Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Giulio Andreotti

Article de referència:
Una llarga provisionalitat
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Aldo Moro (3)
Giovanni Falcone (2)
Giulio Andreotti (15)
Paolo Borselino (2)
Entitats Entitats
Democràcia Cristiana (DC) (6)
10 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Giulio Andreotti
Giulio Andreotti va néixer a Roma el 14 de gener de 1919 i era el més petit de tres germans. Orfe de pare des dels dos anys, la seva mare va haver de treballar durament per tirar endavant la família.

Després dels seus anys d'estudiant, el 1943 va ser nomenat president de la Federació d'Universitaris Catòlics i va passar a formar part del Consell Nacional de la Democràcia Cristiana Italiana. Acabada la guerra, el mateix 1945, va ser elegit diputat de l'Assemblea Constituent i va ocupar la subsecretaria de la presidència del govern. Dos anys més tard, el 1947, amb només 28 anys, va ser elegit diputat del Parlament i va ingressar com a cap del primer gabinet de la postguerra dirigit per Alcide De Gasperi, fundador de la Democràcia Cristiana, que Andreotti havia conegut a la biblioteca del Vaticà, on aquell havia treballat tots els anys del feixisme i la guerra.
Des del 1948 fins al 1972 va ser el cap de la Democràcia Cristiana de la Cambra. Seguint les pautes que marcaven els temps, Andreotti es va convertir en el símbol de la sempre canviant naturalesa externa de la DC. Primer va ser el líder de l'ala dreta del partit. Als anys 50, en canvi, va defensar l'acostament al Partit Socialista. Als 60, va presidir governs de centre-esquerra, i als 70, es va acostar als comunistes d'Enrico Berlinguer.

Andreotti, però, no va ser primer ministre fins al 17 de febrer de 1972. En principi el seu nomenament va ser molt ben acollit, però el 7 de maig del mateix any va haver de dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions, i el 26 de juny va a tornar a formar govern. Llavors ja va patir algunes crítiques per les seves suposades relacions amb alguns representants de la Màfia sicialiana, i el 7 de juliol de 1973 va ser substituït com a primer ministre. El 1974 va col·locar al govern Salvatore Lima, un home ben relacionat amb la Màfia siciliana, i el mateix any va mantenir relacions amb el banquer sicilià Michele Sindona, que va ser acusat d'haver subornat el democristià Amintore Fanfani.

El 30 de juliol de 1976 va prendre possessió el tercer govern Andreotti, que va desembocar en una nova crisi. El març del 1978, després d'haver constituït el quart govern, Andreotti va haver d'afrontar una de les crisis polítiques més greus de la Itàlia contemporània, després del segrest i posterior assassinat d'Aldo Moro a mans de les Brigades Roges.

L'afer Sindona es va complicar el 1979, quan la Màfia va assassinar l'advocat milanès Giorgio Ambrosoli, que estava investigant la fallida de la banca Sindona. L'afer es va tancar el 1986 amb la mort per enverinament, a la presó, de Sindona.

El 23 de juliol de 1989, a 70 anys, Andreotti va formar un nou executiu, que va durar fins al març del 1991, quan els socialistes van forçar una crisi que es va tancar amb un nou govern Andreotti, el setè, que va durar fins al 24 d'abril de 1992, data en què va dimitir.

El 1992, coincidint amb l'inici del judici de Palerm, on es jutjava 300 mafiosos, van començar a sortir connexions entre la Màfia i el món polític. La reacció de la Màfia va ser terrible. Al mes de març Salvatore Lima moria assassinat. Al mes de maig queia el principal jutge instructor del procés, Giovanni Falcone, i al mes de juliol era assassinat el jutge continuador del procés, Paolo Borsellino. Andreotti també va resultar incriminat i es va retirar de la vida política, mentre la sospita requeia sobre tots els polítics del país.