Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Els Mossos d'Esquadra van assumir el control del trànsit a les carreteres catalanes

Pujol al Parlament, amb els consellers Duran Lleida, Triadú i Mas

Pujol en xifres

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Bombers i Mossos d`Esquadra (59)
Finançament autonòmic (466)
Política catalana (2179)
Personatges Personatges
Abel Matutes (31)
Antoni Farrés (9)
Antonio Fraguas (4)
Artur Mas (828)
Butros Gali (24)
Charo López (2)
Dolors Llorenç (2)
Eduardo Zaplana (164)
Emma Suárez (3)
Federico Mayor Zaragoza (18)
Fidel Pallerols Montoya (12)
Francesc Codina (6)
Francesco Cossiga (5)
Ignasi Farreres (14)
Jaime Mayor Oreja (90)
Joaquim Triadú (14)
Jordi Pujol i Soley (858)
José Coronado (3)
José María Aznar (620)
Josep Antoni Duran i Lleida (311)
Josep Maria Puig (3)
Lluís Franco (16)
Miguel Bosé (3)
Miquel Puig Raposo (10)
Miquel Roca Junyent (52)
Pasqual Maragall (676)
Xavier Pomés (48)
Entitats Entitats
Comissió Europea (242)
Consell de l´Audiovisual de Catalunya (64)
Convergència i Unió (1824)
Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (116)
Diari de Girona (6)
El Corte Inglés (18)
El Periódico de Catalunya (52)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Fomento de Construcciones y Contratas (14)
Generalitat de Catalunya (1919)
Iniciativa per Catalunya (87)
Institut Català de la Mediterrània (8)
Mossos d`Esquadra (346)
Parlament de Catalunya (723)
Partit Popular (1639)
RENFE (133)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
94 lectures d'aquest article
65 impressions d'aquest article
Instal·lats en un any de transició
Govern Català
La resolució del finançament autonòmic i l’increment de l’autogovern eren els dos grans objectius que el govern de Convergència i Unió s’havia fixat per a la legislatura que va començar amb l’apretat triomf d’octubre de 1999. Aquests resultats havien donat a CiU una posició precària en el Parlament, ja que per arribar a la majoria absoluta (68 escons) necessitava sumar als seus 56 escons els 12 del Partit Popular o els 12 d’Esquerra Republicana.

L’any va començar amb una clara sensació d’impasse a l’espera dels resultats de les eleccions a Corts que es van celebrar el 12 de març. L’impasse era tan marcat que ni tan sols no s’havien presentat els Pressupostos de la Generalitat per a l’any 2000 i es treballava amb els de l’any anterior, convenientment prorrogats. Tot depenia del que passés a Madrid.

I el que va passar és que el Partit Popular es va fer amb una còmoda majoria absoluta. CiU perdia així la seva capacitat de condicionar el govern espanyol, mentre el PP tenia la clau de la governabilitat a Catalunya. L’escenari era molt diferent al de la legislatura anterior i semblava ben poc propici a assolir aquells dos grans objectiu del govern català: més finançament i més autogovern.

El panorama es va fer encara més difícil per a CiU quan, només tres dies després de les eleccions, El Periódico de Catalunya va publicar un extens informe sobre l’anomenat cas Pallerols. Era un cas que ja es coneixia de feia temps, que estava en mans de la justícia i que fins aquell moment només havia merescut l’atenció preferent del Diari de Girona. La causa contra l’empresari andorrà Fidel Pallerols, propietari de tres acadèmies subvencionades pel Departament de Treball de la Generalitat per formar parats, s’havia iniciat davant la sospita que en els seus centres no s’impartien part dels cursos subvencionats, i que fins i tot s’havien falsificat firmes d’alumnes. La possibilitat que Pallerols hagués efectuat pagaments en metàl•lic per valor de més de 200 milions de pessetes a destacats militants d’Unió va fer que s’especulés sobre un possible finançament irregular d’aquest partit.

Tot i que el 29 de març Pujol va anunciar la reforma de l’adjudicació dels fons de Treball, que a partir d’aleshores es van fer a través de concurs públic, el tema va seguir viu als mitjans de comunicació durant tot l’any. Una comissió d’experts nomenada per Unió va certificar que el partit com a tal no s’havia finançat amb aquests fons, però quedava oberta la possibilitat que alguns militants o dirigents se n’haguessin beneficiat. L’oposició va demanar que es creés una comissió d’investigació parlamentària però aquesta possibilitat va ser rebutjada per CiU amb el suport del PP.

A la tardor quan es va saber que, arran del cas Pallerols, la Comissió Europea havia bloquejat fons socials destinats a Catalunya, el govern va haver d’acceptar un debat monogràfic al ple del Parlament que es va celebrar el 16 de novembre. En aquest ple, el conseller de treball de la Generalitat i militant d’Unió, Lluís Franco, va anunciar la destitució de Josep Maria Puig, subdirector general de planificació de la conselleria. Tota l'oposició, excepte el PP, va considerar que la destitució de Puig era de poc pes i no satisfeia la demanda d’assumpció de responsabilitats polítiques.

