Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
El Brasil va protagonitzar algunes de les jugades més espectaculars del campionat

Els gegants van ser protagonistes de la inauguració

Els jugadors francesos celebren la consecució del campionat del món

Julen Guerrero, Raúl i Kiko, abatuts per la derrota d'Espanya davant Nigèria

Resultats

Articles dependents
Andoni Zubizarreta
Javier Clemente
José Antonio Camacho
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Futbol (1129)
Trofeus, campionats, medalles, rècords (1378)
Personatges Personatges
Abelardo Fernández (9)
Albert Ferrer (6)
Albert Celades (5)
Alfonso Pérez (6)
Andoni Zubizarreta (7)
Claudio Taffarel (1)
David Beckham (11)
Davor Suker (3)
Dennis Bergkamp (1)
Emmanuel Petit (3)
Fernando Hierro (7)
Fernando Morientes (6)
Francisco Narváez (4)
Hristo Stòitxkov (30)
Javier Clemente (24)
Jean-Marie Le Pen (30)
Joan Miquel Nadal (11)
José Luis Chilavert (1)
Joseba Etxeberria (1)
Laurent Blanc (3)
Lilian Thuram (4)
Luis Enrique Martínez García (27)
Michel Platini (1)
Patrick Kluivert (22)
Pedja Mijatovic (6)
Phillip Cocu (7)
Raúl González Blanco (12)
Roberto Carlos da Silva (7)
Ronaldo Luiz Nazário de Lima (40)
Sergi Barjuan (13)
Vitor Borba Ferreira (36)
Zinedine Zidane (12)
Entitats Entitats
Adidas (2)
Federació Internacional de Futbol (39)
FIFA World Cup (59)
Nike (11)
Selecció Alemanya de Futbol (13)
Selecció Argentina de Futbol (9)
Selecció Brasilera de Futbol (18)
Selecció Búlgara de Futbol (6)
Selecció Colombiana de Futbol (4)
Selecció Croata de Futbol (3)
Selecció Danesa de Futbol (1)
Selecció de Nigèria de Futbol (5)
Selecció d´Arabia Saudita de Futbol (2)
Selecció Espanyola de futbol (38)
Selecció Francesa de Futbol (6)
Selecció Holandesa de Futbol (7)
Selecció Italiana de Futbol (5)
Selecció Iugoslava de Futbol (1)
Selecció Portuguesa de Futbol (5)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Bordeus (França) (12)
Lens (França) (1)
Lió (França) (12)
Marsella (França) (6)
Montpeller (França) (5)
Nantes (França) (2)
París (França) (222)
Saint-Dennis (França) (2)
Saint-Etienne (França) (1)
Tolosa de Llenguadoc (França) (18)
91 lectures d'aquest article
12 impressions d'aquest article
França guanya el seu mundial
Futbol
Del 10 de juny al 12 de juliol de 1998 es va disputar a França la fase final del Campionat Mundial de Futbol. Aquesta edició, la número 16 de la història, presentava com a principal novetat la participació de 32 seleccions, vuit més que en l'anterior del 1994 a Estats Units, i això implicava que es juguessin un total de 64 partits, 12 més que el 1994. 172 països havien participat a les eliminatòries prèvies, per 144 a Estats Units’94.

França es va bolcar en l'organització del campionat, pel qual va construir un estadi nou, l'Estadi de França a Saint-Denis, a les rodalies de París, amb capacitat per a 80.000 espectadors. Aquesta obra, l'estrella del Mundial, havia costat 2.672 milions de francs, uns 70.000 milions de pessetes. Totes les places estaven cobertes per un sostre en forma d’el•lipse suspès per 18 agulles a 46 metres per damunt la gespa. A més un total de 10 estadis, el Parc dels Prínceps a París, Montpeller, Lió, Marsella, Tolosa, Nantes, Saint-Étienne, Bordeus i Lens, havien estat completament remodelats. La inversió total va ser d'uns 235.000 milions de pessetes.

