Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
El nou grup

Les condicions imposades a Carrefour

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
Fusions, adquisicions, opes empresarials, acords (402)
Entitats Entitats
America On Line - Time Warner (10)
Banc Santander Central Hispano (46)
Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (64)
British Telecom (6)
Carrefour (19)
Deutsche Bank AG (9)
Dresdner Bank (3)
Endesa (76)
Iberdrola (29)
Mannesmann (1)
Orange (8)
Promodés (6)
Repsol YPF (40)
Telefónica (115)
Terra Lycos (7)
Vivendi (5)
Vivendi Universal (5)
Vodafone (7)
63 lectures d'aquest article
77 impressions d'aquest article
Neixen els monopolis del segle XXI
Fusions i competència
Les fusions empresarials van tenir l’any 2000 una magnitud i una importància desconegudes fins aleshores. El mil·lenni es tancava amb una economia fortament globalitzada on les relacions entre tots els agents econòmics superaven les fronteres nacionals hereves dels segle que es deixava enrere. Els mercats on operaven les empreses ja no eren exclusivament els dels països que les havien vist néixer. Davant les exigències dels nous mercats i de la creixent globalització econòmica mundial les grans empreses optaven per unir-se per poder respondre millor als reptes financers, tecnològics i comercials que se’ls presentaven.

Davant un panorama en què, en alguns sectors econòmics, ja es podia parlar d’un únic mercat mundial, les empreses es veien abocades a fer un gran salt endavant sense el qual quedarien relegades a un segon terme, o simplement desapareixerien del mapa econòmic. En definitiva davant del mercat mundial calien empreses mundials que tractessin i observessin el món com un mercat total, on els estats eren vistos cada cop més com unes reminiscències del passat i on els que realment importaven eren els consumidors. Que aquests fossin de Nova York o de Nova Delhi tant li feia ja que els seus gustos s'anaven assemblant cada cop més, el que realment importava era que l'empresa pogués oferir als individus, en tots els racons del món, la possibilitat de consumir els seus productes. I per aconseguir-ho, sovint no n'hi havia prou amb una empresa en solitari.

Per aquest motiu, els processos de concentració empresarial, ja fos en forma de fusió pactada o a través de compres o absorcions més o menys hostils, es van multiplicar els darrers anys del segle i amb ells els principis bàsics del lliure mercat i competència perfecta van començar a trontollar. La crítica dels economistes liberals a les empreses públiques, havia començat a quallar a mitjans dels anys vuitanta i va fer que la majoria dels governs dels països occidentals privatitzessin els grans monopolis en sectors com les telecomunicacions, l'energia o els transports. Curiosament, aquest sectors recentment privatitzats i, teòricament, liberalitzats va ser on es van produir les grans operacions de concentració empresarial, en forma de múltiples fusions o aliances.

Aquest procés també va ser particularment intens en el món de l'anomenada nova economia, la informació o la informàtica. Aquests eren sector en plena eclosió que havien de reestructurar els seus negocis per aprofitar la forta embranzida que registraven i les empreses van buscar aliances tan entre empreses de creació recent com entre aquestes i altres companyies de més antiguitat, especialment en el camp d'Internet. Va ser així com empreses propietàries de les xarxes i els fabricants de continguts van convergir en una única empresa com va passar amb les americanes Vivendi i Universal-Seagram o amb la gran fusió de l'any entre American Online (AOL) el primer portal d'accés a Internet dels EUA, i Time Warner.

En aquest àmbit, també una empresa espanyola hi tenia alguna cosa a dir. Així Terra, la filial de Telefònica, va fusionar-se amb el tercer portal d'Internet del món, l'americana Lycos, per convertir-se en la principal empresa d'accés a la xarxa del mercat hispà i en una de les més potents a nivell mundial, encara que això estava per veure's, com ho recordaven els inversors borsaris que veien caure el valor de les accions de Terra més d'un 78% aquell any.

I és que els processos de fusió no eren mai fàcils. Un exemple d’aquests dificultats va ser la frustrada fusió entre dos grans bancs alemanys, el Deutsche Bank i del Dresdner Bank, que l’u de març van anunciar la seva fusió per crear el primer institut de crèdit del món, amb uns actius de 212,5 bilions de pessetes, i un valor en borsa d’uns 13 bilions de pessetes. Un mes després, el 5 d’abril, es va anunciar oficialment que l’operació havia fracassat. En un comunicat enviat a la Borsa de Frankfurt, els responsables del Dresdner responsabilitzen el Deutsche del fracàs de les negociacions i acusaven l’entitat “d’haver traït la seva confiança ".

