Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
El pla cors de Jospin

Lionel Jospin amb les ministres Elisabeth Guigou (esquerra) i Marylise Lebranchu

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Partits polítics i entitats (1853)
Pau i resolució de conflictes (406)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Alain Belot (1)
Arnaud Hamelin (1)
Catherine Tasca (1)
Catherine Trautmann (1)
Christian Sautter (3)
Claude Allegre (1)
Daniel Vaillant (4)
Dominique Strauss-Kahn (8)
Édith Cresson (4)
Elisabeth Guigou (2)
Émile Zucarelli (1)
François Hollande (9)
Gerhard Schröder (108)
Guy Hascoet (1)
Jack Lang (8)
Jacques Chirac (161)
Jean Tiberi (3)
Jean-Claude Fratacci (1)
Jean-Claude Méry (2)
Jean-Luc Mélenchon (1)
Jean-Michel Rossi (6)
Jean-Pierre Chevènement (8)
Karl Lagerfeld (1)
Laurent Fabius (5)
Lionel Jospin (68)
Martine Aubry (12)
Marylise Lebranchu (3)
Michel Duffour (1)
Michel Sapin (1)
Roger-Gérard Schwartzenberg (1)
Roland Dumas (2)
Entitats Entitats
Agència per al Desenvolupament Econòmic de Còrsega (2)
Assemblea de Còrsega (4)
Assemblea Nacional Francesa (16)
Cuncolta Naziunalista (3)
Els Verds (França) (5)
Exèrcit Revolucionari Bretó (2)
Front d`Alliberament Nacional de Còrsega-Front d`Alliberament Cors (16)
Govern de França (32)
Le Monde (12)
L`Express (1)
Partit Comunista Francès (11)
Partit Socialista Francès (30)
Reagrupament per a la República (12)
Unió Europea (1018)
Unió per a la Democràcia Francesa (14)
Unió per a la Majoria Presidencial (França) (11)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
França (306)
Ajaccio (Còrsega, França) (5)
Alsàcia (França) (1)
Bretanya (4)
Catalunya Nord (60)
Grenoble (França) (4)
Isle-Rousse (Còrsega) (1)
País Basc Francès (1)
París (França) (222)
50 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Menys presidencialista, menys jacobina
França
L’actualitat francesa al 2000 va estar presidida per la remodelació governamental del març, amb l’entrada a l’executiu de figures destacades del mitterrandisme, com Laurent Fabius o Jack Lang, i la continuïtat del procés iniciat l’any anterior pel reconeixement d’una autonomia per a Còrsega, un procés que va significar la dimissió del ministre de l’interior Jean-Pierre Chevènement. També van destacar els bons resultats econòmics, amb una inflació de l’1,5%, un atur per sota del 10% -per primer cop en vuit anys-, un índex de creixement del 3,6% i un dèficit públic del 0,7%, que van acompanyar la complexa cohabitació entre el primer ministre socialista Lionel Jospin i el president conservador Jacques Chirac.

La remodelació ministerial del mes de març va ampliar de 28 a 32 els membres de l’executiu i va suposar la reconciliació formal de les diferents famílies socialistes amb el nomenament dels mitterrandistes Laurent Fabius i Jack Lang, per a dos ministeris tan destacats com Economia i Educació, respectivament, on van substituir Christian Sautter i Claude Allegre. Catherine Tasca va reemplaçar Catherine Trautmann a Cultura i el rocardià Michel Sapin a Emile Zucarelli a Funció Pública. Per últim, Jean-Luc Mélenchon va ser nomenat en Formació Professional i Roger-Gérard Schwartzenberg en Recerca. El propòsit de Jospin era millorar les posicions electorals del govern, contrarestant l’efecte de la dimissió l’any anterior de Dominique Strauss-Kahn, un emblemàtic de l’ala esquerra del PSF, implicat en un afer de corrupció i relacionat, també, en l’escàndol Elf-Aquitaine, juntament amb l’expresident del Consell Constitucional de França, Roland Dumas (que finalment havia presentant la dimissió l’u de març) i l’exministra Edith Cresson.

