Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
L'economia espanyola va viure en tensió després que Gas Natural, l'empresa catalana que presidia Antoni Brufau (dreta) llancés una OPA sobre Endesa

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Borsa, mercats, fons d`inversió (142)
Economia catalana (535)
Economia espanyola (471)
Economistes, empresaris, emprenedors (301)
Empreses multinacionals, transnacionals (451)
Energia elèctrica (107)
Fusions, adquisicions, opes empresarials, acords (402)
Poder executiu i governs (1139)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Iñigo de Oriol (3)
Manuel Pizarro (16)
Maria Teresa Costa (6)
Pasqual Maragall (676)
Pedro Solbes (213)
Entitats Entitats
Comissió Nacional de l´Energia (21)
Convergència i Unió (1824)
Endesa (76)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Gas Natural (81)
Govern d`Espanya (336)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Tribunal de Defensa de la Competència (16)
35 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Opa sobre Endesa
Gas Natural
El 20 de desembre de 2005, els mercats financers espanyols van donar un missatge clar en favor de l’oferta pública d’adquisició (OPA) presentada d’anterior 5 de setembre per Gas Natural sobre Endesa. Les accions de la grecista van pujar un 2,4% i les de d’elèctrica un 2,5%, després que el dia abans la Comissió Nacional de l’energia (CNE) aplanés el camí dictaminant que l’operació no amenaçava la lliure competència sempre que es complissin algunes condicions en el repartiment dels actius a desinvertir.

Al si de la CNE, una ajustada votació, que es va resoldre per cinc vots a favor (el dels quatre consellers designats pel PSOE i el del pactat per CiU i ERC) i el vot en contra dels quatre consellers del PP, va permetre que l’organisme regulador que presidia Maite Costa donés sortida a un informe de prop de 400 pàgines que no era vinculant per al govern espanyol, però que havia de servir de base perquè el ministre d’Economia, Pedro Solbes, autoritzés o no finalment l’Opa el 2006, juntament amb el dictamen que preparava el Tribunal de Defensa de la Competència (TDC). Quan tingués els dos informes, l’equip de Solbes disposaria d’un mes per elevar una proposta al consell de ministres, que prendria la decisió definitiva sobre l’operació.

Passades aquestes dues avaluacions, només hi mancaria la decisió final, deixant de banda el comportament dels accionistes d’Endesa respecte a la voluntat de vendre o transformar les seves accions, que recauria en mans del consell de ministres. Amb tot, el president d’Endesa, Manuel Pizarro veia la guerra mig perduda i havia previst el lliurament de dividends extraordinaris als seus accionistes a càrrec de les plusvàlues generades per la venda d’actius, com el grup Auna o Smartcom. Aquesta iniciativa faria rebaixar el valor d’Endesa i per tant, la faria menys atractiva al moment de fer l´oferta. Legalment, però, el lliurament, violaria el deure legal de passivitat davant l’OPA feta per Gas Natural i, en conseqüència, la gasística hauria de poder rebaixar la seva oferta.
La CNE ja havia aprovat la compra el 8 de novembre de 2005, tenint en compte el seu impacte sobre les activitats regulades, és a dir, sobre el subministrament de gas i electricitat. Al desembre, ho va fer des del punt de vista de la competència i, segons el sector, podria limitar la comercialització en aquelles comunitats autònomes on més gran era la implantació de Gas Natural i Endesa, com ara Catalunya i Andalusia. La CNE també s’havia de manifestar respecte al pla de desinversions en matèria de generació d’energia que recollia l’Opa. En tot cas, la companyia grecista incloïa en el seu projecte de compra d’Endesa unes vendes d’actius de generació de 3.100 megawatts, que serien adquirits principalment per Iberdrola. Així, a diferència del primer informe de la CNE sobre l’impacte en les activitats regulades, que sí que era vinculant i es va donar a conèixer públicament, el relatiu a la competència va ser enviat al ministeri d’Economia i al Tribunal de Defensa de la Competència sense detallar les condicions que imposava.

L’anterior informe tècnic recomanava que l’empresa resultant d’una eventual fusió entre Gas Natural i Endesa no tingués una quota superior al 40% en l’aprovisionament de gas natural per a consum a Espanya, excloent-ne consums propis. També precisava que el límit fixat per la llei d’hidrocarburs era del 70%, i que només es podia modificar mitjançant un reial decret. El principal punt que qüestionaven els tècnics de la CNE era l’acord entre Gas Natural i Iberdrola, segons el qual l’elèctrica basca presidida per Íñigo de Oriol es quedaria amb els actius de generació i distribució dels quals s’hauria de desfer la companyia resultant. D’acord amb l’informe de la CNE, els 8.000 milions d’euros d’actius que hauria de vendre com a mínim la companyia resultant de la fusió no podrien anar a parar a Iberdrola, sinó que s’haurien de posar al mercat perquè estiguessin també a l’abast de la resta de les elèctriques. La CNE no volia que l’Opa comportés l’excessiu enfortiment d’un únic competidor pel risc de duopoli. Mentre la gasista preveia desfer-se d’actius de generació de 3.100 megawatts, la CNE elevava la xifra a 4.300 i estimava que no podien anar a parar a Iberdrola.

Aquests fets objectius, que acabarien de ser valorats per totes les instàncies implicades d’una forma definitiva al 2006, van aixecar durant l’any, però, tota mena d’alertes, per raó de les diverses lectures polítiques que se’n van fer, i que remetien a un episodi similar durant el mandat del Partit Popular, quan el govern d’aquell partit va denegar al 2003 a Gas Natural la possibilitat de fusió amb l’elèctrica basca Iberdrola. Com llavors, l’opa va produir un cúmul de reaccions fora de Catalunya, esbiaixades políticament, i es van reproduir les especulacions respecte al fet que una empresa catalana pogués arribar a dirigir un sector estratègic de l’economia espanyola. Des d’importants sectors espanyols no s’acabava d’entendre que els objectius de l’opa fossin directament econòmics i aliens a les influències polítiques, o que el president de la Generalitat, en aquest cas Pasqual Maragall, es pogués sentir satisfet d’una operació que, si es consolidava, havia de comportar la unió del gas i de l’electricitat en un conglomerat energètic competitiu de nivell mundial. Des de Catalunya, molts observadors van fer notar el fet que Endesa havia absorbit en el seu dia les tres companyies elèctriques catalanes, fins a monopolitzar el mercat elèctric català, i encara era l’hora que algú aixequés el crit al cel.