El Comitè Organitzador de França-98 tenia un pressupost d'uns 62.500 milions de pessetes i estava dirigit per l'ex-futbolista Michel Platini. El desplegament tecnològic va ser impressionant: prop de dos milions de kilòmetres de cable de fibra òptica connectaven 2.000 estacions de treball a un centenar de servidors, a més de 15.000 línies telefòniques. L'estructura de comunicacions es completava amb 15 satèl•lits per a les retransmissions de televisió. Per difondre la informació es va construir Info Cup 98, una Intranet en la que es podia trobar tota la informació classificada així com un arxiu de totes les imatges televisives del Mundial. Els periodistes podien cercar qualsevol imatge des de 10 minuts després del final del partit. També es va desenvolupar una web per a accés públic a través d'Internet, amb més de 3.000 pàgines d'informació i 2.000 imatges.

La seguretat era un altre de les grans preocupacions dels organitzadors, tant per la afluència d'espectadors com per la possibilitat que grups extremistes poguessin aprofitar l'ocasió per fer atemptats terroristes. Es temia especialment l’arribada massiva d'aficionats de països veïns, alguns com Anglaterra, Holanda o Alemanya amb fama de violents, a ciutats amb poca o cap experiència en aquest tipus d'aldarulls. Prop de 20.000 persones, entre policies, bombers i militars, es van encarregar de la seguretat en el Mundial, amb la cooperació d'especialistes de la policies d'Anglaterra, Alemanya i Itàlia. Els principals incidents es van viure a la fase de classificació.

El Mundial també va veure l'enfrontament de marques comercials, principalment entre l'europea Adidas i l'americana Nike, líder absolut mundial en equipament esportiu, que havia desenvolupat una agressiva estratègia comercial des de la fase prèvia de l'anterior mundial dels Estats Units i que començava a amenaçar el predomini d'Adidas en el món del futbol. Nike patrocinava entre d'altres les seleccions de Brasil, Nigèria, Itàlia i Holanda, mentre que Adidas equipava Alemanya, França, Anglaterra o Espanya.

Com a cada Mundial, la FIFA va introduir noves normes que després serien d'aplicació universal. En aquesta ocasió les més destacades van ser les destinades a augmentar el temps efectiu de joc. Es van unificar els descomptes pels casos més freqüents de pèrdua de temps, que abans es deixaven al criteri de cada àrbitre. Així, per cada canvi de jugadors l'àrbitre devia augmentar en 30 segons el temps efectiu de joc i cada vegada que un jugador lesionat necessités assistència en el terreny de joc el temps s'augmentaria en un minut. També es va concretar la falta per pèrdua de temps del porter, limitant a sis segons el temps que aquest jugador podia mantenir la pilota en les mans. Aquests increments de temps serien anotats pel quart àrbitre, que al final de cada part indicaria visiblement a jugadors i públic el temps que calia afegir.

Els 32 equips participants es van organitzar en vuit grups de quatre equips que devien jugar entre ells i els dos primers classificats de cada grup passarien a la segona fase, que ja es realitzaria pel sistema de eliminatòries.

La selecció espanyola es presentava al Mundial amb una trajectòria excel·lent, ja que no havia perdut cap partit des de la seva eliminació al mundial anterior. Per això l'equip espanyol va gaudir per segona vegada a la història de la condició de cap de sèrie, l'anterior va ser en el Mundial d'Espanya del 1982 en què ho va ser com a país organitzador. Aquesta situació assegurava que Espanya no havia d'enfrontar-se inicialment a cap dels altres caps de sèrie com Brasil, Alemanya, França o Itàlia. Malgrat això Espanya es va trobar en un dels grups més forts de tots, el grup D, amb Nigèria, Paraguai i Bulgària.

Espanya presentava en aquest Mundial un conjunt amb qualitat i experiència. El seleccionador Javier Clemente havia format un conjunt que combinava l'experiència de jugadors com el porter Andoni Zubizarreta o els defenses Fernando Hierro i Miquel Àngel Nadal, amb jugadors que havien estat campions olímpics el 1992 com Albert Ferrer, Sergi Barjuan, Luis Enrique Martínez, Abelardo Fernández, Francisco Narváez "Kiko" o Alfonso Pérez, i amb joves valors com Raúl González, Fernando Morientes, Joseba Etxeberria o Albert Celades. La principal baixa era la del capità del Barça Josep Guardiola que no va poder recuperar-se a temps d’una greu lesió.

