.

Semblava clar, doncs, que Catalunya es trobava en una clara situació d’inferioritat relativa i més, si es tenia en compte que Catalunya presentava també un dèficit fiscal en les seves relacions amb la Unió Europea.

El saldo de la balança fiscal de Catalunya amb l’UE en el període 1986-1996 era clarament deficitari, amb una mitjana anual de 47 mil milions en el període 1993-1996, un 0,35% del PIB. El dèficit de la balança fiscal catalana amb la Unió Europea era de 7.786 pessetes per habitant, mentre que el conjunt de l'Estat tenia un superàvit de 18.984 pessetes, amb set regions amb uns superàvits superiors a les 30.000 pessetes per habitant. Si es prenia com a punt de referència la situació d’estats europeus com ara Dinamarca o Bèlgica amb una dimensió (en població o en superfície) semblants a Catalunya es constatava que molt sovint presentaven uns saldos pressupostaris nets positius respecte a la Unió Europea.

Un altre punt de vista interessant el donava la distribució dels fons comunitaris dins de l’estat espanyol. En el període 1993-1996, els pagaments totals del pressupost comunitari a Catalunya van representar 94.994 milions de pessetes de 1996, un 6,3% del total de l'estat espanyol. Si no es té en compte el cas de Madrid, que va rebre 7.846 pessetes (constants de 1996) per habitant en el període, - xifra que està però distorsionada pel fet que una part de Castella- La Manxa, especialment la més dinàmica de les províncies de Guadalajara i Toledo, forma part pràcticament de la seva regió metropolitana, i que aquesta darrera comunitat autònoma es la que rebia més diners per habitant (93.989 pessetes de 1996) desprès d'Extremadura -, eren curiosament les Balears (14.028 pts/habitant), Catalunya (15.655), el País Valencià (25.913), Euskadi (19.106) les que menys diners per habitant havien rebut, molt per sota de la mitjana de l’Estat (38.223 pts/habitant).

Un estudi comparatiu a l'àmbit europeu, realitzat per encàrrec de la Direcció General de Política Regional de la Comissió Europea, constava que el dèficit fiscal català era a l’any 1993 entre el 5 i el 6% del PIB de Catalunya. Aquesta xifra només era superada (entre les 100 regions de 7 països considerades) per tres regions on hi havia la capital del país amb les peculiaritats que això suposa (Londres, Estocolm i Madrid); per cinc regions del nord d’Itàlia i per Balears, Navarra i Euskadi.

El desavantatge relatiu de Catalunya era evident si es comparava amb algunes regions franceses properes que amb uns nivells de renda relativament similars tenien uns saldos fiscals positius amb el sector públic central. En canvi, si s’analitzaven els anomenats “motors d’Europa” -Llombardia, Baden-Württemberg, Rhône-Alpes- tots ells tenien un saldo fiscal negatiu amb els seus respectius sectors públics centrals. Aquest saldo era, però, inferior al català tant en el cas de la regió francesa, amb un 1-2% però amb una PIB per càpita superior al català (12%), com en el del land alemany, amb un 4-5% de dèficit encara que el seu PIB per càpita superava al català en un 36%. Només en el cas de la Llombardia el dèficit amb el sector públic central era clarament superior al català, 12-14%, però el PIB per càpita de la regió italiana superava en el 40% el de Catalunya.

Davant d’aquesta situació, els autors de l’esmentat estudi posaven en relleu que les transferències fiscals intraestatals des de les regions més riques cap a les menys desenvolupades limitaven la capacitat de les regions desenvolupades, en termes de poder augmentar la seva productivitat i el benestar de la seva població i de poder mantenir el seu paper de motors econòmic. Resoldre el dèficit fiscal català no era, doncs, només una qüestió de justícia, sinó també de racionalitat econòmica.