Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2008

Imprimir    Recomanar article
El vicepresident econòmic espanyol, Pedro Solbes, fa pública la proposta de reforma del finançament autonòmic català

Vídeos Vídeos
Finançament
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Finançament autonòmic (466)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Antoni Castells (265)
Artur Mas (828)
Joan Saura (281)
José Montilla (837)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
María Teresa Fernández de la Vega (108)
Pedro Solbes (213)
Entitats Entitats
Agència Tributària (60)
Bloc Nacionalista Gallec (119)
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Generalitat de Catalunya (1919)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Institut d'Estudis Fiscals (4)
Institut d´Estudis Autonòmics (11)
Ministeri d´Economia (57)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
27 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Fita incomplerta
Finançament
El 2008, Catalunya es va passar tot l’any esperant el nou model de finançament inclòs a l’Estatut aprovat el 2006, que situava com a termini màxim d’entrada en vigor la data del 9 d’agost de 2008. En superar-se aquesta, i després de vèncer un nou termini, del 17 de novembre, fixat entre la vicepresidenta del govern espanyol, Maria Teresa Fernández De la Vega i el conseller d’Interior i líder d’ICV, Joan Saura, finalment, 24 hores abans d’expirar l’any, Madrid va fer pública a través del vicepresident econòmic espanyol, Pedro Solbes, una proposta de reforma del finançament autonòmic que no contenia xifres concretes ni aplicava amb prou garanties el model de l’Estatut.

En síntesi, el ministeri de Solbes va plantejar una adaptació del model anterior, pactat al seu dia pel PP i CiU, ampliant els percentatges autonòmics dels impostos parcialment cedits (al 50% de l’IRPF i l’IVA i el 58% dels especials) i un model de distribució de recursos sustentat en tres grans potes. La primera, un fons de garantia dels serveis públics, que recollia l’esperit de l’Estatut ja que limitava la solidaritat a l’ensenyament, la sanitat i els serveis socials. La segona era un fons de suficiència global que finançaria la resta de competències autonòmiques. I la tercera, el denominat fons de convergència, incloïa dos fons més: un de competitivitat, per incentivar els territoris fiscalment més dinàmics, com Catalunya, i un altre de cooperació, que compensaria els que ho són menys.

Tot just després que el vicepresident Pedro Solbes fes pública la proposta, el conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, Antoni Castells, va llançar un contundent avís a Madrid: la proposta suposava un “avenç” però “insuficient”, raó per la qual el conseller concloïa que no podia haver-hi acord, ja que no quedaven clars els percentatges ni tampoc s’assegurava el principi estatutari d’ordinalitat que havia de garantir que Catalunya no perdés posicions en el rànquing de rendes per càpita després de pagar impostos i rebre transferències.

A més, la proposta del govern espanyol contradeia els plantejaments de defensa estatutària que havia establert el departament d’Economia i Finances durant les negociacions amb Madrid. El nucli del sistema defensat pel departament d’Economia eren els anomenats mecanismes d’anivellament, és a dir, la redistribució dels recursos, que és el que no funcionava en el model anterior. Així, es plantejava un anivellament parcial en la seva lectura federal -per tant, generalitzable- de l’Estatut: limitar la contribució a la solidaritat a educació, sanitat i serveis socials. I que això signifiqués entre el 65% i el 75% de la despesa autonòmica, per tal que Catalunya es beneficiés de la seva aportació fiscal més alta.

Per a la Generalitat de Catalunya havia de ser la població el criteri principal per a rectificar costos diferencials, incloent-hi variables demogràfiques com ara la immigració. De fet, la Generalitat s’havia vist molt perjudicada en aquest sentit perquè des de 1999 no s’havia actualitzat la variable i el país havia rebut, en aquest període, més d’un milió i mig d’immigrants, el 22% de tots els que havien arribat a l’Estat espanyol. D’altra banda, calia recordar que el propi Estatut establia l’anomenat principi d’ordinalitat, segons el qual en cap cas l’aplicació dels mecanismes de solidaritat podia acabar alterant les posicions de les comunitats en renda per càpita. Justament, els estatuts de les Illes i Aragó recolliren el mateix principi per garantir que el sistema cobrís les necessitats de despesa total, mentre que el del País Valencià i Castella i Lleó també hi feien referència però de manera menys explícita.

Totes les formacions catalanes criticaren la proposta de Solbes, destacant en contundència la reacció de CiU, que va demanar un monogràfic al Parlament, tot exigint un rebuig comú al document governamental espanyol, perquè explicitava un clar incompliment de l’Estatut. Justament aquesta fita, la del compliment de la norma estatutària catalana, havia estat en la base d’un acord de front comú entre les principals formacions catalanes, que encapçalaren el 21 de maig el líder del PSC i president de la Generalitat, José Montilla, i el cap de l’oposició i líder de CiU, Artur Mas.

