Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Fernando Alonso, de l'escuderia Renault, es va adjudicar el seu primer mundial de Fórmula 1

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Automobilisme (193)
Esportistes, entrenadors, dirigents esportius (558)
Trofeus, campionats, medalles, rècords (1378)
Personatges Personatges
Bernie Ecclestone (6)
Fernando Alonso (48)
Giancarlo Fisichella (2)
Jarno Trulli (6)
Juan Pablo Montoya (18)
Kimi Raikkönen (25)
Mark Webber (2)
Michael Schumacher (79)
Nick Heidfeld (6)
Pere Martínez de la Rosa (23)
Rubens Barrichello (25)
Tiago Monteiro (1)
Entitats Entitats
Bridgestone (4)
Campionat Mundial de Constructors de Fórmula 1 (11)
Circuit de Catalunya (12)
Federació Internacional d'Automobilisme (7)
Ferrari (35)
Gran Premi de Bahrain de Fórmula 1 (4)
Gran Premi de Bèlgica d`automobilisme (6)
Gran Premi de França de Fórmula 1 (7)
Gran Premi de la Gran Bretanya de Fórmula 1 (7)
Gran Premi de la Xina de Fórmula 1 (2)
Gran Premi de Malàisia de Fórmula 1 (6)
Gran Premi de Mònaco de Fórmula 1 (10)
Gran Premi de San Marino de Fórmula 1 (11)
Gran Premi de Turquia de Fórmula 1 (2)
Gran Premi del Brasil de Fórmula 1 (9)
Gran Premi del Canadà de Fórmula 1 (3)
Gran Premi del Japó (11)
Gran Premi dels Estats Units de Fórmula 1 (2)
Gran Premi d`Alemanya de Fórmula 1 (7)
Gran Premi d´Austràlia de Fórmula 1 (9)
Gran Premi d´Hongria de Fórmula 1 (6)
Gran Premi d´Itàlia (6)
Jordan (8)
McLaren (25)
Michelin (3)
Minardi (6)
Mundial de Fórmula 1 (28)
Renault (27)
Toyota (9)
Williams (26)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Oviedo (Astúries) (9)
53 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Canvi de cicle
Fórmula 1
Després de cinc anys d’hegemonia de Ferrari i Michael Schumacher a la Fórmula I, el 2005 les modificacions imposades per la FIA en el reglament tècnic, van provocar, per fi, un canvi en la dinàmica de la competició. Els canvis més importants van ser l’obligatorietat de fer durar un motor durant dos grans premis, i la d’haver d’utilitzar un únic joc de pneumàtics per a la classificació i la cursa. Ferrari, i la seva marca de pneumàtics, Bridgestone, no es van saber adaptar bé a aquest canvi i no va poder aconseguir el sisè mundial consecutiu. El Mundial, el va guanyar el pilot asturià de Renault, Fernando Alonso, que es va convertir en el pilot més jove de la història en aconseguir-ho.

L’inici de temporada de l’escuderia Renault va ser contundent i en el primer Gran Premi, celebrat al circuit australià d’Albert Park, el company d’equip d’Alonso, l’italià Giancarlo Fisichella, va dominar la cursa a plaer i es va endur la victòria. La segona posició va ser per al brasiler Rubens Barrichelo (Ferrari) i la tercera per a Alonso, que havien començat la cursa en onzena i tretzena posició respectivament. Michael Schumacher va haver d’abandonar a causa d’un accident. A la segona cursa, celebrada a Malàisia, Alonso va aconseguir la segona victòria de la seva carrera en una cursa que va resultar força plàcida després d’haver obtingut la pole position durant els entrenaments. El podi el van completar Jarno Trulli (Toyota) i Nick Heidfeld (Williams), mentre que Ferrari només va poder aconseguir dos punts gràcies a la setena plaça de Schumacher.

La següent prova del mundial es va celebrar al circuit de Sakhir, a Bahrain, i Alonso es va tornar a imposar, el segon lloc va tornar a ser per a Trulli, mentre que la tercera plaça la va ocupar el finlandès de McLaren Kimi Raikkönen (McLaren). Ferrari va estrenar el seu nou cotxe, l’F-2005 però amb precipitació i sense obtenir millores. En aquest Gran Premi, cal destacar l’actuació del català Pedro Martínez de la Rosa, tercer pilot de McLaren, que, després d’estar més de dos anys sense córrer, va acabar la cursa en cinquena posició i va marcar la volta ràpida. Al Gran Premi de San Marino, celebrat al circuit d’Imola, Alonso es va tornar a imposar, aquest cop davant de Schumacher, després d’un duel realment apassionant en què el pilot d’Oviedo va haver d’aguantar les envestides de l’alemany, molt inspirat i amb un rendiment molt bo del nou monoplaça.

