Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El València va fer una gran temporada i es va imposar en la lliga i a la Copa de la UEFA

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Esportistes, entrenadors, dirigents esportius (558)
Futbol (1129)
Trofeus, campionats, medalles, rècords (1378)
Personatges Personatges
Albert Lopo (1)
Àngel María Villar (12)
Arrigo Sachi (2)
Carlos Idris Kameni (1)
Claudio Ranieri (3)
Daniel García Lara (5)
Daniel Sánchez Llibre (23)
David Beckham (11)
David Villa (33)
Fabien Barthez (1)
Fernando Morientes (6)
Florentino Pérez (19)
Gerardo González (2)
Germán de la Cruz (2)
Jaime Ortí (4)
Jose Mourinho (16)
Josep Manuel Lara Bosch (31)
Juan Bautista Soler (3)
Louis Van Gaal (51)
Luciano Martín Galletti (2)
Luis Fernández (5)
Mariano García Remón (3)
Michael Owen (3)
Miguel Ángel Lotina (3)
Miguel Ángel Ferrer (1)
Paco Roig (4)
Rafael Benítez (5)
Raúl Tamudo (12)
Robert William Robson (15)
Sebastián Losada (2)
Vicente Rodríguez (1)
Wanderley Luxemburgo (5)
Entitats Entitats
Copa de la UEFA (44)
Real Madrid Club de Futbol (194)
Reial Club Deportiu Espanyol (194)
València Club de Futbol (79)
39 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
El València fa història
Futbol
El futbol va tenir, l’any 2004, un clar protagonista: el València CF, que es va proclamar campió de la Lliga i de la Copa de la UEFA. A la Lliga, el València es va mostrar molt sòlid i va arribar al capdavant de la classificació a la jornada 32 avançant el Reial Madrid, que fins aleshores era líder. En aquell moment, el Madrid va iniciar una ratxa de mals resultats que el portarien a acabar en la quarta posició de la Lliga, cedint la segona posició al FC Barcelona i la tercera al Deportivo. Més tard, a la jornada 36, quan encara quedaven dues jornades de Lliga, el València va guanyar el Sevilla 0-2 i es va proclamar matemàticament campió gràcies a les derrotes de Barça i Madrid d’aquella mateixa jornada. Val a dir que el València va ser l’equip menys golejat de la Lliga ja que va encaixar només 27 gols, i el segon més golejador, per darrere del Madrid, amb 71 gols. A la part baixa de la classificació, el RCD Espanyol es va salvar del descens en l’últim partit de competició en vèncer el Múrcia per 2-0 amb gols de Raül Tamudo i Albert Lopo. Finalment, els equips que van baixar van ser el Valladolid, el Celta de Vigo i el Múrcia, que va ser l’últim classificat. Els llocs d’ascens a Primera van ser per al Llevant, el Getafe i el Numància, mentre que el Lleida i el Gimnàstic de Tarragona van aconseguir l’ascens a Segona A.

Deu dies després de la victòria a la Lliga, el 20 de maig, el València va guanyar la Copa de la UEFA en vèncer per 2-0 l’Olympique de Marsella en un partit disputat a Götteborg. Els jugadors del València van afrontar el partit amb tranquil·litat i van saber esperar el seu moment, que va arribar al final de la primera part, quan Miguel Ángel Ferrer, Mista, va encarar Fabien Barthez i va provocar el penal i l’expulsió del porter de l’Olympique. Vicente Rodríguez va ser l’encarregat de transformar el penal. A la segona part, i amb un home més, el València va saber dominar el partit i va sentenciar al minut 58, gràcies, novament, a Mista. Amb aquesta victòria el València obtenia un títol europeu després de la Supercopa de l’any 1980 i tancava un cicle de finals europees perdudes que havia començat amb la final de la Lliga de Campions de l’any 2000 contra el Madrid.
En l’altra final europea, la de la Lliga de Campions, el Porto es va proclamar vencedor en guanyar contra el Mònaco per 0-3. D’aquesta manera, el Porto va aconseguir el seu segon títol europeu en dos anys, ja que l’any anterior havia guanyat la UEFA, i va arrodonir un bienni fantàstic en què també va aconseguir guanyar dues Lligues i una Copa de Portugal. Però, tot i els èxits, el tècnic de l’equip, José Mourinho, segon entrenador del Barça en l’època de Bobby Robson i Louis van Gaal, va anunciar que marxava del club per buscar nous reptes.
