Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Classificació final de pilots i escuderies del mundial de Fórmula I

Articles dependents
Marc Gené
Pedro Martínez de la Rosa
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Automobilisme (193)
Esportistes, entrenadors, dirigents esportius (558)
Trofeus, campionats, medalles, rècords (1378)
Personatges Personatges
David Coulthard (15)
Eddie Irvine (5)
Heinz-Harald Frentzen (3)
Jacques Villeneuve (8)
Marc Gené (15)
Michael Schumacher (79)
Mika Hakkinen (16)
Pedro Larny (1)
Pere Martínez de la Rosa (23)
Rubens Barrichello (25)
Toranosuke Takagi (1)
Entitats Entitats
British American Racing (2)
Federació Internacional d'Automobilisme (7)
Ferrari (35)
Jordan (8)
McLaren (25)
Minardi (6)
Sauber (5)
62 lectures d'aquest article
21 impressions d'aquest article
El debut de Marc Gené i Martínez de la Rosa
Fórmula 1
El 1999, dos pilots catalans, Marc Gené i Pedro Martínez de la Rosa, es van incorporar a la principal competició dels esports de motor, la Fórmula 1. Feia 10 anys que cap pilot espanyol no corria a la Fórmula I i de cop van accedir-hi dos. El camí semblava obert per a d’altres, com el pilot de Pals Oriol Servià, que el 1999 es va proclamar campió de fórmula Indy Lights, l'esglaó inferior a l'Indy Cart.

Tant Gené com Martínez de la Rosa van aprofitar la seva oportunitat malgrat les limitacions tècniques i econòmiques de les escuderies amb què competien. Martínez de la Rosa va començar molt bé, amb un sisè lloc -i, per tant, un punt- en el Gran Premi d’Austràlia, la primera cursa de la temporada, però després els Arrows van tenir molts problemes mecànics i no va poder torna a puntuar. En canvi, Gené va començar més fluix, però al llarg de la temporada va anar millorant de forma espectacular i també va aconseguir un punt en ser sisè al Gran Premi d'Europa. Al final va aconseguir acabar 10 de les 16 curses del campionat i 6 vegades ho va fer entre els 10 primers, això li va valer ser escollit "rookie" de l'any per la premsa especialitzada.

Una altra de les notícies de la temporada de Fórmula I va ser l'entrada de l'equip British American Racing (BAR), un dels principals equips de la fórmula Indy, en la competició. Aquest equip, que tenia al canadenc Jacques Villeneuve com a primer pilot es va presentar amb l'objectiu declarat de lluitar pels primers llocs però va decebre totalment, no va aconseguir a posar a punt els seus cotxes en tota la temporada i va acabar sense haver pogut sumar ni un sol punt.

Pel que fa a la lluita pel títol, el campionat començava amb el record del final de la temporada anterior, on l'alemany Michael Schumacher, amb Ferrarri, havia protagonitzat una espectacular remuntada malgrat la superioritat tecnològica del McLaren que pilotava el finlandès Mika Hakkinen, i aquest havia hagut d'esperar a l'últim Gran Premi per proclamar-se campió. Tots dos pilots seguien als mateixos equips i s'esperava que la lluita seria aferrissada.

Ferrari es presentava amb un cotxe molt millorat, com va ja va quedar palès a la primera cursa de la temporada, a Austràlia, on va guanyar el segon pilot de la marca italiana, l’irlandès Eddie Irvine, que va aconseguir així la seva primera victòria després d'haver disputat 82 grans premis. Aquesta cursa va ser molt accidentada i al final només van acabar vuit pilots, entre ells Pedro Martínez de la Rosa que va quedar sisè i va aconseguir el primer punt de la seva trajectòria professional. Per darrere seu van entrar el seu company d'equip, el japonès Toranosuke Takagi, i el bicampió Michael Schumacher.

