Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
L'ultradretà Le Pen va aconseguir passar la segona volta de les presidencials

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Personatges Personatges
Alain Juppé (23)
François Hollande (9)
Jacques Chirac (161)
Jean-Claude Gaudin (2)
Jean-Marie Le Pen (30)
Jean-Pierre Raffarin (22)
José María Aznar (620)
Lionel Jospin (68)
Nicolas Sarkozy (48)
Philippe Douste-Blazy (3)
Entitats Entitats
Els Verds (França) (5)
France Télécom (7)
Front Nacional francès (26)
Partit Comunista Francès (11)
Partit Socialista Francès (30)
Unió Europea (1018)
Unió per a la Democràcia Francesa (14)
Unió per a la Majoria Presidencial (França) (11)
Unió per a un Moviment Popular (16)
Vivendi (5)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
França (306)
30 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Chirac, alternativa a Le Pen
França
La crisi política creada a França per l’èxit obtingut per l’ultradretà Front Nacional (FN), de Jean-Marie Le Pen, de 73 anys, a la primera volta de les eleccions presidencials franceses celebrada el 21 d’abril del 2002 va convertir la candidatura del president en funcions i líder neogaullista, Jacques Chirac, amb el 19,67% dels vots, en l’única esperança de supervivència de la V República. Le Pen va aconseguir en els comicis el 17,02% dels vots i va eliminar el candidat socialista de la cursa, Lionel Jospin, que només va obtenir-ne el 16,07%.

Després de dues setmanes de mobilitzacions, sobretot per part de la joventut del país i de l’electorat d’esquerres i de prèdica de tots els partits democràtics en favor del manteniment del sistema polític francès, el 5 de maig, en la segona volta de les presidencials, Chirac va aconseguir dominar el perill feixista amb què tothom identificava Le Pen, que durant la campanya havia promès mà dura contra la inseguretat ciutadana, eliminar les prebendes de la immigració i apartar el país de la Unió Europea per retornar a França la grandeur perduda. Amb una participació del 80,74%, Chirac va obtenir el 82,06% dels vots, mentre que Le Pen només en va aconseguir el 17,94%. Conscient de la seva victòria, el 6 de maig del 2002, Chirac va encarregar la formació de govern al liberal Jean-Pierre Raffarin, excap de la regió de Poitou-Charentes i defensor del que va anomenar gestió de la proximitat i de l’eficàcia.

Un mes i mig més tard, amb Le Pen derrotat en la cursa a la presidència, amb un partit socialista absolutament desmoralitzat i comandat per François Hollande, després de la dimissió de Jospin, la formació de Jacques Chirac va imposar-se majoritàriament a les eleccions generals que van tenir lloc el 9 i el 16 de juny del 2002, va sepultar cinc anys de cohabitació i va fer callar les veus que havien demanat que s’investiguessin algunes activitats suposadament fraudulentes associades a l’època en què Chirac havia estat alcalde de París. La Unió per a la Majoria Presidencial (la suma de les antigues UMP i UDF), de Jacques Chirac, es va imposar per majoria absoluta a la segona volta de les legislatives, que, amb un 38% d’abstenció, va conferir 399 diputats a la UMP (29 d’UDF) i 178 al conglomerat format pel PSF (154), el PCF (21) i els Verds (3). El Front Nacional, de Jean-Marie Le Pen, no va obtenir cap representació.

Ja instaurada plenament en el poder, la nova majoria parlamentària chiraquiana comandada per Raffarin va anunciar una profunda reforma de l’anterior gestió socialista, que va començar per l’abolició de la normativa de les 35 hores setmanals, les subvencions als llocs de treball per als joves i les condicions d’enduriment dels acomiadaments col·lectius, i va seguir amb la fi de l’economia mixta practicada pels socialistes, que va obrir la perspectiva de les privatitzacions (crisi de Vivendi o France Télécom).

Però Raffarin no va limitar les seves reformes a l’àmbit de la macroeconomia i va estudiar una descentralització administrativa del país, amb reforma constitucional inclosa, que, a finals d’any, va permetre parlar de la futura existència d’autonomies per a les principals regions històriques del país, la Bretanya i la Catalunya Nord, principalment. A través del seu ministre d’Interior, Nicolas Sarkozy, va reeditar les negociacions amb l’independentisme cors, reorientant la línia encetada per Jospin (procés de Matignon). Sarkozy, a més, va encetar una política de seguretat ciutadana d’ampli abast, que incloïa mesures contra la immigració il·legal, l’encarrilament de la multiculturalitat (creació d’un Consell Islàmic amb poders compartits amb l’administració) i contra la prostitució i la mendicitat.

Per arrodonir el panorama polític de la nova majoria, a mitjans de novembre, l’exprimer ministre conservador francès i alcalde de Bordeus, Alain Juppé, va ser elegit president de la UMP (Unió per a un Moviment Popular), amb el 79,42% dels vots dels militants. El partit conservava les sigles de la Unió de la Majoria Presidencial, la plataforma que havia impulsat la reelecció de Jacques Chirac a l’abril i aglutinava totes les sensibilitats de la dreta francesa: gaullistes, liberals i un sector de la centrista UDF. Més de 15.000 militants i 400 personalitats polítiques internacionals, entre les quals hi havia el president del govern espanyol, José María Aznar, van assistir, a Le Bourget, al congrés fundacional, que també va elegir el liberal Jean-Claude Gaudin (alcalde de Marsella) a la vicepresidència i el centrista Philippe Douste-Blazy (alcalde de Tolosa) secretari nacional de la formació.