Bulgària es presentava gairebé amb els mateixos futbolistes que havien quedat en quarta posició al mundial de 1994, amb l'exjugador del Barcelona Hristo Stóitxkov com a jugador més destacat d'un grup de futbolistes que es distingien per la veterania, la qualitat futbolística i el seu caràcter indisciplinat. Nigèria, en la seva segona participació en una fase final, tenia el prestigi d'haver arribat als quarts de final en l'anterior Mundial i d'haver guanyat els Jocs Olímpics dos anys abans. Paraguai per la seva banda basava el seu joc en una sòlida defensa, dirigida pel porter i líder de l'equip, José Luis Chilavert, considerat un dels millors del món.

La selecció espanyola va tenir un mal començament, va perdre contra Nigèria, i després va empatar amb Paraguai. L'eliminació de l'equip espanyol es va confirmar en el tercer partit, malgrat guanyar a Bulgària per 6-1, ja que Paraguai va guanyar a una Nigèria que, amb la primera plaça del grup ja assegurada, va reservar alguns dels seus millors jugadors pel següent partit. Espanya repetia així el mal paper que havia fet en l'anterior ocasió en que havia estat cap de sèrie, sent l'únic de tots que no aconseguia passar a la fase següent.

De la resta de seleccions destacava sobretot el Brasil, campiona vigent, que es presentava com a gran favorita al triomf final. Al grup de jugadors que havien guanyat la Copa de 1994, com Claudio Taffarel, Aldair Nascimento, Carlos Bledon "Dunga", Leonardo de Araejo, J. Gama Oliveira "Bebeto", o Carlos César Sampaio, s'hi havien afegit d'altres grans jugadors com Vitor Borba "Rivaldo", Roberto Carlos Silva o, sobretot, Ronaldo Nazario de Lima, considerat el millor jugador del món.

Al grup A, Brasil s’havia d’enfrontar a Noruega, Escòcia i Marroc. El Brasil va fer bo el pronòstic i es va classificar com a primera de grup, guanyant els dos primers partits a Escòcia i Marroc. Noruega se’n va beneficiar, ja que va guanyar amb facilitat el tercer partit, després d'empatar amb Escòcia i Marroc, contra un Brasil que ja no s'hi jugava res i es va classificar com a primera de grup. Escòcia, amb només un empat contra Noruega, va tornar a quedar eliminada a la primera ronda com a les seves set anteriors participacions a un Mundial.

Al Grup B s'enfrontaven les seleccions d'Itàlia, Xile, Àustria i Camerun. Itàlia es va classificar amb facilitat com a primera de grup amb dues victòries i un empat, contra Xile, que es va classificar en segon lloc empatant els seus tres partits.

Al Grup C França era la principal favorita, no només com a selecció local, sinó perquè en els darrers anys havia vist l'aparició d'una colla de jugadors de gran qualitat que jugaven en alguns dels millors equips europeus, com el porter Fabien Bartez, del Mònaco, els defenses Bixente Lizarazu, del Bayern de Munic, Frank LeBoeuf, del Chelsea, o Laurent Blanc, de l'Olympique de Marsella, els centrecampistes Youri Djorkaeff, de l'Inter de Milà, Didier Deschamps i Zinedine Zidane, de la Juventus, Christian Karembeu, del Real Madrid, i Emmanuel Petit, de l'Arsenal i els davanters Thierry Henry, del Mònaco, i Christophe Dugarry, de l'Olympique de Marsella. El grup es completava amb Dinamarca i dos equips teòricament fàcils, Sud-àfrica i Aràbia Saudita. França va quedar campiona de grup després de guanyar els seus tres partits, mentre Dinamarca va quedar segona gràcies a una victòria davant l’Aràbia Saudita i un empat amb Sud-àfrica.

Al Grup E el cap de sèrie era Holanda. L'equip destacava pel seu centre del camp, amb jugadors de gran força i tècnica, com Edgar Davids, de la Juventus, Clarence Seedorf, del Real Madrid, Philip Cocu, acabat de fitxar pel Barcelona procedent del PSV Eindhoven, Aron Winter, de l'Inter de Milà, o Ronald de Boer, de l'Ajax. A la davantera hi tenia Marc Overmars i Dennis Bergkamp, tots dos de l'Arsenal, i Patrick Kluivert, del Milan. En defensa destacava l'experiència i seguretat del seu porter Edwin Van der Saar, de l'Ajax, i la qualitat del seu lliure Frank de Boer. Els altres equips del grup eren Bèlgica, Mèxic i Corea del Sud. Holanda i Mèxic van quedar en primer i segon lloc respectivament amb resultats semblants, totes dues van guanyar a Corea, van empatar amb Bèlgica i van empatar entre elles. Bèlgica, que només va poder empatar amb Corea, va quedar eliminada mentre que el país asiàtic tenia que tornar a casa sense haver aconseguit la seva primera victòria en una fase final.

