Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
François Mitterrand

Articles dependents
Carlos
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Corrupció, frau i suborn (505)
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Personatges Personatges
Édouard Balladur (6)
François Mitterrand (35)
Jacques Chirac (161)
Jacques Delors (14)
Michel Rocard (2)
Valéry Giscard d'Estaing (30)
Entitats Entitats
Partit Socialista Francès (30)
Reagrupament per a la República (12)
Unió per a la Democràcia Francesa (14)
42 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
L'últim any Mitterrand
França
Tota l'activitat política francesa del 1994, gairebé sense excepcions, es va centrar en els preparatius per a les eleccions presidencials previstes per a la primavera de 1995, que marcarien el final de dos septennis consecutius de mandat del president François Mitterrand. En aquest compàs d'espera, França va assistir a la davallada del Partit Socialista i a la divisió de la dreta, enmig d'un seguit d'escàndols de corrupció política i financera que en van commocionar l'opinió pública.

Els partits conservadors francesos van entrar en la campanya per a les presidencials de 1995 enfonsant-se en les seves pròpies divisions sobre la tria del candidat que hauria de representar la majoria de dretes, sorgida de les eleccions legislatives de 1993. La "guerra de caps" la va rellançar el mes de febrer la Unió per la Democràcia Francesa -la UDF, liberal- quan va confirmar a través del seu president, Valery Giscard d'Estaing, la seva intenció de tenir un candidat propi. Abans, ja ho havia reclamat el seu soci a la majoria, l'Agrupació per a la República -l'RPR, neo-gaullista.

Però aquesta no va ser l'única querella que va agitar la majoria. Dins la mateixa RPR, va anar augmentant la rivalitat entre Édouard Balladur i el president del partit, l'ex-primer ministre i alcalde de París, Jacques Chirac, considerat per molts com el "candidat natural". En aquest context, els chiraquians acollien amb satisfacció discreta cada descens de popularitat d'Édouard Balladur, enfrontat des del Palau de Matignon a diverses protestes socials a vegades molt violentes, com la vaga de treballadors d'Air France, la protesta contra la reforma escolar -que va mobilitzar 600.000 persones al mes de gener a París- i les manifestacions juvenils en nombroses ciutats de l'Estat francès en contra del projecte d'un salari reduït per als joves.

A més, el govern Balladur va perdre durant l'any tres ministres afectats per casos de corrupció. Davant l'esclat dels escàndols, el Parlament francès va adoptar abans d'acabar l'any un seguit de lleis anticorrupció en què es prohibia qualsevol finançament de la vida política des de les empreses, s'incrementava l'aportació de l'Estat al finançament dels partits i es reduïen un 30 per cent les despeses autoritzades per a les campanyes electorals. També s'obligava els diputats, alcaldes i alts funcionaris a declarar el seu patrimoni. Si durant el seu mandat hi apareixien evolucions inexplicables, l'afer es traslladaria automàticament a la justícia.

A l'altra franja de l'arc parlamentari, la situació tampoc presentava gaire bon color. El Partit Socialista francès -víctima de baralles domèstiques, patint una pèrdua d'identitat i abandonat per nombrosos militants- va tenir el gran esfondrament a les eleccions europees del 12 de juny. No va arribar a aconseguir el 15 per cent dels vots, el pitjor resultat electoral de la seva història. El primer secretari, Michel Rocard, que un any abans havia assumit la direcció del partit formulant la seva teoria del big bang, va quedar en minoria i va ser substituït per Henri Emmanuelli.

A més, el que semblava l'última oportunitat dels socialistes francesos per entrar amb possibilitats a la cursa presidencial, es va esvair amb la renúncia de Jacques Delors a participar-hi. L'11 de desembre, l'aleshores president de la Comissió Europea, Jacques Delors, va desvelar en un programa de televisió de gran audiència que renunciava a presentar-se com a candidat, després de mantenir-ne la incògnita durant algunes setmanes. Va adduir raons personals per fer-ho, després de dos mandats consecutius al capdavant de l'executiu de la Unió Europea.

Mentre la salut física de François Mitterrand, malalt de càncer, s'agreujava al llarg de l'any, la salut política dels aspirants a succeir-lo a l'Elisi experimentava també greus sotracs.