Jospin també van procurar mantenir l’equilibri entre els components de l’esquerra plural, reforçant el pes dels comunistes, que passaven a tenir quatre representants, un més que en l’anterior govern, després del nomenament de Michel Duffour com secretari d’Estat del Patrimoni, i del Verds que augmentaven el seu pes amb la incorporació de Guy Hascoet com a secretari d’Estat per a Economia Solidària.

El sentit profund de tots aquests canvis es va fer evident a mitjans de juliol quan el ministre d’Economia, Laurent Fabius, va anunciar una reducció generalitzada d’impostos per valor de 2,5 bilions de pessetes a aplicar entre el 2001 i el 2003. L’eix central de la reducció pivotava sobre l’impost de la renda i volia reproduir l’èxit obtingut pel canceller alemany Gerhard Schröder amb la seva proposta de reducció impositiva de 4,2 bilions de pessetes a cinc anys. El bon clima creat al país amb l’anunci d’aquestes mesures va minvar el mes d’agost quan el debat sobre el projecte d’autonomia per a Còrsega va arribar al seu punt culminant.

El pla de pacificació iniciat el juliol del 1999 i ratificat a les converses de final d’any entre el govern francs i els electes corsos havia aconseguit, finalment, acabar amb 25 anys de violència ininterrompuda a l’illa, que havien costat més de 200 morts. El 28 de juliol del 2.000, el pla va tenir la seva primera concreció ferma amb l’aprovació per part de l’Assemblea territorial corsa (44 vots a favor, 2 en contra i 5 abstencions) d’un programa autonòmic experimental que reconeixia un incipient poder legislatiu a l'illa i fixava diferents etapes fins a completar l’autonomia prevista.

L’esperit del pla es va mantenir viu, tot i l’assassinat, el 7 d’agost a la localitat d’Isle-Rousse, al nord de Còrsega, d’un dels líders màxims de la Cuncolta Naziunalista, el braç polític del Front d’Alliberament Nacional de Còrsega, Jean-Michel Rossi, i del seu guardaespatlles, Jean-Claude Fratacci, que va ser atribuït als sectors més radicals del nacionalisme cors, que no volien l’apropament a París i que, sis dies més tard, van fer explotar un cotxe bomba contra l'Agència per al Desenvolupament Econòmic de Còrsega, a Ajaccio.

En plena crisi pels atemptats, el pla va haver de superar un altre greu entrebanc el 28 d’agost quan va dimitir el ministre francès de l'Interior, Jean-Pierre Chévénement, que considerava que el projecte d’autonomia violava l’esperit de la república. Jospin no va cedir al pols plantejat per Chevènement i el va substituir pel fins llavors portaveu del govern i titular de Relacions amb el Parlament, Daniel Vaillant. El 3 de setembre, a la universitat d'estiu del Partit Socialista celebrada a La Rochelle, Jospin, va justificar la seva política per a Còrsega i va fixar el 2004 com l’any en què l’illa aconseguiria l’autonomia plena.

La fermesa de Jospin va motivar noves crítiques, sobretot de la centrista Unió per a la Democràcia Francesa (UDF), que va advertir d’un possible rebrot nacionalista a la Catalunya Nord, el País Basc francès, l’Alsàcia i la Bretanya, on hi havia un important moviment pel seu reconeixement lingüístic i cultural. En el cas bretó, aquesta pugna havia produït el mes d’abril un atemptat mortal, el primer de la història, a càrrec de l’Exèrcit Revolucionari Bretó (ARB) contra un McDonald’s de la població de Quévert, en el que va morir una empleada de l’establiment.

A finals d’estiu, Jospin va haver de front a una altra polèmica: les protestes de transportistes, pagesos i pescadors per l’augment dels preus dels carburants, conseqüència de l’augment del preu del petroli i dels compromisos impositius de la UE. Les protestes més fortes van tenir lloc les dues primeres setmanes de setembre quan el país va quedar pràcticament bloquejat i el 90% de les benzineres del país es van quedar sense combustible. Un acord d’última hora amb cadascun dels sectors, primant pescadors i pagesos, va permetre controlar les mobilitzacions però va tenir un efecte contagi a d’altres països europeus com la Gran Bretanya i Espanya on els sectors afectats per l’encariment dels combustibles no entenien que a França fos possible reduir els impostos que graven aquests productes i a d’altres països de la Unió Europea s’argumentés que la política comunitària no permetia aquesta mena de reduccions.

