Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Amb la mort de Floquet de Neu el 24 de Novembre va desaparèixer un dels símbols de la ciutat de Barcelona.

Vídeos Vídeos
L´adéu de Floquet de Neu
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Animals (66)
Personatges Personatges
Benito Manié (1)
Floquet de Neu (10)
Jesús Fernández (1)
Joan Clos (169)
Jordi Sabater Pi (7)
Jordi Portabella (46)
Maria Gràcia Palacín (1)
Montserrat Colell (2)
Roman Luera (1)
Entitats Entitats
Centre d’Experimentació Zoològica d’Ikunde (1)
Institut Guttman (1)
La Hoja del Lunes (2)
National Geographic (2)
Tele/Exprés (14)
Universitat Autònoma de Barcelona (131)
Universitat de Barcelona (193)
Zoo de Barcelona (13)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
Rio Muni (Guinea Equatorial) (1)
559 lectures d'aquest article
148 impressions d'aquest article
Barcelona perd el seu goril·la albí
Floquet de Neu
El 24 de novembre del 2003, el Zoo de Barcelona va perdre l’habitant més conegut: Floquet de Neu, l’únic goril·la blanc conegut al món i símbol de la ciutat de Barcelona. L’empitjorament de l’estat de salut de Floquet com a conseqüència del càncer de pell irreversible que patia va fer que els veterinaris que n’eren responsables decidissin la nit abans aplicar-li l’eutanàsia. Durant el sopar se li va administrar un sedant per via oral i, un cop adormit, els cuidadors li van posar una injecció que el va anestesiar totalment i va passar la darrera nit al costat de la seva família A primera hora del matí va ser traslladat a la clínica veterinària del Zoo, on se li va aplicar l’eutanàsia. La mort li va arribar a les 6.40 del matí.

El goril·la albí havia arribat a Barcelona l’1 de novembre del 1966, quan encara era un cadell. Floquet havia estat trobat pel camperol guineà Benito Manié l’octubre del 1966. El goril·la blanc estava agafat al cos mort de la seva mare a la selva de Nko, a la província de Rio Muni, Guinea Equatorial. Manié va vendre l’animal per 15.000 pessetes i dues ampolles de ginebra al professor Jordi Sabater Pi, que era el conservador del Centre d’Experimentació Zoològica d’Ikunde, dependent del Zoo de Barcelona.

L’estat del goril·la era força lamentable: estava malalt i desnodrit, ja que només pesava 9 quilos. Per la dentició, tenia entre dos i tres anys. El primer mes Nfumu Ngui (nom que li van posar els nadius) el va passar a Ikunde en procés d’adaptació.

Posteriorment va viatjar amb Sabaté Pi fins a Barcelona, on va passar onze mesos al pis del veterinari del Zoo, Roman Luera, al carrer Urgell. La seva dona, Maria Gràcia Palacín, li va fer de mare adoptiva. També va ser sotmès a diversos controls mèdics que van confirmar que estava afectat per una alteració equiparable a l’albinisme més freqüent en humans, l’oculocutani (subtipus 1A). Aquest albinisme es deu al fet que la tirosina (essencial en la producció de pigment) queda totalment inactiva en el teixit cutani i ocular.

El 30 de novembre del 1966 el goril·la albí va ser presentat a la societat barcelonina. Tots els diaris de l’època en van parlar i el Tele/Exprés va publicar un reportatge amb foto titulat Blancanieves ya está en el zoo. Aquest nom, Blancaneus, va ser el primer amb què el va conèixer la societat catalana. La seva presentació en societat internacional va ser mitjançant la portada de la revista National Geographic el març del 1967, on el van anomenar Snowflake. Finalment, La Hoja del Lunes el va anomenar el juny del 1968 Copito de Nieve.

