Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Classificacions

Els números de Ferrari

Michael Schumacher celebra el seu tercer títol mundial al podi de Suzuka

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Accidents i catàstrofes humanes (458)
Automobilisme (193)
Trofeus, campionats, medalles, rècords (1378)
Personatges Personatges
Alain Prost (13)
Andy Matthews (1)
Ayrton Senna (10)
David Coulthard (15)
Eddie Irvine (5)
Heidi Winchelski (1)
Jack Brabham (1)
Jackie Stewart (3)
Jody Scheckter (1)
Juan Manuel Fangio (11)
Marc Gené (15)
Michael Schumacher (79)
Mika Hakkinen (16)
Nelson Piquet (4)
Nigel Mansell (4)
Niki Lauda (1)
Oriol Servià (1)
Pere Martínez de la Rosa (23)
Ralf Schumacher (14)
Rubens Barrichello (25)
Entitats Entitats
Arrows (5)
Benetton (13)
Campionat Mundial de Constructors de Fórmula 1 (11)
Federació Internacional d'Automobilisme (7)
Ferrari (35)
Jaguar (3)
McLaren (25)
Minardi (6)
Mundial de Fórmula 1 (28)
Prost (3)
Williams (26)
134 lectures d'aquest article
25 impressions d'aquest article
Schumacher fa guanyar Ferrari després de 21 anys
Fórmula 1
El campionat del món de Fórmula 1 de l'any 2000 va tornar a ser, com ja ho havia estat els anys anteriors, un duel entre les escuderies McLaren i Ferrari i els seus dos primers pilots, l'alemany Michael Schumacher per l'escuderia italiana i el finlandès Mika Hakkinen per la britànica. Tots dos havien guanyat en dues ocasions el campionat, Hakkinen els dos anys anteriors amb McLaren i Schumacher els anys 1994 i 1995 amb Benetton. Entre totes dues escuderies van guanyar tots els grans premis de la temporada i van ocupar els tres llocs del podi en 11 de les 17 curses del campionat.

El 1999, Ferrari havia guanyat el títol de constructors, però el de pilots no l’aconseguia des de 1979, quan el va obtenir el sud-africà Jody Scheckter. L’any 2.000, Michael Schumacher va aconseguir guanyar el preuat títol, desprès de dues temporades en les que havia quedat segon lluitant fins a la última cursa. A més, Ferrari va repetir victòria en la classificació de constructors i es va convertir, així, en la escuderia amb més títols de la història, deu, desfent la igualada a 9 que mantenia amb Williams. La cinquantena edició del campionat del món de Fòrmula 1 es tancava amb el triomf de la que era la seva escuderia més emblemàtica.

La igualtat entre Ferrari i McLaren va proporcionar un campionat amb moltes alternatives. El començament de Ferrari va ser brillant, amb un doblet al primer gran premi i tres victòries consecutives de Michael Schumacher, mentre els monoplaces de McLaren, tenien molts problemes mecànics en les primeres curses. Quan semblava que el campionat seria una passejada per la marca italiana del cavallet l'escuderia britànica es va recuperar, i els seus pilots Mika Hakkinen i David Coulthard van aconseguir un seguit de victòries que van permetre al bicampió finlandès recuperar l’avantatge que li duia Schumacher i fins i tot posar-se al davant de la classificació quan només faltaven tres grans premis per acabar el campionat. Finalment, però, el pilot alemany de Ferrari va gaudir de la bona sort que li havia mancat a les temporades anteriors i va poder acabar l'any com l'havia començat, amb tres victòries consecutives, proclamant-se campió per tercera vegada a la seva carrera. Schumacher entrava així en el grup dels tricampions mundials, amb Ayrton Senna, Jack Brabham, Jackie Stewart, Nelson Piquet i Niki Lauda. Amb més campionats només quedaven Alain Prost, amb quatre títols, i el mític Juan Manuel Fangio, que n'havia guanyat cinc.

El campionat va arrencar el 12 de març a Melbourne, amb el Gran Premi d'Austràlia. Els Ferrari de Michael Schumacher i Rubens Barrichello van ser primer i segon respectivament, mentre que els McLaren decebien en abandonar a mitja cursa amb problemes de motor. Al següent gran premi, el de Brasil, Schumacher va tornar a imposar-se mentre que Mika Hakkinen va haver d’abandonar un altre cop. L'alemany va repetir victòria a la següent cursa, al Gran Premi de San Marino, encara que en aquesta ocasió el finlandès li va posar les coses més difícils i va liderar part del prova per acabar sent segon. Després de tres grans premis Schumacher dominava clarament la classificació amb trenta punts, seguit a molta distància pel seu company d'equip Rubens Barrichello, amb nou, mentre que Hakkinen només en tenia sis.

El que semblava un camí planer per Michael Schumacher i Ferrari va canviar en el següent gran premi, el de Gran Bretanya corregut a Silverstone, on McLaren va aprofitar que jugava a casa per aconseguir el doblet, amb el primer lloc pel pilot local David Coulthard, que aconseguia la seva segona victòria consecutiva en aquest circuit, i la segona posició per a Mika Hakkinen. Schumacher, desprès d'una sortida dolenta, va haver de conformar-se amb el tercer lloc, malgrat superar quatre vegades el rècord de volta ràpida del circuit. La revifada de McLaren va continuar en el següent gran premi, el d'Espanya, a Montmeló, encara que en posicions canviades respecte a Silverstone, primer Hakkinen i segon Coulthard. Sorprenentment, Schumacher es va veure perjudicat per errades en els boxes, un dels punts en què Ferrari era regularment el millor equip. També va sorprendre el segon lloc aconseguit per David Coulthard que arribava a aquest gran premi després d'haver patit un accident aeri el dimarts anterior. El pilot escocès es va estavellar amb la seva avioneta particular quan intentava un aterratge d'emergència a Lyon. En l'accident van morir el pilot i el copilot de l'avió, mentre que miraculosament sortien il·lesos Coulthard, la seva nòvia, la model Heidi Winchelski, i el seu preparador físic, Andy Matthews.

Michael Schumacher va aconseguir el seu quart triomf de la temporada en el següent gran premi, el d'Europa, al circuit alemany de Nürburgring, mentre que Mika Hakkinen va ser segon. En aquesta cursa Pedro Martínez de la Rosa va ser sisè, aconseguint el segon punt de la seva carrera. El pilot català va realitzar una gran cursa, en la que desprès de sortir dotzè a la graella va superar entre d'altres el Jaguar de Eddie Irvine i el Williams de Ralf Schumacher. Desprès David Coulthard obtenia dues victòries consecutives en el gran premi de Mònaco i en el gran premi de França, en aquest últim disputat a Magny-Cours, McLaren va obtenir el tercer doblet de la temporada.

L'escuderia britànica va repetir doblet al gran premi d'Àustria, al circuit d’Spielberg, aquest cop amb Hakkinen en primer lloc, i es col·locava així al capdavant del mundial de constructors. Molt aviat va perdre aquesta posició, però, ja que la Federació Internacional d’Automobilisme (FIA), en una polèmica decisió, va anular els punts del guanyador per una irregularitat en el precinte del sistema informàtic del cotxe de Hakkinen. La FIA va castigar únicament l'escuderia i el pilot finlandès va conservar els punts en la classificació del mundial de pilots. Ferrari va consolidar el liderat aconseguit en els despatxos amb el segon doblet de la temporada en el següent gran premi, el de Canadà, amb victòria de Michael Schumacher i segona posició per Rubens Barrichello. A continuació el brasiler de Ferrari obtenia la victòria en el gran premi d'Alemanya, a on a més el pilot català d'Arrows, Pedro Martínez de la Rosa, va entrar en sisena posició aconseguint el segon punt de la temporada i el tercer de la seva carrera.

El domini de Ferrari va trontollar en el gran premi d'Hongria a Hungaroring, on va guanyar Mika Hakkinen, que amb aquesta victòria va arrabassar la primera posició del mundial que Michael Schumacher, que va ser segon, mantenia des de principi de temporada. Aquest va ser el moment més emocionant de la temporada, amb tres pilots separats per només sis punts de diferència al capdamunt de la classificació general, Hakkinen, amb 64, i el seu company d'equip David Coulthard, amb 58, i entre tots dos Michael Schumacher amb 62. El finlandès de McLaren va augmentar la seva diferència guanyant el gran premi de Bèlgica, a Spa-Francorchamps, que va ser un dels més renyits de la temporada, amb moltes alternatives entre Hakkinen i Schumacher. Al final, el finlandès va superar l'alemany en una espectacular avançada a només tres voltes del final.

En el següent gran premi, el d’Itàlia celebrat a Monza, Ferrari corria a casa i Michael Schumacher va aconseguir la victòria i Mika Hakkinen, que va ser segon, va veure com el seu avantatge en la classificació del Mundial es reduïa a només dos punts. Aquesta era la victòria número 41 de Schumacher a la seva carrera, que igualava el número de victòries del brasiler Ayrton Senna. En el següent gran premi, el d'Estats Units, que es va córrer al mític circuit oval d'Indianàpolis, Hakkinen veia com se li començava a escapar el títol quan, després d'abandonar, Schumacher va aconseguia la victòria seguit del seu company Rubens Barrichello.

El pilot alemany va decidir el títol al seu favor en el següent gran premi, el de Japó celebrat a Suzuka, on va obtenir la victòria en un altre bell duel amb el pilot finlandès. Michael Schumacher va repetir victòria en el següent i últim gran premi de la temporada, el de Malàisia corregut a Sepang, aconseguint així el títol de constructors per Ferrari. Aquesta era la novena victòria de l'any per l'alemany, que igualava el rècord de victòries en una temporada de l'anglès Nigell Mansell, i era la victòria número 44 de Schumacher, que el deixava a només 7 del rècord absolut d’Alain Prost de 51 victòries en grans premis. Ferrari també havia establert un nou rècord de punts d'equip, 170, de poles, 9 de Schumacher i 1 de Barrichello, i de victòries d'equip, 10, les 9 de Schumacher i 1 de Barrichello.

Pel que fa als pilots catalans, els dos punts aconseguits per Martínez De la Rosa, contrastaven amb l’any en blanc de Marc Gené que amb el seu Minardi va tenir un prometedor inici de temporada (vuitè a Melbourne i catorzè a Silverstone i Montmeló) però va acabar la temporada sense haver puntuat. Això el va decidir a anunciar que, de cara a l’any 2.001, havia decidit abandonar l’escuderia Minardi i que, molt probablement, correria com a provador i tercer pilot a Williams. El mateix Gené va explicar que l’experiència li havia demostrat que “val més ser pilot de proves en un equip guanyador que titular en una escuderia modesta”. Martínez De la Rosa tenia les esperances posades en un nou monoplaça desenvolupat per la seva escuderia, Williams, mentre que Oriol Servià negociava la seva possible incorporació a la Fórmula I de la mà de l’escuderia Prost.