Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2001

Imprimir    Recomanar article
Francesc Homs i Cristobal Montoro en una reunió sobre el finançament autonòmic

Articles dependents
Francesc Homs
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia catalana (535)
Economia espanyola (471)
Finançament autonòmic (466)
Finançament de partits i d`entitats (69)
Impostos, taxes (173)
Poder executiu i governs (1139)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Artur Mas (828)
Cristóbal Montoro (46)
Francesc Homs (111)
Jordi Pujol i Soley (858)
Pasqual Maragall (676)
Entitats Entitats
Departament d`Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya (34)
Generalitat de Catalunya (1919)
Ministeri d'Hisenda (17)
72 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Més recursos i més control
Finançament
Sistema de finançament de les comunitatsautònomes de règim comú pactat el 1996 en les negociacions PP-CiU, que atorgava un 30% de la recaptació de l’impost de la renda als governs autonòmics, expirava a finals del 2001. Des del 1999, Convergència i Unió, tot i destacar l’avenç que havia suposa el model del 96, proposava una revisió a fons del sistema de finançament de cara a aconseguir més recursos, més capacitat normativa (sobirania) fiscal, la participació en més impostos i un paper més gran de la Generalitat en l’Agència Tributària. Des del govern espanyol es veia aquesta negociació com una oportunitat històrica per tancar el problema del finançament de les comunitats autònomes i definir un model que pogués ser acceptat per totes i que fos estable en el temps, de manera que cada cinc anys s’haguessin de fer només petits retocs.

En aquesta perspectiva, el Partit Popular va expressar des de primers d’any la seva voluntat de dotar les comunitats autònomes de més recursos i de més autonomia en la recaptació, però sense acceptar res que pogués interpretar-se com un tracte bilateral entre l’Estat i la Generalitat. També des del primer moment va deixar clar que la contrapartida a aquesta més gran corresponsabilitat fiscal de les comunitats autònomes havia de ser el reforçament de la capacitat de supervisió de les autonomies per part de l’administració general de l’Estat.

El PP acceptava incrementar les figures impositives cedides fins al moment amb una participació en una cistella d’impostos que inclogués els tributs especials (tabac, alcohol i hidrocarburs) i apostava per un sistema integrat que inclogués la sanitat i l’assistència social dins les competències assumides per les autonomies. Aquest aspecte era important, ja que fins a aquell moment la sanitat s’havia finançat per mecanismes al marge del sistema general. La seva
inclusió en el nou model de finançament anava inevitablement acompanyada de la decisió de traspassar les competències sanitàries a totes les comunitats autònomes, fins i tot a aquelles de l’anomenat territori Insalud, que mai no havien expressat la voluntat de tenir aquesta competència.

Finalment, a finals de juliol, el Consell de PolíticaFiscal i Financera (CPFF) va aprovar per unanimitat unnou model de finançament per a les comunitats autònomes de règim general en el període 2002-2006,que incloïa per primer cop el finançament de la sanitati preveia la cessió a les comunitats autònomes del 33% de l’IRPF, el 35% de l’IVA, el 40% dels impostos especials (hidrocarburs, tabac i alcohols) i el 100% dels impostos de matriculació i d’electricitat, amb capacitat normativa sobre el tram d’IRPF cedit i els impostos transferits. També es preveia la participació de les comunitats autònomes en el consell directiu de l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT),
però s’evitava el traspàs de l’Agència Tributària que la Generalitat de Catalunya havia reivindicat llargament.

Aquest marc va ser lleugerament modificat, després de nombroses reunions entre el conseller d’Economia i Finances, Francesc Homs, i els representants del govern espanyol. En les negociacions d’última hora, la Generalitat va aconseguir que se li reconegués capacitat normativa en els impostos especials, sempre que la recaptació fos destinada a sanitat o a medi ambient. Paral.lelament, la Generalitat va aconseguir una important inversió de l’Estat d’uns 20.000 milions de pessetes en els Mossos d’Esquadra fins al 2007. Amb aquest panorama, el govern català va assegurar que tot i que aquest no era el model que ells desitjaven, era el millor acord de finançament que hi havia hagut mai.

L’oposició catalana no es va mostrar tan conforme. ERC va considerar que el model pactat era insuficient, mentre que el president del PSC, Pasqual Maragall, vaticinava que el nou model no aguantaria ni els cinc primers anys de vigència, el titllava de regressió i justificava el vot a favor de totes les comunitats governades per socialistes com a fruit de la desesperació. Per la seva banda, el conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, i el conseller d’Economia, Francesc Homs, van declarar que el nou model era el millor que mai hagi tingut Catalunya, si bé això no significava que CiU renunciés a les seves aspiracions a un nivell d’autogovern i d’atribucions
financeres més gran. També van aclarir que el nou model de finançament aportaria a la Generalitat de Catalunya uns ingressos addicionals de 771.992 milions de pessetes en cinc anys, repartits de forma gradual: 85.990 milions el primer any, fins a arribar als 229.439 l’any 2006. La novetat principal radicava que els ingressos de la Generalitat provindrien més directament dels impostos catalans, concretament un 84% enfront del 33% del 1997. Així mateix, Mas va recalcar que l’acord havia de permetre de reduir el dèficit fiscal de Catalunya, si bé calia continuar treballant per obtenir una participació en l’Agència Tributària. En el mateix sentit general es va expressar el president Jordi Pujol en el debat de política general del mes d’octubre.

Seguint la proposta catalana de reconeixement de capacitat normativa en els impostos especials, a mitjans de novembre el Consell de Política Fiscal i Financera va aprovar la creació d’una nova taxa estatal que gravaria en 4 pessetes el litre de benzina a partir del gener del 2002. Aquesta nova mesura va rebre el suport de totes les comunitats autònomes governades pel PP i del govern català i la crítica de les governadespel PSOE. L’import d’aquesta nova taxa, uns 135.000 milions de pessetes, s’havia de destinar al finançament de la sanitat i les comunitats autònomes podrien aplicar una taxa addicional d’1,6 pessetes per litre que podria anar augmentant fins a igualar la taxa estatal de 4 pessetes. A Catalunya aquesta mesura va ser mal rebuda pels sector implicats –transport i taxi, principalment i el conseller d’Economia, Francesc Homs, va haver d’anunciar que no s’aplicaria fins al 2002 i que l’executiu català es comprometia a defensar mesures com la implantació del gasoil professional i millores en les prestacions socials dels transportistes autònoms.

Finalment, el desembre del 2001 el Congrés del Diputats va aprovar la nova llei de finançament autonòmic en la mateixa sessió que els pressupostos generals de l’Estat amb els vots favorables del PP, CiU i CC, que el 26 de desembre va ser assumida també per les comunitats governades pel PSOE, sense excepció, en suposar el lliurament a partir de l’any següent de gairebé 2 bilions de pessetes a repartir entre les 10 autonomies que encara no gestionaven la sanitat.

En acabar l’any, les declaracions del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, en el sentit que en haver completat els traspassos sanitaris a totes les comunitats s’eliminava la possibilitat de noves quotes d’autogovern, com les sol.licitades per Catalunya i Euskadi, va obrir de nou el debat, sobretot tenint en compte l’aprovació parlamentària que havien fet PP i CC (180 vots a favor i 129 en contra) el 4 d’octubre de la llei d’estabilitat pressupostària, que fixava el límit anual de despesa de les comunitats autònomes i els ajuntaments i permetia de sancionar les comunitats que no s’ajustessin a la supervisió del Consell de Política Fiscal i Financera.