Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
El parlament espanyol va condemnar el règim del general Franco per primer cop coïncidint amb el 27 aniversari de la mort del dictador

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Genocidi, neteja ètnica, crims contra la humanitat (209)
Història, arqueologia (206)
Política espanyola (900)
Entitats Entitats
Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (4)
Consell General del Poder Judicial (112)
Fundació Camilo José Cela (4)
Fundación Nacional Francisco Franco (6)
Generalitat de Catalunya (1919)
Govern del País Basc (12)
Izquierda Unida (222)
Partit Comunista d'Espanya (33)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Unificat de Catalunya (46)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
Comunitat de Madrid (50)
País Basc / Euskadi (267)
51 lectures d'aquest article
15 impressions d'aquest article
Condemna del Congrés dels Diputats
Franquisme
El 2002 es va produir un fet cabdal en la història de la democràcia, la primera condemna al franquisme emesa unànimement pel Congrés dels Diputats, coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de la seva restitució el 1977, que perceptivament representava la celebració de les eleccions constituents del 15 de juny d´aquell any, però que molts atribuïen a la data històrica de legalització del Partit Comunista d´Espanya (PCE) i del seu homònim català, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el 3 de maig del 1977.

El fet es va produir el 24 d´octubre del 2002, en una declaració de “reconeixement moral’ dels qui van patir la repressió franquista. Després de reiterades peticions dels altres partits polítics, el PP va permetre l´aprovació de la iniciativa proposada per IU, tot i deixar clar que no implicava indemnitzacions econòmiques, argumentant que la llei d´amnistia de la Transició ja va garantir una compensació econòmica per a gairebé tot el col·lectiu de víctimes del franquisme.

El reconeixement es va aprofundir el 20 de novembre del 2002, vint-i-set anys després de la mort del dictador espanyol Francisco Franco, quan el Congrés dels Diputats en va condemnar el règim i reivindicar les víctimes de manera unànime per primera vegada.

A la mateixa sessió es va recordar que l´esclat de violència va començar el primer dia de la Guerra Civil i que el furor assassí es va manifestar per part dels dos bàndols. D´aquesta manera, el Congrés va reconèixer la tragèdia dels més de 400.000 republicans que entre 1937 i 1970 van ser condemnats a treballs forçats, amb l´esforç dels quals es van poder edificar obres com el Valle de los Caídos, la presó de Carabanchel i línies fèrries i fàbriques. Amb tot, es calculava que la dictadura franquista i les empreses que explotaven aquests treballadors havien obtingut uns beneficis de 1.322 milions d´euros.

Anteriorment, el 30 de maig, el Parlament de Catalunya havia fixat el precedent d´aprovar una revisió judicial dels condemnats a mort pel franquisme, començant pels casos del president Lluís Companys, Manuel Carrasco i Formiguera i Salvador Puig Antich, i va estendre la iniciativa fins a la catalogació i posterior retirada dels símbols franquistes de Catalunya. En aquesta línia, el 8 de juliol del 2002, la Generalitat de Catalunya va decidir finançar la revisió del procés a Salvador Puig Antich i va donar suport a la família perquè es revisés el procés i la sentència de mort que un consell de guerra va dictar contra ell el 1974, a més de tirar endavant el procediment per indemnitzar les persones que van ser perseguides i empresonades pel franquisme, respecte de les quals ja s´havien recopilat més de 30.000 sol·licituds.

En aquest context va sorprendre molt el coneixement el mes de setembre de les subvencions de 41.000 euros que el govern espanyol havia atorgat mitjançant el ministeri de Cultura a la Fundación Francisco Franco, una entitat privada que tenia com a objectius principals perpetuar la memòria del dictador i difondre´n la “dimensió humana, política i militar’. El ministre portaveu i vicepresident del govern, Mariano Rajoy, va defensar l´acció públicament per “l´interès històric’ de l´arxiu de la Fundació, davant els requeriments del principal partit de l´oposició i altres d´excloure l´entitat del finançament públic. El cas Puig Antich també va tenir una derivació en saber-se, a principi de novembre, que el garrot vil amb què havia estat executat formava part de la mostra de la Fundació Camilo José Cela, que dirigia Tomás Cavanna. La immediata protesta en va determinar la retirada definitiva l´11 de novembre. L´estri de tortura estava ubicat a la sala dedicada a la novel·la del premi Nobel La Familia de Pascual Duarte i es donava el cas que va ser el mateix escriptor qui el va demanar al Consell General del Poder Judicial.

El 14 de novembre del 2002 el ple del Parlament va retre un homenatge als milers d´exiliats catalans que van haver de fugir arran de la guerra del 1936 i la dictadura franquista posterior. En un to molt emotiu, les vivències dels exiliats es van barrejar amb els discursos de tots i cadascun dels grups parlamentaris. El portaveu parlamentari de CiU, Ramon Camp, va deixar l´hemicicle corglaçat en relatar les vivències del seu oncle, Ventura Aixàs, al camp d´extermini de Mauthausen. El president del PSC, Pasqual Maragall, va recordar que el seu pare va patir, en igual proporció, atacs dels sectors franquistes i dels republicans radicals, ja que era catòlic, liberal i catalanista.

Aquests atacs a dues bandes es complementaven amb la barreja de sentiments de la seva mare, d´una família de tradició republicana. Al seu torn, el secretari general d´ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, va recordar que la història del seu partit era, en gran part, la història de l´exili, i va agrair als exiliats el compromís polític en defensa de la llibertat de Catalunya. En termes semblants es va pronunciar el dirigent d´ICV, Rafael Ribó, que va recordar l´allau d´exilis que havia patit Catalunya des del 1714. Finalment, Alberto Fernández (PPC) va posar en evidència que hi va haver exiliats de tots dos bàndols i va celebrar la consolidació democràtica amb l´única excepció del terrorisme. L´acte va culminar amb un aplaudiment de tots els diputats als exiliats que estaven situats a la tribuna de convidats.

El 3 de desembre del 2002 el govern català va aprovar el decret per indemnitzar tots els catalans que havien estat empresonats durant el franquisme i que el 31 de desembre del 2000 eren menors de 65 anys. El termini de presentació de sol·licituds per rebre aquests ajuts simbòlics de la Generalitat es va establir en sis mesos, un cop es publiqués al DOGC, i els requisits per a ser beneficiari de les indemnitzacions, d´un màxim de 6.010 euros, eren els mateixos que els establerts per als majors de 65 anys, amb l´excepció que en aquest cas s´havia d´haver estat un mínim d´un mes a la presó. A més, es reclamava tenir el veïnatge català i no haver rebut cap altre ajut pel mateix concepte de les administracions públiques. Es va decidir també que, en cas de mort del beneficiari, podrien rebre la indemnització els cònjuges o els fills que tinguessin reconeguda la condició de disminuïts.

Seguint la tendència, el govern basc també es va posicionar el 10 de desembre del 2002, en anunciar la donació d´ajuts a les famílies per trobar desapareguts o recuperar els cossos d´executats durant la Guerra Civil a Euskadi, i donar-los un reconeixement públic de respecte i justícia històrica. L´executiu ho va acordar en una comissió interdepartamental destinada a cercar les 3.100 persones que podrien haver estat executades i enterrades en secret a Euskadi. D´aquesta manera, el govern basc es va sumar a la tasca iniciada dos anys enrere en l´àmbit estatal per l´Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, que havia excavat algunes fosses a Catalunya.