Si aquesta reacció de l’heptacampió mundial començava a obrir la lluita pel mundial, el resultat dels dos següents grans premis, el d’Espanya, celebrat al Circuit de Montmeló i el de Mònaco, van obrir encara més el campionat gràcies a dues victòries consecutives de Raikkönen. Al circuit de Catalunya, el de McLaren es va imposar a Alonso i Trulli amb molta autoritat, després d’haver obtingut la pole position. A Montmeló, els pneumàtics Bridgestone de Schumacher van tornar a fallar i l’alemany no va poder acabar la cursa. Al circuit de Mònaco, Raikkönen es va imposar als Williams de Nick Heidfeld i Mark Webber, que van ser segon i tercer, mentre que Alonso va acabar quart. Després d’aquesta victòria, el pilot finlandès es va situar en segona posició a la classificació general del mundial amb 27 punts, 22 menys que l’asturià.

Al següent Gran Premi, el d’Europa, Alonso va tornar a guanyar després que Raikkönen, que ja es perfilava com l’únic pilot capaç d’arrabassar-li el mundial, trenqués la suspensió i hagués d’abandonar a l’última volta. El podi de la cursa el van completar Heidfeld i Barrichello, que obtenia d’aquesta manera el segon podi de la temporada. Al GP del Canadà, el pilot d’Oviedo va registrar el primer abandó de la temporada en topar contra un mur del circuit i trencar la suspensió. Aquest fet va deixar el camí lliure a Raikkönen per endur-se la victòria i recuperar els punts perduts a causa de la trencadissa en el GP anterior. El podi el van completar els dos pilots de l’escuderia del cavall rampant, confirmant la reacció de Ferrari després del nefast inici de temporada. Així doncs, pràcticament a l’equador de la temporada, Alonso es mantenia líder del mundial amb 59 punts, seguit de Raikkönen, amb 37 i Trulli amb 27.

Al següent GP, el dels Estats Units, celebrat a Indianapolis, es va viure una situació absolutament inesperada. La manca d’eficiència i seguretat dels pneumàtics Michelin en el traçat del circuit, van fer que les escuderies que utilitzaven aquests pneumàtics, que eren la majoria, decidissin no prendre part en la cursa. Aquest fet va provocar, a part de les protestes airades del públic i de l’enuig del magnat de la fórmula 1, Bernie Ecclestone, que només les escuderies que calçaven pneumàtics Bridgestone –Ferrari, Jordan i Minardi- participessin a la cursa. En aquesta situació, Schumacher i Barrichello, amb cotxes molt superiors a la resta, no van tenir cap problema per acabar primer i segon a la cursa. El tercer classificat va ser el portuguès de Jordan Tiago Monteiro, que va fer el primer podi de la seva carrera. Amb aquesta victòria, Schumi, es col·locava tercer al mundial a només un punt del finlandès de McLaren deixant la classificació molt oberta.

Un cop passat aquest tràngol, als següents tres Grans premis, Alonso va aconseguir aguantar la pressió dels dos pilots perseguidors i es va imposar, a França, per davant de Raikkönen i Schumacher, i a Alemanya. Al GP de la Gran Bretanya, celebrat al circuit de Silverstone, el colombià de McLaren Juan Pablo Montoya va obtenir la seva primera victòria de la temporada, mentre Alonso va acabar segon. Els següents cinc Grans Premis, que havien de decidir ja la temporada, se’ls van repartir els dos pilots de McLaren, tres per Raikkönen i dos per Montoya, si bé el pilot de Renault va perdre pocs punts a la classificació general, en acabar en posicions properes a les del nòrdic. Només a Hongria, Alonso va acabar onzè després de trencar l’aleró frontal i no va puntuar. De fet, després del GP de Bèlgica, el setzè de la temporada, celebrat al circuit d’Spa, Alonso en tenia prou quedant quart per proclamar-se matemàticament campió del món. I així va ser. Al GP de Brasil que va guanyar Montoya, Alonso va quedar tercer, just per darrere Raikkönen i es va convertir en el primer pilot espanyol de la història en endur-se un mundial de fórmula 1. A més, Alonso es va convertir en el pilot més jove de la història en aconseguir-ho. Als dos darrers GP de la temporada, celebrats al Japó i la Xina, els pilots de l’escuderia Renault van ser millors que els de McLaren i van aconseguir endur-se, a més del mundial de pilots, el mundial de constructors, això sí, amb una diferència mínima respecte l’escuderia britànica.

En resum, el mundial de pilots, va acabar amb Alonso en primera posició amb 133 punts, seguit de Kimi Raikkönen, amb 112 i Michael Schumacher, amb 62. El quart lloc va ser per a Juan Pablo Montoya que, si bé va tenir un final de temporada esplèndid, no va poder compensar els GP perduts a principi de temporada i superar Schumacher.

Un cop acabada la temporada, a finals de desembre, Alonso va anunciar, per sorpresa, el seu fitxatge per l’escuderia McLaren de cara a la temporada 2007. Aquest fet, del tot inesperat, va provocar una sèrie d’especulacions, sobretot pel que feia al futur de Kimi Raikkönen. Segons tots els pronòstics, aquest canvi d’escuderia del pilot espanyol, provocaria el pas del nòrdic a Ferrari i la retirada de Schumacher. Després de l’anunci de la marxa d’Alonso, Renault va anunciar la seva retirada de la Fórmula 1 al final de la temporada 2006 per passar a fabricar motors per altres escuderies.