El següent Gran Premi, el de Brasil, el va guanyar Mika Hakkinen, mentre que Schumacher era segon. L'alemany va guanyar, però, els dos Grans Premis següents, a San Marino i Mònaco. En aquest darrer, Irvine va quedar segon i els dos pilots de Ferrari es van col.locar als primers llocs de la classificació del mundial, mentre Hakkinen passava a ocupar la tercera plaça. El finlandès va recuperar posicions guanyant el Gran Premi d'Espanya a Montmeló, on era McLaren qui feia el doblet amb la segona posició de David Coulthard. La progressió de Hakkinen va continuar als següents dos Grans Premis a Canadà, on va quedar primer, i a França, on va ser segon darrere l'alemany Heinz-Harald Frentzen, pilot de Jordan que aconseguia així la seva primera victòria.

El moment clau de la temporada va ser l'11 de juliol, al Gran Premi d'Anglaterra, quan Michael Schumacher va sortir de la pista i es va estavellar contra la protecció quan intentava avançar el seu company d'equip Eddie Irvine. L’alemany es va trencar la tíbia i el peroné i va quedar fora dels circuits durant més de tres mesos, perdent tota possibilitat de lluitar pel campionat, que a partir d'aleshores semblava que Hakkinen havia de guanyar sense problemes. Però Irvine, segon pilot de la marca italiana, va reaccionar de manera espectacular guanyant els següents dos grans premis, els d'Àustria i Alemanya.

Hakkinen va guanyar el Gran Premi d'Hongria i va recuperar el liderat del mundial després de quedar segon al de Bèlgica, per darrere del seu company d'equip David Coulthard. Però en el següent Gran Premi, el d'Itàlia, Hakkinen va sortir de la pista quan anava còmodament situat en primera posició. L'alemany de Jordan Heinz-Harald Frentzen va guanyar la cursa i es va col•locar a només deu punts del finlandès en la lluita pel mundial, mentre Coulthard, que va quedar cinquè, estava a 12 punts del seu company d’equip. L'errada del primer pilot de McLaren retornava l'emoció al mundial, que a falta de quatre curses tenia quatre corredors amb possibilitats de guanyar el títol.

Dos dels candidats van quedar descartats en el següent Gran Premi, el d'Europa disputat al circuit alemany de Nurburgring. Frentzen va haver d’abandonar per una avaria quan anava en primera posició. El lloc va ser pres per Coulthard que poc desprès sortia de pista i també abandonava, Finalment la cursa la va guanyar sorprenentment Johnny Herbert, de l'equip Stewart que completava una magnífica cursa amb la tercera posició del seu altre pilot, Rubens Barrichello. En aquesta cursa, Marc Gené va acabar sisè entre els dos màxims aspirants al títol, Mika Hakkinen i Eddie Irvine, que van equivocar-se en posar rodes de pluja quan finalment no va ploure. El punt obtingut per Gené no només era el primer de la seva carrera personal, sinó també el primer d'un Minardi des que Pedro Larny va acabar sisè a Adelaida el 1995.

El següent Gran Premi, el de Malàisia, va veure la tornada de Michael Schumacher a la competició. L'alemany va demostrar que seguia sent el de sempre, dominant clarament la cursa encara que al final es va deixar avançar pel seu company d'equip, Eddie Irvine. La cursa va resultar polèmica, ja que inicialment els comissaris van desqualificar els Ferrari perquè els deflectors laterals superaven lleugerament les mides reglamentàries. La decisió donava la victòria a Hakkinen, que havia estat tercer, i deixava el títol sentenciat en favor del finlandès a falta de l'última cursa. Però un recurs de Ferrari, al.legant que s’havien pres malament les mides, va ser acceptat pel comitè de la Federació Internacional d’Automobilisme i els cotxes de la marca italiana van ser requalificats.

D’aquesta manera, els pilots de McLaren i de Ferrari van haver-se de jugar el títol en l'últim Gran Premi, el de Japó, com ja havia passat la temporada anterior. Irvine arribava amb quatre punts d'avantatge sobre Hakkinen, però aquest va fer una demostració de concentració i de pilotatge, en una sortida fulminant va prendre la primera posició i ja no la va deixar. Schumacher i Irvine, van haver de conformar-se amb la segona i la tercera posició. Com a consol, Ferrari va aconseguir el títol de constructors, el novè de la seva història, i va igualar el récord absolut que tenia Williams. Feia 16 anys, des de 1983, que la marca italiana no aconseguia aquest títol.