Durant els 37 anys que va passar al zoo barceloní, Floquet, amb un pes de 180 quilos i una alçada d’1,63 metres, sempre va ser el mascle dominant del grup de goril·les del recinte. L’abril del 1973 Floquet i la seva parella, Ndengue, van tenir el primer fill, que només va viure quinze dies. L’últim fill de Floquet va néixer el novembre del 1986. Amb Ndengue (que sempre va ser la seva femella preferida) va tenir sis fills més, dels quals en el moment de la mort de Floquet només quedava viva una femella. El febrer del 2003 havia mort Urko, nascut el 1978. Amb les altres dues femelles, Yuma i Bimvili, va tenir un total de catorze fills. Amb Yuma en va tenir cinc, dels quals només sobreviu una femella que viu al Zoo de Barcelona i un mascle que va ser cedit al zoològic de Fukukoa (Japó), i amb Bimvili en va tenir nou, dels quals actualment viuen dues femelles. Del total de vint-i-un fills que va tenir, només cinc l’han sobreviscut (quatre femelles i un mascle). Floquet també ha tingut set néts. Se’l pot considerar un exemplar molt prolífic, ja que molts goril·les presenten problemes d’esterilitat quan es troben en captivitat. Els científics van intentar que es creués amb les filles, però mai no hi va mostrar cap interès. Si hi hagués hagut aquest creuement, les possibilitats que nasqués un goril·la albí haurien augmentat en un 50%. Si els seus fills haguessin pogut creuar-se amb les filles, les possibilitats haurien augmentat en un 25%. Però tots els fills mascles del goril·la van néixer estèrils, no se sap per quina raó. Diverses vegades s’havia sotmès l’animal a sessions d’extracció de semen (pel procediment d’electroejaculació) i es va estudiar la possibilitat d’utilitzar-lo per a la inseminació artificial d’algunes femelles en altres parcs zoològics. El cert és que tots els intents (fins i tot es van utilitzar tècniques de reproducció assistida) per aconseguir que Floquet tingués descendència albina van fracassar.

El 1991, amb motiu del 25 aniversari de la seva arribada a Barcelona, Floquet va ser obsequiat amb una nova “casa” amb jardí. El goril·la i la seva família van ser instal·lats en una gàbia de cent metres quadrats amb un pati exterior de 350 metres quadrats que permetia als animals certa comoditat.

Durant els anys que Floquet va viure al zoològic, els nombrossísims estudis del seu comportament no van aportar gairebé res de nou del que ja se sabia d’aquest tipus d’animals. Els estudis fets primer pel professor Sabaté Pi i després per la seva deixebla Montserrat Colell van demostrar que Floquet no era un primat especialment brillant, perquè possiblement l’albinisme en condicionava les capacitats.

Gràcies a les atencions que sempre havia rebut, Floquet gaudia de bona salut. El 1997 se’l va posar a dieta, ja que presentava un quadre d’obesitat, però no va ser fins al setembre del 2001 quan van detectar-se els primers símptomes d’alarma en ser intervingut d’una úlcera al pit, un tumor associat al càncer de pell. El mes de maig del 2002 va tornar a passar pel quiròfan i el novembre del mateix any se li va extirpar una massa tumoral de l’aixella. El setembre del 2003 l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que el final del goril·la s’acostava. El càncer de pell havia obert una nafra molt ampla al pit, al costat de l’aixella dreta, i l’animal no parava de gratar-se-la. Els darrers dies de vida, Floquet no acceptava menjar, s’havia aprimat considerablement i tampoc no jugava amb la família.

Davant d’aquest fet, els cuidadors del Zoo van decidir practicar-li l’eutanàsia. Jesús Fernández, un dels veterinaris, va explicar que el goril·la no havia patit i que la mort li havia arribat d’una manera plàcida.

Després de la seva mort, l’alcalde de Barcelona, Joan Clos, i el tinent d’alcalde i president del Zoo, Jordi Portabella, van anunciar que la decisió d’aplicar-li l’eutanàsia havia estat difícil. També van explicar que el cos del goril·la, l’únic albí conegut a tot el món, se cediria a la investigació científica, i que les restes s’incinerarien i serien enterrades al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Una comissió formada per la direcció del Zoo, veterinaris del mateix parc i responsables de la Universitat de Barcelona, l’Autònoma i l’Institut Guttman vetllarien per la utilització correcta del cos.

Es va descartar així que l’animal fos dissecat i exposat permanentment al Zoo, però l’alcalde Clos va anunciar que una estàtua hiperrealista de Floquet de Neu s’instal·laria en un carrer del Parc de la Ciutadella o el seu entorn per recordar l’animal que durant trenta-set anys havia estat una icona de la ciutat de Barcelona.