Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Després d'anys de litigis, el Vaticà va resoldre el retorn de les obres d'art aplegades al Museu del Bisbat de Lleida al Bisbat de Barbastre-Montsió.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Identitats culturals (86)
Llengua catalana (1362)
Països Catalans (217)
Religió i església catòlica (416)
Personatges Personatges
Bernat Joan (19)
Enrique Múgica Herzog (16)
Francesc Xavier Ciuraneta (23)
Guillem Chacón (7)
Marcelino Iglesias (63)
Entitats Entitats
Bisbat de Barbastre-Montsió (41)
Bisbat de Lleida (38)
Branca jove de la Institució Cultural de la Franja d'Aragó (1)
Diputació d`Aragó - Diputació General d`Aragó (20)
El Vaticà (67)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Institució Cultural de la Franja de Ponent (11)
Museu Diocesà de Lleida (9)
Tribunal Europeu de Drets Humans (31)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Lleida (148)
Estrasburg (França) (27)
Franja de Ponent (Aragó, Països Catalans) (41)
Madrid (Comunitat de Madrid) (909)
Matarranya (Franja d´Aragó) (4)
40 lectures d'aquest article
13 impressions d'aquest article
Discriminació en la llengua i en el patrimoni
Franja de Ponent
El 20 de setembre de 2005, després d’anys de litigis, el Vaticà va desestimar els documents aportats en favor de la propietat catalana de 113 de les 139 obres d’art aplegades en el museu del bisbat de Lleida i provinents de les 114 parròquies de la Franja de Ponent que l’administració eclesiàstica havia decidit el 1995 de traspassar de la jurisdicció de Lleida a la de Barbastre-Montsó.

El Vaticà va donar un termini de 30 dies al bisbat de Lleida perquè lliurés a la diòcesi de Barbastre-Montsó les obres de les parròquies segregades. La resolució provenia de la Congregació de Bisbes de Roma i permetia al bisbe de Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta, de recórrer la resolució, si bé que decretava que això no fos motiu per superar el termini donat per al retorn del patrimoni. El litigi obert entre les dues diòcesis feia vuit anys que durava en consumar-se diferents plets i recursos, sempre sota el paraigua del dret canònic i amb la via civil com a darrer recurs per si fallava el primer, segons que havien reiterat sempre les institucions catalanes.

Els recursos interposats per la diòcesi lleidatana, tots rebutjats, havien motivat el nomenament a principis d’any d’un jutge executor que, amb experts de tots dos bisbats, havia elevat a la Congregació de Bisbes la seva resolució. Tot feia pensar, doncs, que el Vaticà no havia reconegut la documentació del bisbat de Lleida que demostrava la propietat catalana d’aquestes peces d’art, per compra, permuta, o, simplement, per haver-se encarregat de salvar les peces d’espolis diversos, entre els quals destacaven els soferts per les parròquies de tota Catalunya durant els anys de la guerra.

En tot cas, el decret establia que de les 139 peces d’art en litigi, 113 havien de ser retornades; 15 restants podrien quedar-se a Lleida en no haver-se comprovat la seva pertinença fidedigna i patrimonial de les parròquies de la Franja i les 11 que quedaven en consideració eren en parador desconegut si bé el Vaticà considerava, que en cas que apareguessin, haurien de lliurar-se també a l’Aragó.

Tot i que el volum d’obres d’art que podien finalment marxar de Lleida no era significatiu en relació a l’ampli fons del Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, sí que afectaria la col·lecció de peces romàniques, ja que la majoria tenien el seu origen en esglésies de la Ribagorça, aragonesa des dels anys de la divisió estatal en províncies. Els fons gòtics, barrocs i d’èpoques més modernes no havien de quedar tan perjudicats, perquè el museu ja en tenia mostres, ja que algunes obres reclamades per Barbastre-Montsó formaven part de la primera col·lecció del Museu Diocesà, creada el 1893. Entre les peces d’art que podien marxar de Lleida hi havia els frontals de Sant Hilari de Buira i Sant Vicenç de Tresserra, dues pintures romàniques del segle XIII de gran valor, una talla gòtica de la Verge de Saidí (segle XIV), una arqueta de Buira (segle XIV), i un bol (XIV) de Benavent amb inscripcions àrabs. També, taules pictòriques, orfebreria, escultures, com ara les imatges de Sant Blai i Sant Martí de Lasquarre, així com altres objectes litúrgics.

