Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
La socialdemòctrata Halonen celebra la victòria

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Elizabeth Rehn (3)
Esko Aho (2)
Heidi Hautala (1)
Hilkka Hakalehto (1)
Jörg Haider (25)
Paavo Lipponen (5)
Riitta Uosukainen (1)
Risto Kuismo (1)
Tarja Halonen (4)
Entitats Entitats
Els Verds (Finlàndia) (1)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Parlament de Finlàndia (2)
Partit Conservador (Finlàndia) (2)
Partit del Centre (Finlàndia) (3)
Partit Socialdemòcrata (Finlàndia) (3)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Finlàndia (18)
52 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
La primera presidenta d'Europa
Finlàndia
Les eleccions presidencials celebrades el 2000 a Finlàndia van tenir una peculiaritat remarcable: de les set candidatures que es van presentar, quatre eren encapçalades per dones i tres per homes. El to de la campanya va estar clarament marcat per les quatre candidates que van desplaçar del primer pla de la campanya els tres homes que també hi competien. Dos per les poques possibilitats que tenien d’assolir la victòria, el nacionalista Ilkka Hakalehto i el reformista Risto Kuisma, i el tercer, Esko Aho, de 45 anys, exprimer ministre i cap del Partit del Centre, que sortia com el candidat més ben col.locat amb un 36% d’intenció de vot en els sondeigs, perquè l’electorat va seguir amb molt més interès la campanya de les candidates, menys resistents que els seus companys masculins a fer jugar de forma oberta importants elements de la seva vida privada.

Entre les candidates amb més experiència política destacaven, l’exministra de Defensa i membre del Partit Popular, Elisabeth Rehn, l’advocada i presidenta del Parlament finlandès pel Partit Conservador, Riitta Uosukainen i la socialdemòcrata Tarja Halonen, de 56 anys, molt ben situada políticament pel paper que va jugar des del ministeri d’afers estrangers al segon semestre de 1999, quan Finlàndia va presidir la UE.

Rehn, que ja s’havia presentat a les anteriors presidencials del 1994, tenia nou néts i gaudia del favor de només un 10% de l’electorat, segons els sondeigs de precampanya. Segons els analistes, els electors no acceptaven la seva proposta d’integrar Finlàndia en l’estructura militar de l’OTAN. En un percentatge similar es movia Uosukainen, autora d’un dels principals best seller del moment en el país, inspirat en nombrosos episodis de la seva convivència marital, sexualitat inclosa. La quarta candidata era la verda Heidi Hautala, a qui els electors coneixien fora de la política per la seva condició de professora de cuina vegetariana.

Aquestes eleccions eren especialment importants perquè el nou president, o presidenta, tindria més prerrogatives en política interior, un cop entrés en vigor el primer de març la reforma constitucional prevista, però veuria disminuïdes les seves atribucions en política exterior. Segons la reforma, la responsabilitat màxima de la política exterior finlandesa estaria en mans del primer ministre, en aquest cas del socialdemòcrata Paavo Lipponen.

A la primera volta de les eleccions presidencials, celebrada el 16 de gener, Aho va aconseguir el 38,6% dels vots, seguit de Halonen amb el 37,5%. Uosukainen va obtenir el 13,7%, Rehn, el 6,9%, Hautala el 2,1%, Hakalehto el 0,9% i Kuisma el 0,4%. La segona volta, celebrada el 6 de febrer, va donar la victòria a la socialdemòcrata Tarja Halonen, que es va convertir en la primera dona presidenta de Finlàndia. Halonen, que havia basat la seva campanya en el respecte dels drets humans i de les minories i en una política exterior autònoma, va obtenir el 51,6% dels vots, mentre que Aho n’aconseguia el 48,5%.

Els analistes van atribuir la victòria de Halonen al fet de comptar amb el vot femení, en un país que havia atorgat el vot a les dones el 1906, quan encara formava part de Rússia com a ducat, i on, segons les enquestes, les dones anaven guanyant dia a dia un paper destacat en la vida pública. El perfil personal dels dos candidats va ser decisiu. Mentre Aho es presentava com un protestant, marit i pare de família exemplar, Halonen era tot el contrari i no amagava la seva condició de no creient, mare soltera en el seu dia i d’una convivència de 15 anys amb el seu home sense estar casada.

L’anomenat efecte Haider va ser l’altre gran protagonista de la campanya. Així, mentre Aho havia defensat l’autonomia dels petits països al sí de la Unió Europea per organitzar i decidir sobre els seus governs, Halonen havia fet costat a les tesis de la presidència portuguesa i a les mesures d’aïllament decretades per la UE contra el govern austríac en que era integrat el partit de Jörg Haider. Segons Halonen, els valors democràtics i dels drets humans estaven pel damunt de les consideracions nacionals. “Els extremismes no poden tenir cabuda a l’Europa comunitària”, havia dit en tancar la campanya presidencial.

L’1 de març Halonen va substituir en la presidència al també socialdemòcrata Martti Ahtisaari de 62 anys que no s'havia presentat a la reelecció, convertint-se en la primera dona presidenta del país i la setena en ocupar aquesta responsabilitat o la de primera ministra arreu del món.