Però, malgrat totes les dificultats, les grans fusions seguien sent una realitat cada cop més important. A la Unió Europea, el gran protagonista va ser el sector de les telecomunicacions on entre només set empreses controlaven el 80% del mercat de la telefonia mòbil. Un exemple d’aquestes operacions va ser a fusió de l’empresa anglo-nordamericana Vodafone-Airtouch i de l’alemanya Mannesmann que suposava l’operació empresarial més gran de la història. Valorada en 32 bilions de pessetes, l’empresa fusionada tindria 42 milions de clients i el lideratge absolut de la telefonia mòbil en 15 països europeus. Unes fusions que no responien només a la voluntat de créixer per ser més grans que els competidors, sinó també a la necessitat de fer front a grans inversions, en camps com la logística o les mateixes telecomunicacions per tal de poder agafar el tren de l'expansió econòmica amb garanties. Aquestes inversions no podien ser assumides per les empreses en solitari que necessitaven buscar aliats que els hi poguessin proporcionar prou recursos, i la solució més senzilla era la de la fusió.

Però aquestes fusions acabaven creant situacions de domini empresarial que afectaven a la lliure competència. Això es va veure ben clar a Espanya on, després d’un procés de privatitzacions i de desregulació, els consumidors veien com la situació de monopoli esdevenia, de nou, una realitat. La telefonia, per molta liberalització que hi hagués continuava en mans bàsicament d'una gran empresa, Telefònica, que s’anava fusionant amb altres companyies estrangeres per fer més fort encara el seu domini. L'energia era controlada un més d'un 70% per una altra gran multinacional, Repsol que s'havia fusionat també amb la petrolera argentina YPF, convertint-se així amb una de les principals companyies del món en aquest sector. En el món de la banca, dos gegants, el BBVA i el BSCH, es repartien gairebé a parts iguals el mercat. La distribució comercial havia vist desaparèixer bona part de les empreses autòctones que havien estat més que fusionades, absorbides pels gegants francesos Carrefour i Promodés que, després de fusionar-se entre ells, arribaven a controlar més del 80% del mercat de determinades ciutats.

Per si no n’hi hagués prou, a finals del 2000, va néixer un nou gran monopoli privat on anteriorment hi havia l'Estat, aquest cop en el camp de l'electricitat. Endesa, l’antiga empresa pública privatitzada, i Iberdrola, la seva gran rival, van decidir fusionar-se. Aquesta fusió va provocar una gran polèmica ja que aquestes eren les dues principals elèctriques espanyoles i la nova empresa tindria una quota de mercat propera al 80%.

Davant d'aquesta concentració, els governs dels estats i la mateixa Unió Europea, es van veure obligades a intervenir i a limitar els processos de fusió, que ells mateixos havien impulsat i encoratjat, quan en resultaven monstres que podien exercir una posició de domini en el mercat similar a la d'un monopoli. En alguns casos optaven per aturar la fusió, en d’altres reclamaven a la nova empresa que es desfés de part dels seus actius, per retornar un cert equilibri al mercat. Aquest va ser el cas de la companyia Orange al Regne Unit, de la qual British Telecom va haver de desprendre's després de la seva fusió, o, en el cas espanyol, de Carrefour que va ser obligada a vendre alguns dels seus centres perquè la seva posició no fos de supremacia absoluta en el mercat. Telefònica i BBVA, que havien signat una aliança estratègica, també van haver de desprendre’s d’alguns actius en mitjans de comunicació, telecomunicacions i energia. En acabar l’any, la nova Endesa-Iberdrola estava encara pendent del dictamen de les autoritats de la competència però tot feia preveure que també hauria de vendre's part del seu negoci. Previsiblement ho faria mitjançant intercanvis d’actius amb empreses estrangeres. Era així com els processos de fusió i d’internacionalització s’alimentaven mútuament.

Les noves grans empreses internacionals ja no eren les multinacionals de finals del segle XX, sinó tota una altra cosa. Internet dibuixava un univers empresarial sense fronteres, en què les companyies tenien com a mercat la totalitat del món, i controlar-les ja no depenia d’un sol país, cosa que encara feia més difícil posar límits al seu poder.