Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
George W. Bush i Jacques Chirac, el juny de 2003 a Evian, duran la cimera del G-8

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Conflicte laboral, vaga (241)
Constitució Europea (39)
Corrupció, frau i suborn (505)
Energia nuclear, assajos nuclears i material radioactiu (162)
Guerra d`Iraq (558)
Partits polítics i entitats (1853)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Alain Juppé (23)
Claude Erignac (6)
François Mitterrand (35)
François Hollande (9)
George W. Bush (404)
Jacques Chirac (161)
Jean-Pierre Raffarin (22)
Lionel Jospin (68)
Loïk le Floch-Prigent (2)
Nicolas Sarkozy (48)
Pascal Paoli (1)
Valéry Giscard d'Estaing (30)
Yvan Colonna (4)
Entitats Entitats
Alstom (12)
Grup Petrolier Elf (4)
Organització de les Nacions Unides (606)
Partit Socialista Francès (30)
Tribunal Correccional de París (6)
Unió Europea (1018)
Unió per a la Majoria Presidencial (França) (11)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
França (306)
Còrsega (31)
Dijon (França) (2)
Evian (França) (5)
27 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Referèndum fallit a Còrsega
França
El 2003 França va tenir un gran protagonisme internacional per la crisi oberta al món amb la guerra de l’Iraq, a l’encapçalar les iniciatives per aturar la guerra i reivindicar el paper de l’ONU en el manteniment de la legalitat internacional. La ràpida evolució del conflicte bèl·lic (del 20 de març al 9 d’abril) va moderar les posicions del president francès, Jacques Chirac, tal com va mostrar la cimera del G-8 celebrada a la localitat francesa d’Evian a principi de juny. A la cimera es van decidir els primers passos perquè Corea del Nord i l’Iran aturessin els plans nuclears, i va servir perquè Chirac i el president dels Estats Units, George W. Bush, mantinguessin la primera trobada des de l’inici de la crisi, malgrat que no van arribar a cap acord cabdal.

La UE va ser un altre dels camps preferents d’actuació diplomàtica de França, que va aprofundir durant l’any en l’eix conjunt amb Alemanya, amb qui va fer pinya per sobrepassar els límits de dèficit públic establerts en el pacte d’estabilitat i per encarrilar els treballs de la nova Constitució Europea, presidida per l’expresident francès, Valéry Giscard d’Estaing, en el reconeixement de l’excepció cultural francesa davant la preponderància mundial de l’anglès. En aquest aspecte, el cultural, França va viure a l’estiu una important vaga dels treballadors de diferents festivals de prestigi, com el d’Avinyó, que per primer cop en la història van haver de ser anul·lats.

L’anul·lació dels festivals culturals d’estiu més prestigiosos de França va ser un fet representatiu del mal moment que travessava el país en l’ordre intern, malgrat els esforços reformistes del primer ministre, Jean-Pierre Raffarin. En arribar al poder el maig del 2002, havia anunciat una àmplia descentralització política i regional, una important baixada d’impostos, la reforma de les pensions i un gruix de mesures de seguretat i immigració. Després que el setembre del 2002 hagués enterrat les disposicions laborals sobre les trenta-cinc hores de l’anterior administració socialista, la clau de volta del plans futurs de reforma de Raffarin radicava en Còrsega, on va plantejar la celebració d’un referèndum el 6 de juliol per impulsar una primera autonomia administrativa a l’illa.

El referèndum va tenir un resultat negatiu per una diferència mínima: 50,98% davant 49,02%, i va impedir tirar endavant la proposta governamental d’aplegar en un sol departament els dos en què estava dividida l’illa des l’adscripció a França el 1768, pel Tractat de Versalles, que abolia la independència proclamada el 1735 per Pascal Paoli. La proposta d’unificació era una iniciativa defensada pel ministre de l’Interior, Nicolas Sarkozy, per impulsar la descentralització i facilitar el vot cors. Raffarin havia recollit així l’esperit del pla Matignon desenvolupat per l’anterior administració Jospin. D’entrada el referèndum va comptar amb les simpaties dels nacionalistes corsos, però la detenció, el 4 de juliol, del líder independentista Ivan Colonna, per la suposada implicació en l’assassinat, el 1998, del llavors prefecte de l’illa, Claude Ericnag, va potenciar les preferències de l’electorat profrancès, integrat en un 35% per funcionaris francesos instal·lats a Còrsega. En tot cas, el fracàs del referèndum cors va fer ajornar els propòsits de descentralització a altres bandes del país, com a la Bretanya o la Catalunya Nord, on s’havia parlat de la possibilitat d’elaborar una mena d’estatut d’autonomia lingüístic i cultural.

Tanmateix, Raffarin va fer aprovar el 24 de juliol al Parlament la reforma de les jubilacions, amb una llei que equiparava les condicions del sector públic i del privat i que allargava la durada de les cotitzacions per a tots els assalariats. La nova llei obligava a cotitzar quaranta anys en la Seguretat Social per accedir a una jubilació completa i mantenia l’edat de jubilació als seixanta anys. Incloïa, a més, incentius d’exoneració fiscal per fomentar l’estalvi laboral individualitzat, i aquest és l’aspecte que va generar més protestes entre els sindicats i les organitzacions d’esquerra, perquè creien que era una porta oberta a l’enterrament del vell “sistema de repartiment”. La difícil situació de l’economia francesa, amb un dèficit fiscal del 4%, va evidenciar-se en diferents actuacions de l’executiu, com ara l’adquisició del 30% del grup privat d’energia i de transports Alstom el mes d’agost per evitar una greu fallida financera. En una línia similar, però més preocupant, el 12 de novembre l’antiga cúpula del grup petrolier Elf va ser condemnada a penes de fins a cinc anys de presó, en un dels escàndols de corrupció financera més grans arrossegats des de la presidència de François Mitterrand, per valor de 300 milions d’euros. El Tribunal Correccional de París va considerar culpables trenta dels trenta-set imputats en la causa, tot i imposar penes poc severes, i el principal condemnat va ser l’antic president del grup, Loïk Le Floch-Prigent, de seixanta anys, que havia exercit entre 1989 i 1993 i a qui el tribunal condemnava amb proves d’enriquiment personal. Ja en una línia política, l’opinió pública francesa es va mostrar molt preocupada pel procés judicial seguit contra Alain Juppé, líder del principal partit de la dreta (UMP), que estava involucrat en un afer de finançament il·legal del partit el 1993, quan Jacques Chirac presidia l’alcaldia de París.

També en l’ordre intern, el 18 de maig del 2003 el Partit Socialista francès va tancar un congrés a Dijon sense aconseguir un consens clar, però amb la voluntat de ser “l’oposició unida, pura i dura” que necessitava el país. El primer secretari del Partit Socialista francès, François Hollande, va donar per tancada la crisi de la formació i va afirmar: “El PS ha superat l’infortuni de la dura, cruel i injusta derrota electoral del 2002”, i va cridar a extreure’n les lliçons corresponents.