Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
Representants dels partits catalans celebren els 25 anys del restabliment de la Generalitat

Vídeos Vídeos
Eleccions 2003 al Parlament de Catalunya
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Condicions laborals (226)
Estatut d`Autonomia de Catalunya (EAC) (630)
Política europea (690)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Alberto Fernández Díaz (88)
Antoni Fernández Teixidor (22)
Antoni Subirà (16)
Artur Mas (828)
Felip Puig (137)
Francesc Homs (111)
Javier Arenas (60)
Jordi Pujol i Soley (858)
José María Aznar (620)
Josep Piqué (189)
Josep Delfí Guàrdia (11)
Josep Maria Pelegrí (38)
Josep-Lluís Carod-Rovira (494)
Lluís Franco (16)
Mariano Rajoy (296)
Núria de Gispert (49)
Pasqual Maragall (676)
Rafael Ribó (79)
Xavier Pomés (48)
Xavier Rius (3)
Entitats Entitats
Centre d´Investigacions Sociològiques (CIS) (24)
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Generalitat de Catalunya (1919)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Mossos d`Esquadra (346)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular (1639)
Partit Popular de Catalunya (319)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Tribunal de Defensa de la Competència (16)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
Madrid (Comunitat de Madrid) (909)
84 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Mas, al capdavant
Govern català
En l´any del 25è aniversari de la restitució de la Generalitat de Catalunya, el govern català va viure sota el doble lideratge del president de la Generalitat, Jordi Pujol, i del conseller en cap, Artur Mas, el qual va anar assumint un paper cada cop més clar de direcció política, que anticipava el que podria ser el seu futur paper de president de la Generalitat de Catalunya si CiU guanyava les eleccions al Parlament de Catalunya del 2003.

Aquest va ser el sentit últim del canvi de govern produït el 4 de novembre del 2002, just a un any vista de les eleccions. El canvi va representar la sortida de l´executiu de quatre consellers: el de Sanitat, Xavier Rius; el d´Indústria, Antoni Subirà; el de Treball, Lluís Franco, i el de Justícia, Josep-Delfí Guàrdia, i la creació de dues noves àrees, una d´Afers Institucionals i Socials, dirigida per Núria de Gispert, que era la titular de la nova cartera de Justícia i Interior, i una altra d´Afers Econòmics, encapçalada pel conseller d´Economia i Finances, Francesc Homs. També destacava el nomenament de Felip Puig com a portaveu del govern, i l´entrada de Josep Maria Pelegrí com a conseller de Governació i d´Antoni Fernández Teixidó al capdavant d´una conselleria que engloba Treball, Indústria, Comerç i Turisme. El fins llavors conseller de l´Interior, Xavier Pomés, passava a la conselleria de Sanitat, mentre que el departament de Benestar Social s´anomenava Benestar i Família. Amb el canvi, el govern volia donar una imatge de renovació i eficàcia, a més de remarcar la continuïtat amb la tasca de govern desenvolupada en les dues darreres dècades.

Amb aquesta iniciativa i amb altres que va prendre el 2002, el partit de govern de Catalunya va voler ressaltar la figura de Mas i oferir una imatge renovada de la Generalitat, que es va convertir en el punt central de les crítiques del principal partit de l´oposició, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), molt interessat a assenyalar, sempre i en tota circumstància, la necessitat d´un canvi encapçalat per Pasqual Maragall. La resta de partits catalans van prendre posicions en aquest escenari d´imatge i contraimatge, i van manifestar les seves preferències en una futurible coalició de govern el 2003. En aquest joc va destacar particularment Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), a qui els sondejos van afavorir tot l´any i que va practicar una equidistància oberta a una potencial col·laboració en el govern que detindrien convergents o socialistes.

