Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
El president Chirac va convocar eleccions generals, i Lionel Jospin, contra pronòstic, les va guanyar

Jean-Marie Le Pen i la seva ultradreta van aconseguir entrar a l'Assemblea Nacional amb un escó

La nova Assemblea Nacional

Articles dependents
Lionel Jospin
Georges Marchais
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Política europea (690)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Alain Juppé (23)
Christian Bourquin (21)
Henri Sicre (7)
Jacques Chirac (161)
Jean Codognès (7)
Jean-Marie Le Pen (30)
Joan-Pau Alduy (62)
Lionel Jospin (68)
Martine Aubry (12)
Robert Hue (3)
Entitats Entitats
Els Verds (França) (5)
Front Nacional francès (26)
Govern de França (32)
Partit Comunista Francès (11)
Partit Socialista Francès (30)
Reagrupament per a la República (12)
Unió per a la Democràcia Francesa (14)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
França (306)
56 lectures d'aquest article
8 impressions d'aquest article
Jospin guanya l'aposta de Chirac
França
L’actualitat política francesa va estar marcada el 1997 per la victòria socialista a les eleccions anticipades que es van celebrar al país els dies 25 de maig i 1 de juny i que van suposar un canvi de rumb en el que havia estat la política francesa des de la victòria electoral de l’RPR i l’UDF el 1993. La victòria socialista va constituir una sorpresa per gairebé tothom, en contradir les enquestes realitzades i col·locar al president de la República i principal inductor de l’avançament electoral, Jacques Chirac, en una posició molt compromesa davant els seus socis europeus.

La dreta francesa disposava d’una amplíssima majoria parlamentària, però el 21 d’abril el president francès Jacques Chirac va anunciar la dissolució de l’Assemblea Nacional i la convocatòria d’eleccions generals anticipades al país, buscant el suport popular per fer possible un gir liberal que permetés aturar el dèficit públic. Chirac volia impulsar una profunda reforma de la societat francesa i desitjava tenir uns quants anys sense eleccions legislatives ni presidencials per poder aplicar còmodament el seu programa.

La iniciativa no semblava arriscada, les enquestes li eren favorables i preveien una merma de vot al voltant dels 100 diputats, que anirien a parar als socialistes, mentre el Partit Comunista de França no superaria el 10% dels vots i l’extrema dreta del Front Nacional de Jean-Marie Le Pen continuaria essent minoritària, però ascendent, afavorida pels problemes de l’atur i l’emigració. En qualsevol cas, totes les enquestes concedien al centredreta francès una còmoda majoria absoluta.

Quan Chirac va fer la convocatòria, els socialistes van acceptar de bon grat l’avançament electoral, acusant el govern de plantejar una dissolució parlamentària de conveniència i anunciant uns bons resultats per a la seva formació. Aquests pronòstics es van començar a complir a la primera volta del 25 de maig, que, amb una abstenció del 31%, van ser molt negatius per a la coalició governant (RPR i UDF), que va obtenir només un 36,7% dels vots, mentre els socialistes aconseguien un 29% i el Front Nacional un 15%. La davallada electoral va provocar la dimissió del primer ministre Alain Juppé de tots els seus càrrecs (candidat a primer ministre i president de l’RPR), assumint la responsabilitat de la desfeta.

A la Catalunya Nord, va sorprendre el 29,5% de vots aconseguits per un alcalde comunista, Jean Vilà, i el 26,8% del candidat del Front Nacional (FN), Jean-Louis Noëll. La dreta oficial, representada per Claude Barate, va aconseguir un 20,6%, 7 punts menys que al 1993. L’alcalde de Perpinyà, el procatalanista Joan Pau Alduy, amb un modest 12,5% va quedar desqualificat per a la segona volta.

La segona volta electoral, celebrada l’1 de juny amb una participació del 72,5%, va consolidar les posicions del Partit Socialista de França (PSF) que, finalment, va aconseguir fer-se, juntament amb els seus aliats (PRS, MDC i diversos d’esquerra) amb 274 dels 577 escons de l’Assemblea Nacional, mentre la coalició de centredreta només n’obtenia 249 (140 l’RPR i 109 l’UDF), el Partit Comunista 37, 8 els Verds, 8 diversos candidats de dretes i 1 el Front Nacional. Els resultats definitius a la Catalunya Nord van donar la victòria a tres socialistes, Henri Sicre, Jean Codognes i Christian Bourquin, i a un comunista, Jean Vilà, que van desbancar els principals candidats del centradreta, Claude Barate, i del Front Nacional, Jean-Louis Noëll.

El 4 de juny, Lionel Jospin, un cop assegurada la col·laboració dels comunistes de Robert Hue, va presentar el seu govern al país, format per 14 ministres, 2 ministres delegats i 10 secretaris d’Estat, cinc d’ells dones, i integrant un total d’11 socialistes, 3 de comunistes i 1 d’ecologista. Des de l’inici del seu mandat, Jospin va voler marcar un clar punt d’inflexió en la política francesa i es va demostrar disposat a dur a la pràctica alguns dels punts centrals del seu programa, sobretot els que feien referència a la política d’ocupació i a la lluita contra l’atur.

Ja en els seus primers 100 dies al govern, Jospin va complir algunes de les promeses fetes en el terreny socio-econòmic, com l’augment del salari mínim (4%), la presentació d’un pla d’ocupació juvenil i un de rehabilitació de vivendes i la privatització parcial de grans empreses com France Télécom, Air France, Thompson i Gan per afavorir l’obtenció de nous ingressos per part de l’estat. Va aconseguir també aglutinar el seu partit entorn de la seva política i un comportament disciplinat per part dels seus socis comunistes i ecologistes.

El mes de novembre va forçar una cimera extraordinària de la Unió Europea dedicada íntegrament a l’ocupació. Malgrat les reserves d’Alemanya i Espanya, Jospin va aconseguir situar la lluita contra l’atur en el centre del debat polític europeu.

També a França l’ocupació era la principal preocupació del govern que va organitzar un conjunt de plans tendents a revolucionar el mercat de treball. La ministra d’Ocupació i Solidaritat Martine Aubry exercia de número 2 del gabinet socialista. Popularment coneguda com Madame Emploi, Martine Aubry era filla de l’expresident de la Comissió Europea, Jacques Delors, i havia promès als francesos la creació de 700.000 nous llocs de treball. El seu altre gran projecte era el repartiment del treball sobre la base de reduir la jornada laboral a 35 hores setmanals.

El 10 de desembre de 1997 es va presentar el projecte de llei que preveia la reducció de la setmana laboral a 35 hores a partir de l’any 2000 per a les empreses amb més de 20 treballadors i a partir del 2002 per a aquelles amb un nombre inferior d’empleats i que seria discutit a l’Assemblea Nacional el 20 de gener de 1998.

El president Jacques Chirac va ser dels primers en emetre la seva opinió desfavorable a la mesura en considerar que “a causa del seu caràcter obligatori no serà favorable a l’ocupació”. En general, la patronal es va mostrar també desfavorable i el nou cap de la CNFP, Ernest-Antoine Seillière, nomenat el 16 de desembre, després de la dimissió sorpresa de l’antic, Jean Gandois, va anunciar una guerra frontal contra la proposta governamental, pel que creien que només faria augmentar les hores extres i l’economia submergida, en no anar acompanyada de reduccions salarials. “No tothom calça un 35”, va dir Sillière per resumir la posició de la patronal.