També va deixar el club, al finalitzar la temporada, el tècnic del València, Rafael Benítez, que l’havia conduït a un doblet històric. Aquest fet va provocar que el sector opositor del club, encapçalat per l’expresident Paco Roig, obrís una fractura social important en l’entitat. Aquesta fractura es va tancar quatre dies després de la marxa de Benítez amb la venda de les accions de Roig a la família Soler, màxima accionista del club. Després de la transacció, Bautista Soler va esdevenir vicepresident de l’entitat fins al 6 d’octubre, quan va accedir a la presidència després de la renúncia de Jaume Ortí. El 27 d’agost, i ja amb Claudio Ranieri a la banqueta en substitució de Benítez, el València va guanyar la Supercopa d’Europa, el tercer títol de la temporada, en imposar-se al Porto per 1-2. L’únic títol de la temporada que el València va deixar escapar va ser la Supercopa d’Espanya, que va disputar i perdre contra el campió de la Copa del Rei, el Saragossa, per 1-3. El Saragossa havia guanyat la Copa el 18 de març en vèncer el Reial Madrid per 2-3 en un partit disputat a l’estadi Lluís Companys de Barcelona. En aquell partit, els madridistes sortien com a favorits i, al minut 23, David Beckham va estrenar el marcador després d’un xut de falta directa. No obstant el gol, el Saragossa va seguir lluitant i va aconseguir remuntar el partit abans de la mitja part gràcies a dos gols de Dani Garcia Lara i David Villa. A la represa, Roberto Carlos va fer un altre gol de falta directa que va posar el 2-2 al marcador, resultat amb el qual es va arribar al final del temps reglamentari. A la pròrroga, jugant amb un home menys durant molts minuts, el Saragossa va sortir molt mentalitzat i, al minut 111, Luciano Galletti va marcar el 2-3 definitiu.
Un altre cub que també va renovar profundament la seva estructura acabada la temporada va ser l’Espanyol. A finals de maig es va presentar una plataforma opositora a la presidència de Daniel Sánchez Llibre anomenada Espanyol 3.0. Aquesta plataforma va encetar una crisi que es va agreujar amb les declaracions del màxim accionista del club, José Manuel Lara Bosch, que demanava explicacions sobre la situació econòmica del club. L’enrenou va acabar amb la dimissió en bloc, al juliol, de tot el consell d’administració excepte Germán de la Cruz. Després de nombrosos estira-i-arronses i de la confirmació de Sánchez Llibre com a president, a finals d’any, el club va obrir una ampliació de capital de nou milions d’euros que li hauria de permetre superar la crisi econòmica que arrossegava. La situació havia canviat radicalment comparada amb l’estiu, ja que l’equip va fer un magnífic inici de temporada 2004-2005, fins a l’extrem d’acabar l’any en un lloc que li donava dret a accedir a la Champions. L’èxit esportiu va venir de la mà de la renovació que s’havia produït a finals de la temporada anterior, quan el club va decidir rescindir el contracte de Luis Fernandez com a entrenador i va fitxar el fins aleshores tècnic del Celta Miguel Ángel Lotina. Pel que fa a jugadors, s’hi van incorporar l’exjugador del Saragossa Dani i el porter camerunès Carlos Idris Kameni.
El bon començament de temporada de l’Espanyol contrastava amb una pèssima arrencada del Reial Madrid que entroncava amb el mal final de la temporada anterior. Malgrat els resultats adversos, Florentino Pérez havia estat reelegit president del Madrid amb una amplíssima majoria, i va encarar la nova temporada posant José Antonio Camacho al capdavant del cos tècnic del club. Així mateix, el Madrid va fitxar el britànic Michael Owen, augmentant encara més el nombre de “galàctics” de l’equip, i va recuperar Fernando Morientes, que havia fet una gran temporada al Mònaco. Però, no obstant els fitxatges, el Madrid va fer un inici de Lliga nefast, i el 19 de setembre Camacho va plegar. Això va fer que Mariano García Remon, fins aleshores segon entrenador, prengués les regnes de l’equip, que va acabar l’any en la quarta posició de la Lliga. Davant la no-resolució de la crisi, Florentino Pérez va nomenar Arrigo Sacchi com a mànager general de l’equip, i pocs dies després va destituir García Remón com a entrenador i va fitxar el tècnic brasiler Vanderlei Luxemburgo per al que quedava de temporada i una més. Per davant del Reial Madrid es van situar en la classificació el Barça –que només havia perdut un partit en la primera volta–, el València –que era segon a set punts del líder–, i l’Espanyol –que havia fet un dels millors inicis de temporada de la seva història i era tercer.
D’altra banda, el president de la Federació Espanyola de Futbol (FEF), Ángel María Villar, va ser reelegit en el càrrec amb 98 vots el 26 de novembre. Els 78 vots restants van anar a parar al seu principal adversari, l’exsecretari general de la FEF, Gerardo González. El tercer aspirant, Sebastián Losada, exjugador de l’Espanyol, no va obtenir cap vot. Amb aquesta reelecció, Villar es convertiria, en acabar aquest mandat, en el president de la FEF de més llarga durada, ja que va accedir al càrrec per primer cop l’any 1988.