A finals d’any, l’ordre vaticana encara no s’havia acomplert, ja que el bisbat de Lleida havia demanat a la Generalitat que, com a titular polític i administratiu del patrimoni català exposés els seus arguments i provés la via civil per aturar l’espoli previst, ja que en la majoria de casos, les obres d’art gaudien de títol notarial de propietat o d’adquisició amb xifres de pagament incloses. Per la seva banda, a l’Aragó, la diòcesi de Barbastre-Montsó encara havia de decidir on anirien les peces, ja que Barbastre no tenia museu per a acollir-les, i estava estudiant la possibilitat que el fons s’instal·lés en una de les dues seus del palau episcopal.

Al marge de la polèmica i el litigi administratiu i eclesial organitzat, el sol fet de l’apartament d’aquesta mostra de patrimoni comarcal feia anys que causava força rebombori a la Franja de Ponent, on la majoria de població catalanoparlant que la composava considerava el fet una agressió a la seva condició identitària. Les principals accions eren menades per la Institució Cultural de la Franja de Ponent que dirigia Guillem Chacon, que, precisament al maig de 2005, va inaugurar la seva nova seu a Calaceit, al Matarranya, amb un seguit d’actes lúdics. Justament, la Institució Cultural de la Franja de Ponent duia anys reivindicant el reconeixement oficial per part de la Diputació General d’Aragó de la parla catalana, reivindicació que havia dut al president del govern d’Aragó, Marcel·lí Iglesias, (nascut a Bonansa La Franja), a prometre l’elaboració i aprovació d’una nova llei de llengües, que reconegués el fet català, així com el fet fabla, considerada la llengua autòctona d’una gran part de l’Aragó, tot i ser una variant dialectal barreja de català i castellà.

Per tot això, i perquè aquesta llei no acabava mai d’arribar, el 9 de setembre, el secretari general de la Institució Cultural de la Franja de Ponent, Guillem Chacón, va anunciar a Lleida la intenció de la institució que dirigia de denunciar el govern d’Aragó per discriminació cultural i lingüística davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans. L’entitat pretenia pressionar les autoritats aragoneses per tal que la llengua catalana fos cooficial i que, almenys a la Franja, el català s’ensenyés a les escoles i instituts. La denúncia prenia sentit en el fet que aquestes dues reivindicacions de l’entitat, llargament reivindicades, no s’incloïen a l’avantprojecte de llei de llengües que preparava l’executiu aragonès, ja que els primers esborranys descartaven la cooficialitat per ser “constitucionalment impossible”, i catalogava l’ús del català com a dret i no com a deure.

El gabinet jurídic de l’entitat cultural va presentar la denúncia el 26 d’octubre de 2005 a Estrasburg, mitjançant una delegació, que coordinava la seva acció amb l’eurodiputat d’ERC, Bernat Joan. Es tractava de la segona acció legal que emprenia la Institució Cultural de la Franja de Ponent després que al maig hagués presentat a Madrid una primera reclamació al Defensor del Poble, Enrique Múgica, també per discriminació lingüística. La iniciativa va ser acceptada a tràmit i havia de resoldre’s al 2006. En cas de fracassar la mesura, la branca jove de la Institució de la Franja, Enfranja’t, ja va anunciar que organitzaria accions de protesta a Saragossa coincidint amb la celebració de l’Exposició Universal de 2008.