Dos dies després, el 18, va arribar la primera dimissió de pes a les files del partit democristià: Ignasi Farreres va presentar la seva "renúncia irrevocable" com a president del consell nacional d'Unió Democràtica de Catalunya (UCD). Va dir que ho feia en aquest moment perquè pocs dies abans els tribunals l’havien exculpat de qualsevol irregularitat en el cas Méndez. Aquesta dimissió va arrossegar també la de la responsable d'Economia Social i Cooperatives de Treball, Dolors Llorenç. D’aquesta manera no quedava al Departament de Treball cap dels responsables de l’anterior legislatura.

El cas Pallerols, i la seva àmplia repercussió als mitjans de comunicació, va afectar inevitablement la imatge del govern català i, de manera especial, la d’Unió Democràtica en un moment en que el president del seu comitè de govern i Conseller de Governació, Josep Antoni Duran i Lleida, mantenia una oberta competència amb el Conseller d’Economia i portaveu del govern, Artur Mas, per aparèixer com el futur líder de la coalició un cop Jordi Pujol materialitzés la seva anunciada retirada del primer pla de la política. Es donava per descomptat que Pujol no tornaria a presentar-se a unes eleccions encara que ell mai no havia volgut confirmar aquest fet en públic.

Però de moment, la tasca prioritària que s’havia fixat el propi Pujol era aconseguir una millora substancial del finançament autonòmic per a Catalunya. A començaments d’any, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, va alertar sobre la possibilitat de dur al Tribunal Constitucional el sistema vigent si no prosperava la proposta de pacte fiscal. Però l’enfortiment polític del PP després dels comicis generals va deixar el Govern català sense la possibilitat de resoldre definitivament l’encaix dins d’Espanya, almenys de la manera que hagués volgut.

El PP català va expressar al maig el seu rebuig a una negociació bilateral entre CiU i l’Estat per pactar un nou model de finançament autonòmic. Com a resposta, Pujol va advertir que seguiria reclamant un finançament “just”, i va qualificar d’”expoli” el sistema vigent. Però la proximitat del debat sobre els Pressupostos de l’Estat i la necessitat que CiU els hi donés suport van dur a que es firmés un pacte de no agressió que, tanmateix, es va trencar abans de les vacances d’estiu. El conseller d’Economia, Artur Mas, va reiterar al president del Govern central, José María Aznar, la necessitat que s’obrís una negociació. Els resultats d’una enquesta realitzada per la Generalitat, publicats dies després, indicaven que el 65% dels catalans eren partidaris que els impostos recaptats es quedessin a Catalunya.

A començaments de setembre, Jordi Pujol va admetre que les peticions continues al Govern de Madrid creaven tensions i antipaties, i va oferir tancar el “cicle reivindicatiu”, però posant com a condició que se segellés un reconeixement nacional per a Catalunya, amb ple autogovern i nou finançament. La resposta negativa de l’executiu central va arribar dies després: el president de la Generalitat valenciana, Eduardo Zaplana, va ser l’encarregat de transmetre a Pujol que Aznar no tenia intenció d’obrir la negociació sobre finançament fins el gener del 2001, i amb totes les autonomies alhora.

En el debat de política general a començaments d’octubre, Pujol va fer un discurs farcit d’explicacions i dades com a resposta a les acusacions del president del grup del PSC, Pasqual Maragall, sobre la inactivitat del Govern. Pujol també va acusar Aznar de crear un clima poc favorable a les autonomies i va oferir consens als partits catalans per al finançament.

Els grups de CiU i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) al Parlament van acordar a mig octubre les bases per a la negociació del nou sistema de finançament, amb l’aprovació d’una proposició no de llei per la qual es prenien com a punt de partida les condicions de la comissió d’estudi sobre la viabilitat del concert econòmic de l’anterior legislatura. Al novembre, el Parlament català es va fixar, només amb els vots en contra del PP, vuit mesos de termini per elaborar una proposta definitiva de millora de l’autogovern.

En el marc parlamentari, CiU, que va celebrar 20 anys al Govern de la Generalitat, va intentar obrir-se a la col•laboració amb ERC i el PSC en diverses ocasions amb l’objectiu de contrarestar la imatge de supeditació al PP, tot i que Jordi Pujol va rebutjar al juny l’oferta formal de pacte realitzada pels republicans i va decidir mantenir l’equidistància entre totes les forces.

A més a més de la pugna pel futur lideratge de CiU entre el conseller d’Economia, Artur Mas, i el de Governació i Relacions Institucionals, Josep Antoni Duran i Lleida, al llarg de tot l’any, entre la resta de forces polítiques va destacar l’entesa formada pel PSC, ERC i IC-V per al Senat en les eleccions legislatives del 12 de març, o més endavant, a l’agost, la proposta de pacte de Maragall a Pujol sobre temes com la immigració, la relectura de la Constitució i l’Estatut, la reforma de la llei electoral, la reordenació territorial i la política audiovisual. Maragall va ser acusat de personalista per la resta de l’oposició i també va rebre les crítiques per part del conseller d’Economia, que li va qualificar la seva oferta com de difícil d’avaluar.

