Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Nicolas Sarkozy es perfilava com un dels homes més a tenir en compte de cara a la successió de Chirac

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Escàndols polítics (441)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Partits polítics i entitats (1853)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Alain Juppé (23)
Jacques Chirac (161)
Jean-Marie Le Pen (30)
Jean-Pierre Raffarin (22)
Michel Camdessus (10)
Nicolas Sarkozy (48)
Entitats Entitats
Fons Monetari Internacional (136)
Unió per a la Majoria Presidencial (França) (11)
39 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Nicolas Sarkozy, president de la UMP
França
El 2004, la política interna francesa va estar marcada, per una banda, per les dificultats que va tenir el primer ministre, Jean-Pierre Raffarin, per tirar endavant la reforma administrativa preconitzada l’any anterior i que havia de suposar un avanç en l’autogovern regional del país, i, per l’altra, per la derogació de la normativa sobre les 35 hores setmanals aprovades per l’anterior govern socialista. Aquestes qüestions, però, van resultar eclipsades durant l’any per la perspectiva d’eleccions a la presidència de la Unió per la Majoria Presidencial (UMP) de Jacques Chirac, un càrrec al qual el president de la República havia renunciat, inicialment, a renovar per presentar el seu amic i col·laborador Alain Juppé, en un primer pas cap a la candidatura de les presidencials del 2007.

El tema es va complicar, però, amb el judici per prevaricació que va patir Juppé a l’estiu, en jutjar-se un episodi de finançament il·legal del seu partit el 1997, quan Chirac era alcalde de París i Juppé el seu principal assessor. A finals de juliol, la justícia francesa va condemnar Juppé a 10 anys d’inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics, tot i que l’autoritzava a conservar l’alcaldia de Bordeus que ocupava. En no poder-se presentar Juppé a la presidència de la UMP, la figura de Nicolas Sarkozy va pujar molts punts fins a guanyar el càrrec en el congrés que la formació va celebrar el 28 de novembre.

En els últims anys, la cotització de Sarkozy havia pujat molt, malgrat la dificultat dels càrrecs que havia ocupat en el govern Raffarin, primer com a responsable d’Interior i després d’Economia. A Interior, Sarkozy havia gaudit de les simpaties populars per la decidida política de seguretat que va impulsar contra la delinqüència i el terrorisme islamista. També per la defensa de l’escola laica enfront dels intents de la immigració musulmana d’adaptar-la a les seves conveniències. En arribar a Economia, Sarkozy va voler assenyalar els problemes de productivitat i competitivitat que arrossegava el país i va recórrer a la col·laboració de l’antic responsable de l’FMI, Michael Camdessus, per recomanar unes pràctiques econòmiques més liberals a la població i l’empresariat francesos.

Pocs dies abans de l’elecció de Sarkozy a la presidència de la UMP, les més altes instàncies judicials franceses van revocar la sentència contra Juppé per rebaixar a un any la condemna inicial de deu d’inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics, cosa que feia pensar que Chirac havia trobat la manera de rellançar la figura del seu antic col·laborador en la cursa presidencial i de neutralitzar el triomf de Sarkozy al si del partit de cara al 2007.

En tot cas, tots aquests fets es van produir en el silenci de l’oposició socialista, que no trobava la manera de sortir de l’anonimat polític en què havia quedat després de l’última cursa presidencial, quan es va veure obligada a donar suport a Chirac per neutralitzar l’escalada política del Front Nacional de Le Pen. Aquesta debilitat anava endinsant en la formació el corcó de la divisió interna, com va quedar demostrat el 2004 en la consulta que el Partit Socialista Francès va fer a principis de desembre per decidir sobre la seva posició envers la Constitució europea. La consulta va ser guanyada pels partidaris del sí, però amb un gran esforç i sense poder evitar donar una imatge de debilitat davant l’electorat francès.