Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
La mort de dos joves immigrants a França va desencadenar en una sèrie d'alderulls que va tenir en la crema de cotxes un dels seus màxims exponents

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Discriminacions, segregacions (68)
Escàndols polítics (441)
Fonamentalisme islàmic (82)
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Migracions: immigrants, emigrants (380)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Pobresa, desigualtats (147)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Dominique Villepin (11)
Gérard Larcher (1)
Jacques Chirac (161)
Jean-Pierre Raffarin (22)
Nicolas Sarkozy (48)
Theo van Gogh (3)
Entitats Entitats
Assemblea Nacional Francesa (16)
Gendarmeria Nacional Francesa (18)
Govern de França (32)
Organització de les Nacions Unides (606)
Unió per a la Majoria Presidencial (França) (11)
92 lectures d'aquest article
16 impressions d'aquest article
Immigració i revoltes urbanes
França
El 28 d’octubre de 2005 es va iniciar als barris perifèrics de París una sèrie de fets violents contra la seguretat dels béns i de les persones, que van tenir una immediata rèplica a les rodalies d’altres importants ciutats de França i que van estar protagonitzats per milers de joves de nacionalitat francesa i origen immigrant, revoltats contra la situació d’aïllament en què vivien i contra la manca d’oportunitats laborals i socials que patien. Els fets van tenir una continuïtat gairebé diària durant un mes, saltant d’una ciutat o població en una altra. Les revoltes començaven al vespres i s’allargaven fins a altes hores de la matinada, en un seguit de cremes de cotxes, locals i vehicles públics, escoles, i comerços.

A la fi, cap a finals de novembre el total de cotxes cremats superava els 10.000 i el de locals el miler. S´havien produït dues víctimes mortals entre la població francesa autòctona. Des d’un primer moment, hi va haver una quasi unanimitat per part d’analistes, sociòlegs, politòlegs i gran part de la classe política en assenyalar els problemes socials i econòmics com a causes últimes de la violència generada, quedant els factors culturals en segon terme. Moltes veus es van aixecar així mateix denunciant el fracàs del model assimilacionista practicat al país, de la mateixa manera que les bombes de Londres del juliol anterior, o l’assassinat del cineasta Theo van Gogh a Holanda el 2004 havien demostrat les mancances del model multicultural en relació al fenomen migratori.

També hi va haver qui va recordar els precedents de violència similars registrats a la Gran Bretanya als noranta, protagonitzats llavors per immigració musulmana o d’origen caribeny, o a Alemanya, per la nombrosa comunitat turca immigrant instal·lada al país. Els comentaris van sorgir, bàsicament, per l’extensió a Bèlgica d’alguna revolta menor i per les pors despertades a Itàlia, amb una gran immigració present a les principals ciutats. En termes polítics, els analistes van culpar de la situació als dos governs de Jacques Chirac, el de Jean-Pierre Raffarin i el de Dominique Villepin, per haver retallat els subsidis i mesures policials de proximitat que havien instaurat els anteriors executius socialistes que havia presidit Lionel Jospin. La tònica general, però, van ser els comentaris, les opinions i anàlisis caracteritzant la qüestió com un problema de mentalitats i ideologies, amb un convenciment general que els nois que es dedicaven a cremar cotxes eren de classe baixa, amb pocs recursos econòmics, i problemes a la escola, tot agreujat pel fet de viure en ghettos i que el seu origen immigrant els barrava les portes a un bon futur laboral.

Amb tot la reacció del govern francès, presidit per Dominique Villepin i amb responsabilitats d’interior a càrrec de Nicolas Sarkozy, va ser inicialment repressiva, amb el clar objectiu d’aturar la violència de soca-rel. Però, ben aviat, Villepin i Sarkozy van encapçalar dues tendències dins del mateix govern, més partidària de restituir la situació al temps dels socialistes, augmentant ajuts, per part de Villepin, i més favorable a les forces de l’ordre públic i a una intensificació del control de la immigració per part de Sarkozy. Chirac va preferir quedar al marge del procés, en un intent de mantenir la seva figura presidencial aïllada i deixar que fossin Villepin i Sarkozy qui es comprometessin davant la societat francesa. En això, van ser nombrosos els comentaris destacant l’intent de desgastar Sarkozy, com a president de l’UMP que era des de l’any anterior, cara a la candidatura presidencial del partit a les eleccions de 2007.

Tres setmanes després d’haver-se iniciat les revoltes, la policia va considerar restablerta la normalitat, si bé França va continuar en estat d’emergència, amb una autorització de l’Assemblea Nacional per a prorrogar-lo tres mesos més. Mentrestant, a la polèmica sorgida per la proposta feta per Sarkozy d’expulsar del país tots els detinguts d’origen immigrant que haguessin participat en algun d’aquests fets, s’hi va afegir la creada pel ministre de Treball, Gérard Larcher, qui va caracteritzar la poligàmia com una de les causes principals dels disturbis. Tot plegat va motivar la intervenció del primer ministre Villepin, afirmant que no s’havia de buscar bocs expiatoris ni provocar la divisió per raó dels disturbis, i que la solució hauria de venir més aviat de complir l’objectiu que 30.000 joves d’origen immigrant participessin en els servei civil voluntaris que el govern crearia. Mentre això es discutia i el comitè de l’ONU contra la Tortura expressava la seva preocupació per la decisió d’expulsar els estrangers que haguessin estat condemnats, a finals d’any, la prefectura francesa va donar a conèixer unes esfereïdores xifres sobre la violència conjugal a França en el període 2003-2004: 211 persones mortes; una dona cada quatre dies i un home cada 16. En concret, 163 dones havien estat víctimes d’un home, i 46 homes d’una dona. La resta, dona víctimes d’una altra dona i homes víctimes d’un altre home. El mateix dia que es publicaven les dades, el 24 de novembre, el govern francès va aprovar un total de quatre mesures per reforçar la lluita contra la violència domèstica: acolliment de la dona agredida, aplicació de circumstàncies agreujants en el litigi amb el marit, creació d’uns serveis especials d’atenció psicològica a les víctimes i millora dels programes de recuperació per als violents. Quatre dies després, l’Assemblea Nacional francesa aprovava també la nova llei antiterrorista preparada pel ministre de l’Interior, Nicolas Sarkozy, que incrementava notablement les mesures de seguretat davant l’amenaça de futurs atemptats. La llei obligava els cibercafés i les companyies de transport a conservar durant un any les dades dels seus clients, permetia que els prefectes instal·lessin càmeres a llocs públics susceptibles de patir atemptats i donava permís als ciutadans per a filmar els voltants de casa seva. També augmentava el temps de presó preventiva i permetia la retirada de la nacionalitat francesa fins a 15 anys als estrangers naturalitzats. Sarkozy va justificar la norma dient que estava feta per a “prevenir i no patir” els efectes del terrorisme. La llei es va aprovar gràcies als vots del centredreta i a l’abstenció dels socialistes.