El 21 de setembre, quan el país encara estava convulsoniat per les protestes pel preu dels combustibles, el diari Le Monde va publicar la transcripció d’un vídeo amb la confessió pòstuma del promotor immobiliari Jean-Claude Méry, mort el juny del 1999, on implicava el president francès, Jacques Chirac, en el sistema de finançament ocult del seu partit. Méry, que era considerat el recaptador de fons ocults de l’RPR a través de comissions obtingudes en adjudicacions d’obres públiques, hauria fet la gravació el 1996 amb al intenció de protegir-se. Chirac va rebatre de manera immediata i amb “indignació” les imputacions que considerava “sense fonament” i es va desvincular d’aquest. Un afer que el 15 de març havia suposat l’apartament de la direcció de l’RPR de l’exalcalde de París Jean Tiberi i quatre dels seus col·laboradors, implicats en episodis de frau electoral a les municipals de 1989 i 1995 i amb el processament el 30 de maig d’11 persones del cercle de col·laboradors de Chirac.

Abans d’acabar setembre, el setmanari L’Express va desvetllar que l’exministre de Finances de Jospin, Dominique Strauss-Khan, hauria rebut l’original del vídeo l’any 1998 de mans d’Alain Belot, un dels advocats de Méry, a canvi, d’aconseguir el perdó fiscal per a un dels seus clients (el modista Karl Lagerfeld). Davant les explicacions demanades per Chirac, el 18 d’octubre Jospin va fer processar l’autor de la gravació, el periodista i responsable de l’agència de producció Sunset-Presse, Arnaud Hamelin.

L’autonomia de Còrsega, els canvis de govern, les protestes pel preu dels carburants i el cas Méry van treure protagonisme a la consulta sobre la reducció del mandat presidencial de 7 a 5 anys, la més gran reforma política feta des de la instauració de la V República. El referèndum es va fer el 24 de setembre i, amb una abstenció rècord del 69,4%, la reducció va tenir un 73,2% de vots favorables.

El mes d’octubre, Jospin va haver de fer un nou reajustament ministerial provocat per la dimissió de la ministra de Treball Martine Aubry, promotora de la llei de les 35 hores i la cara més destacada del govern en política social. Aubry, que deixava el govern per preparar-se per les eleccions a l’alcaldia de Lilla que s’havien de celebrar el 2.001, va ser substituïda per Elisabeth Guigou, fins llavors ministra de Justícia, també compromesa en la pugna municipal a Avinyó. La secretària d’Estat per al Comerç i les pimes, Marylise Lebranchu va reemplaçar Guigou a Justícia. Jospin va dir que amb aquests nomenaments havia volgut “conservar el caràcter femení del govern”, seguint l’esperit de l’anomenada llei de paritat aprovada per l’Assemblea Nacional el 3 de maig del 2000 per entrar en vigor el 2001 amb l’objectiu de garantir que les llistes electorals incloguessin igual nombre de candidats masculins i femenins, sota pena de sancions als partits que la incomplissin.

En acabar l’any, el 72è congrés del Partit Socialista Francès celebrat a Grenoble va confirmar François Hollande com a secretari general del partit i Lionel Jospin com a líder de la formació i va posar les bases programàtiques dels socialistes francesos cara a les municipals del 2001 i les legislatives i presidencials del 2002. En l’acte de cloenda del congrés, el 26 de novembre, Jospin va defensar la inversió del calendari electoral entre generals i presidencials, capgirant la primacia donada a les presidencials des la Constitució de la V República, en sintonia amb la reducció del mandat presidencial de 7 a 5 anys. Era ja evident que el gran objectiu de Jospin era derrotar Chirac en la cursa cap a l’Elisi, des d’on confiava poder arrossegar la victòria del seu partit en les generals.