Per la seva banda, el PPC va postular clarament Josep Piqué com el seu candidat per al 2003, i va mantenir el suport al govern de la Generalitat, tot i que CiU va rebutjar, al gener i també al novembre, les propostes d´Aznar d´entrar al govern espanyol. La Generalitat, a més, va presentar un recurs contra la llei del dèficit zero del govern espanyol i no es va alinear amb Madrid en la vaga general del 20 de juny. No obstant, des de meitat d´any es va viure una forta tibantor entre CiU i PP, que va tenir el punt màxim en les votacions contràries a les propostes de CiU que el PPC va fer al Parlament en relació amb el sistema d´elecció dels consells comarcals. Les relacions van millorar a partir del setembre, després de la reunió del president de la Generalitat, Jordi Pujol, amb el secretari general del PP, Javier Arenas. El PP va garantir l´aprovació dels pressupostos de la Generalitat, però va marcar discrepàncies en el traspàs de les vuitanta-vuit competències pendents que havien estat recollides en el document de millora de l´autogovern que CiU havia fet mesos abans.

Els sondejos van amanir l´equilibri de partits durant tot el 2002. En general, els encarregats per la Generalitat insistien en la poca diferència de valoració entre els líders de CiU i PSC, Artur Mas i Pasqual Maragall, mentre que els socialistes ratificaven en els seus un suposat avantatge d´entre 3 i 8 punts a favor de Maragall. El sondeig del Centre d´Investigacions Sociològiques (CIS) va establir que les diferències eren mínimes, diagnòstic que no va ser acceptat pels socialistes, fins al punt d´arribar a qualificar d´“irregulars’ els sondejos encarregats per la Generalitat.

El principal enfrontament govern-oposició va tenir lloc durant el debat de política general iniciat el 30 de setembre del 2002 al Parlament de Catalunya, el darrer de la presidència de Jordi Pujol, on va fer balanç de la gestió dels seus vint-i-dos anys al poder, i va remarcar la necessitat de dotar Catalunya d´un grau d´autogovern més elevat. La intervenció de Pujol va ser contestada pels tres grups de l´esquerra del Parlament, PSC-CpC, ERC i ICV, criticant el pacte CiU-PP de les dues últimes legislatures. També van remarcar la dimissió de l´exsecretari general de CDC i llavors president de la Fundació Trias Fargas, Pere Esteve, com un símptoma de la descomposició interna de la federació nacionalista. El PPC va advertir de les conseqüències negatives que podria tenir per a CiU decantar el discurs cap a tesis sobiranistes i li va recomanar no fer seguidisme de la proposta d´Estat associat a Espanya llançada uns dies abans pel lehendakari Juan José Ibarretxe. Pujol, per la seva banda, va recriminar a PP i PSOE haver trencat el pacte constitucional en aquestes qüestions i va dir que CiU deixaria de donar suport al partit que governés a Espanya si no es canviava el model d´Estat.

En la darrera sessió del debat, celebrada el 3 d´octubre, el Parlament va aprovar tirar endavant la reforma de l´Estatut a partir de la pròxima legislatura si no s´obtenien quotes d´autogovern més elevades per a Catalunya. La proposta, que van defensar tots els grups de la cambra, tret del PP, només va ser aprovada amb els vots de CiU i ERC, ja que els nacionalistes van votar en contra de la del PSC. Per la seva banda, el PSC es va abstenir en la d´ERC i en la de CiU, i ERC les va votar totes a favor. L´acord entre tots els grups, excepte el PP, va arribar amb una resolució de CiU que reclamava assolir els traspassos pendents i la participació de Catalunya a la Unió Europea. Tot i així, l´aliança parlamentària entre CiU i PP va continuar funcionant, i els populars van evitar que tirés endavant la proposta del PSC i Iniciativa per Catalunya-Verds (IC-V) de reprovar el govern, dissoldre el Parlament i convocar eleccions. Així mateix, PP i CiU van tombar dues propostes d´ERC, una de rebuig a la llei de partits i una altra que instava a traslladar a Catalunya la proposta sobiranista del lehendakari basc, Juan José Ibarretxe.

