Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Carles Sentís

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Alain Juppé (23)
Carles Sentís (8)
Charles De Gaulle (7)
François Mitterrand (35)
Georges Pompidou (5)
Jacques Chirac (161)
22 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
Chirac i l'ombra de De Gaulle
França




Carles Sentís

Tots els polítics francesos actuals estan més o menys influïts per De Gaulle. Fins i tot ho estigué, en els seus darrers anys al Palau de l'Elisi, el recentment desaparegut Francois Mitterrand, que en diferents avinenteses electorals havia estat el seu més qualificat adversari. Balladur i Chirac, que foren membres del gabinet del president Pompidou, eren més gaullistes que els polítics de la branca Giscard, posem per cas. I dels dos companys-adversaris en les darreres presidencials, és Chirac el deixeble per excel·lència. Com a mereixedor d'aquest títol, el mateix fill del general, l'almirall De Gaulle -conservador de les essències-, dóna a Chirac el tracte que demana el predilecte. És l'únic que últimament sol pernoctar a Colombey, quan celebren les anuals retrobades dels compagnons: una poderosa veu i una considerable estatura física acaben de donar a Chirac un embolcall gaullista difícilment superable.

Així, doncs, sense tenir en compte aquests fets i semblants característiques, no s'acaba de saber qui és Chirac, ni es comprèn la seva política: una visió molt alta -grandeur- de França i del seu paper en el món. Chirac és un protector dels països, particularment africans, que havien estat colònies. En nom de francofonia, o de l'àrea del franc, França vol ajudar i intervenir -si cal militarment- recolzant països africans amb dificultats... que són quasi tots. França manté territoris a Amèrica i Oceania i tropes d'assistència a diferents llocs on no té ja sobirania, com per exemple les illes Comores. Preveu, França, haver de defensar-se a si mateixa o els seus amics, contra la projecció de països que són sempre un imperi. Del sud-est asiàtic creix la por davant de l'augment d'ambicions d'una Xina que assaja molt sovint explosions nuclears que no sembla que preocupin els que tant critiquen que es vulgui posar a punt un país pacífic i tan vertebrat, dins de la nova Europa, com França. A Pequín riuen per sota el nas davant dels nostres escarafalls a compte de Mururoa. Només fa tres dies arribà la notícia que la Xina i Rússia preparen la signatura d'un conveni de col·laboració nuclear... civil.
Per a la política interior, Chirac ha fet que Juppé es llancés a unes reformes més austeres de l'Administració. De forma sobtada? Certament, però no imprevista, perquè feia temps que aquestes reformes es consideraven necessàries; però els successius governs i també el president Mitterrand no volien entrar-hi tement la impopularitat. Altrament França no podria sostenir la seva condició i veuria empobrir la seva moneda i la seva economia perquè perdria la possibilitat de col·locar-se entre els països dits de la primera velocitat quan els destriïn, cap a final del 1997.

Aquestes reformes i estalvis socials s'havien de negociar d'antuvi? Amb els sindicats de funcionaris i treballadors d'empreses públiques? Coneixent-los, Chirac i Juppé sabien que no haurien acceptat la retallada d'uns avantatges que. a part clel treball fix o assegurat cle què gaudeixen, signifiquen uns altres privilegis -jubilació, etc.- que no tenen els treballadors d'empreses privades. Per això no s'incorporaren a les vagues que acaben de col·lapsar França durant setmanes. Juppé, encara que mantenint una part essencial de les reformes, ha transigit. Aquesta darrera part no l'hauria acceptat De Gaulle. O potser davant d'ell no s'haurien atrevit a fer vaga, els funcionaris. Aquestes són les diferències entre el model i les còpies. Però també, contràriament a Alemanya, la Franca actual no vol seguir pel camí de l'austeritat -encara que fos temporal- que altres països en el seu moment han acceptat. Anglaterra, fa uns anys, i Alemanya, abans i també ara.

Encara que més a compte de Juppé, Chirac també ha sabut jugar-se la popularitat defensant unes mesures que creu necessàries per al futur de França. Els sondejos. de moment, li rebaixaren uns quants punts, però la part més responsable dels francesos li reconeix la seva enteresa i el seu sacrifici pels interessos de França.

Chirac
, com va demostrar en els seus successius intents de batre Mitterrand i arribar a l'Elisi. és un corredor de Ions. Com aquell qui diu, tot just comença el seu període presidencial. En tan poc temps ha suportat l'ofensiva exterior per Mururoa, i la interior, provocada per la vaga cle funcionaris. Li queda molt temps encara d'estada al Palau de l'Elisi per demostrar les qualitats de caràcter i de pensament que han de ser pròpies d'un gran president.