Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Els resultats per departaments

Jacques Chirac, felicitat pels seus seguidors durant la nit electoral del 7 de maig

Articles dependents
François Mitterrand
Jacques Chirac
Alain Juppé
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Alain Juppé (23)
Édouard Balladur (6)
François Mitterrand (35)
Jacques Chirac (161)
Lionel Jospin (68)
Entitats Entitats
Partit Socialista Francès (30)
Reagrupament per a la República (12)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
França (306)
43 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
Un any de canvis polítics i socials
França
El 1995, França va viure un munt d'esdeveniments polítics i socials de gran transcendència. L'any va començar sota l'expectativa de les eleccions presidencials convocades per als mesos d'abril i maig, on no era clar qui succeiria a l'Elisi François Mitterrand. que hauria estat catorze anys a la presidència i que no es podia tornar a presentar.

A les enquestes, Édouard Balladur . Jacques Chirac i Lionel Jospin semblava que tenien tots tres les mateixes oportunitats. La presentació unilateral de Balladur va ser llegida com un intent de barrar el pas a Chirac, que era, per tradició i història, l'encarregat de representar la dreta francesa. D'altra banda, en les files socialistes la formació de la candidatura de Jospin tampoc va estar exempta de picabaralles, polèmiques i maniobres cle l'aparell.

La incertesa es va mantenir fins que es va confirmar la victòria de Chirac a la segona volta electoral i Balladur va abandonar el Palau cle Matignon per deixar-hi entrar Alain Juppé. En tancar-se aquesta fase, el país va entrar en una espiral d'esdeveniments, tots ells acompanyats del seu punt desestabilitzador.

Mentre el nou president Chirac autoritzava un seguit de proves atòmiques al Pacífic sud, ignorant les reprovacions de la comunitat internacional, en un intent de mostrar al món el potencial militar francès, el GIA algerià escollia París com la nova ciutat destinatària de la seva lluita contra Occident i per l'Islam. Les vuit accions del grup integrista, que van començar al mes de juliol al metro de París, van provocar al llarg de tot l'any un total de 15 persones mortes i 233 ferits.

El següent factor desestabilitzador va ser la política de reforma econòmica dissenyada pel primer ministre Juppé, que va provocar la pràctica paralització del país unes quantes setmanes. Durant la campanya presidencial, Chirac s'havia compromès a incrementar els mecanismes d'assistència i protecció socials de l'Estat francès. El primer govern Juppé va intentar compaginar l'increment de la despesa social (especialment en el foment de l'ocupació), la contenció d'impostos i el creixement econòmic sense dèficit públic. Un cop més, les solucions màgiques iú* problemes de les economies occidentals van fracassar.

A la tardor, Juppé va haver cle reformar el govern i va impulsar un canvi radical de la seva política. Amb l'argument que el sistema de seguretat social i el sector públic patien una forta crisi, cosa que era certa el novembre de 1995 però que també ho era sis mesos abans, va proposar una profunda reforma del sistema de pensions, la seguretat social i l'ocupació funcionarial, que va començar en el sector públic de transports i es va estendre a l'ensenyament i la indústria. Les vagues de funcionaris i empleats del sector públic es van anar succeint a un ritme que creixia exponencialment davant la falta de resposta governamental a les peticions negociadores dels sindicats, que volien aturar el prcxrés. El mes de desembre de 1995, França estava pràcticament en vaga general.

De fet, la reforma econòmica seria el gran cavall de batalla del 1996, donada la decisió dels treballadors de no deixar-se trepitjar els drets obtinguts en les últimes dècades i la pretensió governamental d'impulsar els canvis per fer possible la consecució dels requeriments establerts en el Tractat de Maastricht per garantir la viabilitat de la Unió Europea del 2000.

LES ELECCIONS PRESIDENCIALS

Jacques Chirac, de 62 anys. líder del partit neogaullistu RPR (Reagrupament per la República), va aconseguir la nit del diumenge 7 de maig, després de dos intents fallits el 1981 i el 19H8, ser elegit president de la República Francesa gràcies al vot dels qui en la primera volta havien optat pel centrista Édouard Balladur i de bona part de l'electorat de la ultradreta. L'elecció de Chirac suposava el tancament de l'era de la monarquia socialista de François Mitterrand (1981-1995) i el retorn d'un neogaullista al Palau de l'Elisi després de vint-i-un anys.

El percentatge que va aconseguir Chirac, el 52,7%, es podia comparar a l'obtingut per Mitterrand el 1981, però era inferior al que el president sortint va aconseguir el 1988. El nou president s'hauria d'enfrontar, d'una banda, amb una oposició socialista que, amb la dinàmica generada per Lionel Jospin, havia aconseguit remuntar forces després de la gran derrota de les legislatives cle 1993 (20%), i, de l'altra, amb la traginentació de vot de la primera volta de les eleccions del 23 d'abril, generada per les fractures socials i el fet que un 37% de francesos abonés les anomenades forces anti-sistema. I és que dos factors de summa importància abonaven el triomf cle Chirac. El primer, el transvasament majoritari dels vots centristes que dues setmanes enrere havia aplegat Balladur, gairebé el 87% dels seus electors van donar suport a Chirac; el segon factor, no menys important, va ser el traspàs de vots d'un 15% de francesos que en la primera volta havien votat per l'ultradretà Front Nacional de Jean-Marie Le Pen gairebé un 50% dels votants de l'extrema dreta.

La dreta francesa, doncs, tornava a posseir una majoria presidencial d'acord amb la seva majoria parlamentària, però els neogaullistes haurien d'acontentar les diverses i contradictòries famílies que li havien donat suport, tant la cle Balladur -que es convertia així en la hipoteca política centrista- com la de Le Pen, que va manifestar la seva convicció de continuar a l'oposició.

El primer govern de l'era Chirac, amb el neogaullista Alain Juppé com a primer ministre, va estar presidit per l'equilibri entre les dues famílies de la dreta francesa, RPR i UDF. Els 42 membres del govern -26 ministres, 2 ministres delegats i 14 secretaris d'Estat- provenien a parts quasi iguals de l'RPR (20) i la UDF (18), a més de quatre independents.

Tot i la derrota, encara que per un escàs marge, el líder socialista Lionel Jospin es va mostrar esperançat després de reconèixer el triomf del seu adversari. "He notat que es creava entorn de la meva candidatura -va afirmar el candidat de l'esquerra durant el primer missatge de la nit electoral- un profund moviment de renovació que avui no ha arribat a la victòria, però que no s'aturarà perquè és portador de l'esperança", un expressiu resum del que podria ser una derrota amb un regust triomfal. Jospin i els seus seguidors van aconseguir una sòlida base per desenvolupar una oposició exigent, i en el si del Partit Socialista els renovadors com Martine Aubry, Michel Rocard o Pierre Mauroy sortien reforçats per impulsar de nou aquesta formació després de la crisi de 1993.

Abans de la primera volta ningú no atorgava gaires possibilitats al nou líder de l'esquerra francesa. Aquest fet encara donava més força al resultat d'un 47,3% dels vots. Per la' seva banda, el president sortint i en funcions fins al 17 de maig, Francois Mitterrand, va saludar el candidat vencedor com a "senyor president". El ja ex-mandatari francès dels últims catorze anys també va fer arribar un missatge al candidat socialista, Lionel Jospin, per agrair-li la campanya que havia portat a terme i el que els resultats comportaven quant a "força i esperança". A 78 anys, Mitterrancl, molt envellit per la malaltia, va abandonar l'Elisi sense que un candidat socialista fos el seu substitut.