El tema de la reforma de l´Estatut va ser objecte d´una conferència específica del conseller en cap, Artur Mas, el 21 d´octubre del 2002, que equivalia a la presentació en societat del seu projecte polític com a candidat a la presidència de la Generalitat i com a successor de Jordi Pujol. Mas va proposar convertir la Generalitat en l´administració única de Catalunya, una delimitació clara de les competències de la Generalitat i les de l´Estat, la participació directa de Catalunya en les institucions de l´Estat, europees i internacionals, el reconeixement de la identitat catalana i l´adopció d´un sistema de finançament que recollís els principis de concert econòmic i permetés una reducció progressiva del dèficit fiscal. Mas va aclarir que el nou projecte hauria de ser fruit, en la pròxima legislatura, d´un consens entre totes les forces polítiques catalanes per negociar-lo després amb el PP i el PSOE i que pogués ser aprovat al Parlament espanyol i validat, posteriorment, en referèndum a Catalunya. A canvi, Mas va avançar la disponibilitat dels nacionalistes a entrar en el govern de l´Estat.

L´oposició d´esquerres va considerar la proposta electoralista i va instar CiU a impulsar una comissió parlamentària que consensués la nova perspectiva d´autogovern català, mentre que Josep Piqué afirmava que no s´havia de plantejar cap reforma que dividís espanyols i catalans i el vicepresident del govern espanyol, Mariano Rajoy, la qualificava d´innecessària. Finalment, el 17 de desembre del 2002, en un debat al Parlament sobre aprofundiment de l´autogovern, tots els grups, excepte el PP, van votar a favor d´una futura reforma de l´Estatut, amb alguna diferència de calendari i continguts: Mas va reivindicar el lideratge de CiU en la iniciativa, i Maragall va interpel·lar Jordi Pujol perquè es redactés un text consensuat sense esperar a la pròxima legislatura. Carod-Rovira i Rafael Ribó van acusar Mas d´electoralisme i Alberto Fernández Díaz va demanar a CiU que reconegués al PPC l´esforç d´haver votat els pressupostos dels últims set anys; Pujol va replicar que si ho havien fet deuria ser perquè els convenia.

El balanç global de l´acció de govern de la Generalitat el 2002 va ser de vint-i-sis lleis aprovades al Parlament de Catalunya, vint-i-dues per unanimitat; catorze projectes de llei i 333 decrets. En les decisions adoptades destacava l´ajornament decidit al gener de la discussió de la nova organització territorial de Catalunya, per afrontar-la de manera consensuada en un futur, tot i que la Generalitat va continuar potenciant els consells, en destinar-hi 5,4 milions d´euros per a serveis d´assistència, un 80% més que el 2001, i en apujar un 35,4% les transferències a les corporacions locals.

També va destacar l´anunci de més ajudes a les famílies (105.000) amb una renda inferior a 36.061 euros, i la millora dels ajuts aprovats l´any anterior de 376 euros/any per cada fill menor de tres anys, en famílies d´ingressos inferiors a 21.035 euros (32.000 llars). A l´abril, el govern també va aprovar la possibilitat que els funcionaris catalans poguessin reduir un terç la jornada laboral, sense reduir alhora el sou, per a poder atendre els fills de fins a un any. D´altra banda, mantenia la possibilitat que ja hi havia de reduir la jornada en un terç o a la meitat per atendre fills menors de sis anys o discapacitats, i percebre el 80% i el 60% del sou, respectivament.

Durant l´any, el govern de la Generalitat va fer efectiva l´aprovació del mapa eòlic, l´inici de les obres del canal Segarra-Garrigues i l´acord per avançar en el desplegament dels Mossos d´Esquadra a l´àrea metropolitana de Barcelona. Així mateix, la Generalitat va constituir el nou Tribunal de Defensa de la Competència de Catalunya i el Servei de Defensa de la Competència corresponent, tots dos adscrits al departament d´Economia i Finances, amb la funció principal d´investigar i penalitzar les conductes que atemptessin contra la lliure competència.