Al Grup F el principal favorit era l'equip d'Alemanya, que havia recuperat per a l'esdeveniment el seu jugador més carismàtic de l'última década, el lliure del Bayern de Munich Lothar Matthäus, de 37 anys. Els altres equips del grup eren Iugoslàvia, Estats Units i Iran. Alemanya i Iugoslàvia no van tenir problemes per fer valer la seva superioritat i es van classificar com a primer i segon després de guanyar els seus enfrontaments amb Estats Units i Iran i empatar entre ells. En aquest grup tenia un especial interès, per raons extraesportives, el partit que enfrontava Iran i Estats Units, que finalment van guanyar els perses.

Al Grup G Anglaterra, com a cap de sèrie, s'enfrontava a Romania, Colòmbia i Tunísia. L'equip anglès es presentava amb problemes a la fase final, ja que n'havia estat exclòs un dels seus jugadors més carismàtics, Paul Gascoigne, per problemes disciplinaris. Romania es va classificar en primer lloc després de guanyar els seus dos primers partits contra Anglaterra i Colòmbia. Anglaterra va quedar segona guanyant els seus enfrontaments contra Colòmbia i Tunísia. L'equip magribí, malgrat tenir un bon nivell de joc, només va aconseguir un empat, contra Romania al darrer partit, mentre que la selecció colombiana va tancar el cicle d'una extraordinària generació de jugadors amb un únic gol en tres partits que li va servir per derrotar Tunísia.

Al Grup H Argentina s'enfrontava a Croàcia, Japó i Jamaica. L'equip sudamericà presentava un estil de joc gairebé "italià", basat en la fortalesa defensiva de jugadors com Roberto Sensini i José Chamot, del Lazio, o Javier Zanetti, de l'Inter de Milà, la lluita i la recuperació de pilotes al centre del camp, amb Diego Simeone, de l'Inter, i Juan Verón, del Sampdoria, la capacitat ofensiva de jugadors com Ariel Ortega i Claudio López, del València, i l'olfacte de gol del davanter del Fiorentina Gabriel Battistuta. Dels altres equips del grup destacava Croàcia, en la seva primera participació com a país independent en una fase final, en un equip molt ofensiu ple d'estrelles internacionals com el davanter del Real Madrid Davor Suker, o els centrecampistes Robert Prosinecki, del Croàcia de Zagreb, Zvonimir Boban, del Milan, i Robert Jarni, del Betis. Argentina va aconseguir la primera plaça guanyant els seus tres partits, Croàcia es va classificar en segon lloc guanyant a Japó i Jamaica, mentre que l'enfrontament entre aquestes dues seleccions es va resoldre amb la primera victòria de Jamaica en una fase final.

Dels partits d'octaus de final van destacar les golejades de Brasil a Xile i de Dinamarca a Nigèria, totes dues per 4 a 1. Brasil refermava la seva candidatura al títol, mentre que els danesos demostraven que tenien un dels equips més ofensius del campionat a la vegada que trencaven les il•lusions de les àligues nigerianes de millorar el seu resultat de 1994. L'enfrontament entre Anglaterra i Argentina va ser un dels millors partits del campionat i es va resoldre a favor dels primers en els llançaments de penal, després d'haver acabat 2 a 2. David Beckham va ser el protagonista negatiu del partit, en ser expulsat al principi de la segona part per una falta innecessària i deixar el seu equip en inferioritat la resta del partit.