El front va començar a trontollar aviat quan el govern espanyol va anunciar al juliol que el criteri de bilateralitat establert en l’Estatut no seria prioritari en les seves consideracions sobre el finançament i que la negociació no es tancaria el 9 d’agost com estipulava el mateix Estatut. Precisament, aquestes qüestions van motivar l’advertiment que el president José Montilla li va fer a José Luis Rodríguez Zapatero durant la celebració de l’11è congrés del PSC, tot afirmant que l’estimació del PSC per Catalunya anava per davant de la que sentia pel PSOE.

I és que el Govern tenia detectada l’estratègia de l’executiu central per vulnerar contínuament l’autogovern, si més no en disposar d’un informe elaborat per l’Institut d’Estudis Autonòmics que detallava almenys set mecanismes que feia servir el gabinet de Rodríguez Zapatero per esquivar l’Estatut. Les lleis de bases invasives era el primer camí de vulneració de l’Estatut, amb normes que afectaven des del turisme, a l’acció social, o a les universitats, tant pel que feia a les proves d’accés a estudis universitaris com a les beques, entre altres. La segona via eren les subvencions en matèries que no eren competència del govern central, i que la Generalitat de Catalunya impugnava. El Tribunal Contenciós Administratiu, però, trigava anys a resoldre i quan arribava la sentencia el mal ja estava fet. També, la transposició de directives europees i l’aplicació de competències supracomunitàries se sumaven al llistat, juntament amb l’apel·lació a competències exclusives que la Constitució fixava a l’article 149.1. La “deslleialtat institucional” apareixia com a sisè punt amb exemples com la Llei de la Dependència. “L’Estat elabora una llei que implica una despesa, de la qual s’acaba fent càrrec el Govern català”, advertia l’Institut d’Estudis Autonòmics. Per últim, l’arquitectura constitucional era el setè mecanisme.

Mentrestant, la cistella d’impostos que, segons l’Estatut, havia de ser un puntal del nou finançament català s’estava empetitint a causa de la crisi econòmica. Així, la recaptació de tributs a Catalunya havia caigut globalment un 11,2% en els primers vuit mesos de l’any, segons dades de l’Agència Tributària. L’IRPF era un impost que havia crescut en aquest període molt lleument a Catalunya (0,1%). En tot cas, Catalunya havia aportat a les arques públiques durant els primers vuit mesos de l’any 24.780,1 milions d’euros en total, per 47.963,1 milions Madrid, i 8.542 milions d’euros el País Valencià.

Amb tot, al setembre, mentre el Ministeri d’Economia espanyol ultimava ofertes de reforma del finançament autonòmic, un informe d’un centre d’estudis del mateix Ministeri d’Economia revelava que el finançament pactat el 2001 pel govern del PP i CiU desviava part de l’aportació de Catalunya a la solidaritat cap a autonomies tan pròsperes com ara Madrid, Múrcia o el País Valencià, totes amb més creixement econòmic que Catalunya. L’ Institut d’Estudis Fiscals (IEF), dependent del ministeri de Solbes, feia uns quants anys que analitzava el repartiment dels recursos públics a partir de les liquidacions anuals del model de finançament que feia Hisenda. Així, constatava que Catalunya mantenia inalterable la seva posició com a contribuent net a la solidaritat interterritorial, amb uns ingressos per habitant sempre per sota de la mitjana.

L’informe també advertia que altres territoris amb rendes igualment altes milloraven de mica en mica el seu finançament per càpita. Aquest era el cas de la Comunitat de Madrid: malgrat que el 2006 la seva riquesa (PIB per habitant) superava en 2.700 euros la de Catalunya, el seu finançament per càpita va experimentar fins a aquell any un creixement del 41,8%. En aquell mateix període, del 2002 al 2006, els ingressos per català només van augmentar un 31,7%, deu punts menys que els de Madrid.

En síntesi, el sistema de finançament imposava als catalans un doble esforç de solidaritat: d’entrada, amb els territoris més deprimits, tots ells amb uns ingressos fiscals per habitant més alts que Catalunya; i, en passar el temps, amb les comunitats més pròsperes, en les quals el finançament per càpita augmentava significativament, mentre que el català continua per sota de la mitjana.

Malgrat totes aquestes evidències, a finals d’any no es prefigurava a l’horitzó cap element de canvi d’orientació del model que no estigués fonamentat en la pressió que el conjunt de les forces polítiques catalanes poguessin fer sobre el govern espanyol per obligar-lo a complir amb la lletra de l’Estatut. En aquest sentit, al desembre, l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat semblava donar al conjunt de formacions catalanes una oportunitat d’exercir una certa força si condicionaven el vot afirmatiu als comptes de l’Estat al compliment de l’Estatut. Aquesta va ser la proposta de CiU, que, finalment, va ser seguida per ICV i ERC, però no pel PSC, els 25 diputats del qual van votar a favor dels comptes estatals al costat de la resta de diputats del PSOE i dels del BNG i el PNB, impossibilitant l’acció, i atorgant al govern del PSOE la capacitat de maniobra suficient per a imposar la seva concepció del finançament autonòmic que perpetuava el dèficit fiscal de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià.