Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Francisco Franco Bahamonde

Article de referència:
Només fa vint anys que no hi és
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Militars, policia, guerrillers (104)
Personatges Personatges
Carlos Arias Navarro (5)
Carme Polo (1)
Carmen Franco (3)
Francisco Franco (47)
Joan Carles de Borbó (205)
Luis Carrero Blanco (4)
Salvador Puig Antich (18)
Entitats Entitats
Assemblea de Catalunya (14)
Clínica La Paz (1)
Euskadi Ta Askatasuna (741)
Frente Revolucionario Antifascista y Patriota (2)
Organització de les Nacions Unides (606)
Partit Comunista d'Espanya (33)
47 lectures d'aquest article
266 impressions d'aquest article
Francisco Franco Bahamonde
La matinada del 20 de novembre de 1975 el general Francisco Franco Bahamonde, cap de l'Estat espanyol, va morir a la clínica La Paz de Madrid, després d'una agonia de quasi dos mesos, a 82 anys. La seva mort tancava un llarg període de la història d'Espanya del qual Franco va ser protagonista absolut.

La vida de Franco va córrer paral·lela a la fi de l'imperi colonial espanyol, l'aparició de les lluites socials revolucionàries, el ressorgiment de les aspiracions nacionals de catalans i bascos, la proclamació de la República, la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial, la internacionalització dels mercats, el desenvolupament econòmic, el consumisme, la protesta dels joves i l'homogeneïtzació política de tot el món occidental.

Francisco Franco Bahamonde va néixer a Ferrol, Galícia, el 4 de desembre de 1892 en una família de quatre germans. El 1907 va ingressar a l'Acadèmia Militar d'Infanteria de Toledo, on es va graduar com a tinent el 1910 amb el número 251 de la seva promoció.

Desitjós de fer carrera, Franco va demanar destí a l'Àfrica, on l'exèrcit espanyol s'enfrontava amb els berbers rebels del Rif. El 1912 es va incorporar als Regulares de Tetuan, i després de la batalla de Beni Salem va ser nomenat capità. Ferit a la batalla del Biutz, el 1916 va passar a la guarnició d'Oviedo amb el grau de comandant.

A Oviedo, Franco va participar en la repressió de les vagues mineres, fins que el 1921 va ser destinat a la Legió estrangera. Al capdavant d'aquest cos va aconseguir importants victòries, com la de Tizzi Azza i la del mont Arruit, que li van reportar l'ascens a tinent coronel.

El 22 d'octubre de 1922, Franco es va casar a Oviedo amb Carmen Polo, i tot seguit va acceptar un nou destí a Melilla, on va ascendir a coronel el 1925 i general el 1926, després de guanyar les batalles de Xauen i Malmusí. El 1926 va néixer la seva única filla, Carmen, coincidint amb el seu trasllat a Madrid per dirigir l'Acadèmia General Militar. Implicat directament en la dictadura de Primo de Rivera, el 1931 va prometre fidelitat a la República, instaurada el 14 d'abril d'aquell any.

Des del 1931 va ser destinat a la Corunya, Mallorca i el Marroc, fins que el 1935 va ser nomenat cap d'Estat Major de Canàries. Des d'allí, juntament amb altres militars, va organitzar l'Alzamiento Nacional del 18 de juliol de 1936, en contra de l'ordre constitucional establert, que va triomfar ràpidament a Andalusia, Extremadura i Castella. La resistència oposada a Catalunya, Madrid i el País Basc va obligar Franco a emprendre una guerra total amb l'ajut de Mussolini i Hitler. El 1938 va fixar el seu primer govern a Burgos, des d'on va anar prenent posicions fins a vèncer definitivament la resistència de Madrid, Barcelona i Bilbao l'1 d'abril de 1939. El seu règim es va configurar com un sistema dictatorial, amb formes copiades de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Acabada la guerra, va continuar la repressió contra els que s'oposaven al seu règim. La llengua espanyola va ser imposada a tot el territori i el català va ser prohibit i perseguit.

El ple assentament del règim de Franco no es va produir fins a finals dels anys quaranta, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, quan va rebre el suport polític i econòmic dels Estats Units. El règim de Franco va ingressar a l'ONU el 14 de desembre de 1955.
Després d'uns anys d'autarquia i misèria econòmica, i gràcies al suport dels Estats Units i al control militar absolut de tot el territori, Franco es va llançar a una tasca de reconstrucció econòmica que va començar per les carreteres i els pantans i va continuar amb el pla d'estabilització (1959) i els plans de desenvolupament.

Els anys cinquanta i seixanta, Franco va intentar legitimar institucionalment el règim: va negociar el seu reconeixement per part del comte de Barcelona, Joan de Borbó (trobades de 1948 i 1954); va acceptar una certa oposició interna per part dels sectors falangistes més puristes (Dionisio Ridruejo), fins que ho va prohibir el 1962 (contuberni de Munic); va crear una llei orgànica de l'Estat (1964) i va acceptar una tímida obertura amb la promulgació de la llei de premsa el 1966. La culminació de totes aquestes pseudo-reformes va ser el nomenament el 1969 del llavors príncep Joan Carles com a successor a títol de rei.

El benestar econòmic aconseguit, però, va fer sorgir una nova mena d'oposició al règim, encapçalada pels obrers de les grans concentracions industrials i urbanes, primer, i per estudiants de les capes mitjanes urbanes, després.

Aquesta oposició es va articular entorn de l'antic Partit Comunista d'Espanya i va tenir un especial desenvolupament a Catalunya, una mica a Andalusia i una mica a Madrid. A Euskadi, en canvi, l'oposició es va articular entorn d'ETA, una nova organització de caràcter militar sorgida el 1968.

Els anys setanta es van inaugurar, justament, amb la lluita contra les penes de mort decretades per Franco contra els components d'ETA, en el judici de Burgos. Les grans mobilitzacions desplegades a Barcelona i Euskadi van resultar determinants en la commutació (1970) de les penes de mort per als acusats. Era la primera vegada que Franco commutava una pena de mort amb implicacions polítiques.

Des del punt de vista de l'oposició, els anys setanta també van ser els anys més actius en la lluita antifranquista. A Catalunya, tota l'oposició es va organitzar entorn de l'Assemblea de Catalunya amb un programa bàsic de lluita antifranquista i reivindicació de les llibertats nacionals de Catalunya. A Euskadi, la contundència de la repressió franquista va impedir la formació d'iniciatives tan àmplies, però la mort a mans d'ETA de l'almirall Luis Carrero Blanco el 20 de desembre de 1973 va provocar, de fet, la més gran inflexió política del franquisme.

Mort Carrero, el règim no tenia successor, i Franco va nomenar a principis de 1974, coincidint amb l'esclat de la seva malaltia, un nou president de govern, Carlos Arias Navarro, encarregat de tirar endavant una mínima reforma institucional, coneguda popularment per el espíritu del 12 de febrero i que reconeixia la possibilitat de celebrar eleccions municipals directes i la creació d'associacions polítiques. La reforma no va tenir més concrecions que l'amonestació del bisbe de Bilbao, monsenyor Anoveros, per haver reivindicat el dret dels pobles (febrer de 1974), l'execució de Salvador Puig Antich (març de 1974), el procés a nou militars de la recentment creada Unió de Militars Demòcrates (agost de 1975), la promulgació del decret llei antiterrorista (agost de 1975) i els afusellaments de militants d'ETA i el FRAP (setembre de 1975). Per acabar, la reforma tampoc va poder impedir la pèrdua definitiva de la colònia del Sàhara el 14 de novembre de 1975.

Sis dies després de perdre la seva última possessió colonial al continent africà, Espanya perdia un dels seus militars africanistes més destacats: Francisco Franco.