Una de les iniciatives controvertides de l’any per part de la Generalitat va ser la campanya publicitària per “vendre” millor Catalunya a la resta d’Espanya. Amb un pressupost de 235 milions de pessetes, actors com Charo López, Emma Suárez, José Coronado, el cantant Miguel Bosé i l’humorista Forges van gravar uns espots que es van començar a emetre al juny en els quals desmentien els tòpics catalans com la personalitat tancada, el caràcter avorrit o la garreperia. En la mateixa línia, dies després Pujol va reunir per primera vegada en 20 anys els líders parlamentaris dels partits per proposar-los fer un front al tòpic català. En aquest sentit, el Govern va decidir desplegar un ampli programa d’activitats culturals previstes fins al 2003, que, amb el nom de “Cataluña, hoy”, recorreran diferents ciutats espanyoles. Aquesta campanya, amb un cost de 3.200 milions de pessetes, va comptar amb el patrocini de grans empreses com El Corte Inglés, Renfe o Fomento de Construcciones y Contratas.

L’escenari polític català també es va caracteritzar per un intens moviment de persones i càrrecs vinculats a la coalició de govern. A començaments de febrer, Joaquim Triadú va substituir Xavier Trias com a conseller de Presidència, ja que aquest últim va encapçalar la llista de CiU a les eleccions generals. El mateix Trias va proposar Miquel Puig com a nou director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) després d’haver pactat el nom amb Pasqual Maragall i d’un ampli debat sobre la necessitat que aquest càrrec fos consensuat. Per primer cop, el consell d’administració de la CCRTV va donar el seu vist-i-plau formal al nomenament. Pel que feia al sector audiovisual cal remarcar també que el 26 d’abril el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la llei que establia el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) com a un òrgan independent del Govern de la Generalitat, designat pel Parlament i amb potestat per regular el sector audiovisual català i participar en el procés de concessió d’emissores radiofòniques. Com a primer president del renovat CAC va ser nomenat Francesc Codina, que havia estat durant 16 anys diputat de CiU al Parlament.

També va resultar innovador el seguit de fitxatges realitzats al llarg de l’any pel conseller de Governació i Política Institucional, Josep Antoni Duran i Lleida. Les primeres col•laboracions anunciades van ser les de l’exalcalde d’IC de Sabadell Antoni Farrés, com assessor del departament, i de l’exsecretari general de CDC i parlamentari Miquel Roca, que es va incorporar com a president d’una comissió d’experts que han d’elaborar una nova organització territorial per a Catalunya.

A més, Duran va sorprendre l’opinió pública amb la incorporació de 12 personalitats per a la projecció internacional de Catalunya a través de l’Institut Català de la Mediterrània, i entre els quals es trobaven l’expresident del Govern Felipe González, l’exministre d’Afers Exteriors Abel Matutes; l’expresident de la Unesco, Federico Mayor Zaragoza; l’expresident de la República Italiana Francesco Cossiga i l’exsecretari general de l’ONU, Butros Butros Gali.

Però un dels èxits més celebrats pel Govern català el 2000 va ser la culminació del desplegament dels Mossos d’Esquadra per controlar el trànsit a Catalunya a partir de l’u de desembre. Els efectius d’aquest cos, un total de 1.153 agents, es van fer càrrec de les patrulles a les carreteres de Tarragona i Barcelona després d’haver començat el 1998 a les de Girona i al 1999 a les de Lleida. En l’acord signat entre el Govern català i el central, l’administració de l’Estat va mantenir les competències de matriculació i la documentació dels vehicles, a més de l’obtenció del carnet de conduir.

El 4 de desembre, el conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, Xavier Pomés, i el seu homòleg del govern espanyol, Jaime Mayor Oreja, van anunciar formalment el desplegament dels Mossos d’Esquadra i durant la reunió, celebrada a Barcelona, van aclarir que la policia autonòmica catalana també gaudiria de competències en la lluita antiterrorista, que va començar a exercir abans de finals d’any en incrementar ETA les seves activitats a Catalunya amb diversos assassinats i atemptats.

Aquest desplegament, però, va contemplar deixar per al final el control total de les carreteres de Tarragona i de l’àrea metropolitana de Barcelona. La Generalitat va dissenyar un pla per fitxar més de 1.300 agents més provinents dels cossos de la Guàrdia Civil i de la policia nacional per a les futures promocions de Mossos d’Esquadra, en una segona fase que culminarà el 2006, i una tercera que tancaria el procés el 2010.

Això era fruit d’una altra època l’època en què CiU condicionava amb els seus vots la majoria parlamentària al Congrés dels Diputats i aconseguia fins i tot traspassos no previstos a l’Estatut, com el del trànsit per mitjà de l’aplicació de l’article 150.2 de la Constitució, Un article que permetia delegar competències per part de l’estat. Una via que podia permetre l’increment de l’autogovern però per a la qual era essencial la voluntat de la majoria del Congrés dels Diputats i aquest no era, ni de bon troç, l’escenari polític de finals del 2.000.