Holanda va guanyar Iugoslàvia per 2 a 1, en un partit en el que l'estrella iugoslava Pedrag Mijatovic va fallar un penal. Itàlia va eliminar Noruega per 1 a 0, el mateix resultat que va classificar Croàcia davant Romania. Alemanya va haver de patir per derrotar Mèxic per 2 a 1, després que aquest equip s'avancés en el marcador. França va tenir més dificultats de les previstes per superar la solidesa defensiva de Paraguai, a qui només va poder guanyar 1 a 0 gràcies a un "gol d'or", el primer de la història dels Mundials, aconseguit per l'exbarcelonista Laurent Blanc en el minut 24 de la prorròga.

En quarts de final Croàcia va donar la gran sorpresa en derrotar Alemanya de forma contundent per 3 a 0. Brasil va aconseguir derrotar Dinamarca per 3 a 2 gràcies a dos gols del barcelonista Rivaldo, en un partit que va començar amb un gol danès al minut 2. Holanda va eliminar Argentina gràcies a un gol de Dennis Bergkamp a l'últim minut de joc, després d'un partit en que tots dos equips van gaudir de bones oportunitats. França per la seva banda va tornar a fer patir els seus seguidors eliminant Itàlia en els llançaments de penal, després d'acabar el partit amb un empat a zero.

A semifinals es van enfrontar els dos equips que havien practicat un joc més ofensiu en el campionat, Brasil i Holanda, en un partit que va ser qualificat com a final anticipada. L'enfrontament, amb moments de gran qualitat, va ser molt igualat i es va decidir en el llançament de penals, després d'acabar amb empat a 1. L'estrella brasilera Ronaldo va marcar al principi de la segona part i el davanter holandès Patrick Kluivert va aconseguir igualar el marcador quan faltaven cinc minuts pel final. En el llançament de penals el porter brasiler Claudio Taffarel va ser el gran protagonista aturant dos dels llançaments i permetent el pas de la seva selecció a la final.

A l'altra semifinal s'enfrontaven els amfitrions, França, i la revelació del campionat, Croàcia. L'equip balcànic va fer tremolar tots els aficionats francesos després que Suker marqués el primer gol del partit al principi de la segona part, però el defensa Lilian Thuram es va convertir en l'heroi del partit, marcant un gol només un minut després i un altre a vint minuts del final del partit. El partit va tenir la nota negativa de l'expulsió, injusta segons les imatges televisives, del capità francès Laurent Blanc, que li impedia de jugar la final.

Croàcia va arrodonir el seu debut en una fase final guanyant la final de consolació a una desmotivada Holanda per 2 a 1, en un partit on Davor Suker va aconseguir el seu sisè gol en la fase final i es va convertir en el màxim realitzador del campionat.

La final de la copa del món enfrontava així a Brasil, que era el principal favorit al principi de la competició, i França que, malgrat ser el país amfitrió, es presentava a la final amb la sensació d'haver arribat més lluny del que es mereixia en el campionat, sobretot per les dificultats que tenia a l'hora de marcar gols. La final però va ser molt diferent del que s’esperava. Abans del partit es va dir que Ronaldo estava lesionat i que no seria a l'alineació inicial. Finalment va ser-hi, però no va intervenir en el joc gairebé en cap moment i la resta de l'equip brasiler va jugar el seu pitjor partit del campionat i es va veure superat ràpidament per un equip francès que no va desaprofitar l'ocasió. França va guanyar de manera clara per 3 a 0, amb dos gols de Zinedine Zidane i un d'Emmanuel Petit.

Després del partit es va saber que Ronaldo havia patit una lleu crisi epilèptica unes hores abans de la final i va ser molt criticada la decisió de l'equip mèdic brasiler d'autoritzar l'alineació del davanter. Segons el seu company d'habitació Roberto Carlos, el davanter brasiler havia estat pressionat per la seva federació per jugar la final del campionat.

La victòria de l'equip local va desfermar l'eufòria francesa amb manifestacions massives a totes les ciutats del país, principalment a París on prop d'un milió de persones van ocupar els Camps Elisis per celebrar el títol. El triomf va servir també per a reivindicar el caràcter multiètnic de la selecció francesa, amb jugadors d’orígens diversos com l'armeni Zidane, heroi de la final, o el guadalupès Thuram, que ho havia estat a la semifinal, desacreditant l'opinió del líder neofeixista Jean-Marie Le Pen que dos anys abans, durant l'Eurocopa de 1996, havia criticat la presència de jugadors d'origen estranger.