Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Joan Saura, Josep-Lluís Card-Rovira i Pasqual Maragall, artífexs del tripartit

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Constitució Europea (39)
Eleccions i processos electorals (1758)
Estatut d`Autonomia de Catalunya (EAC) (630)
Infraestructures viàries: carreteres, ponts, túnels (211)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Poder executiu i governs (1139)
Política catalana (2179)
sanitat i salut pública (251)
Personatges Personatges
Artur Mas (828)
Caterina Mieras (55)
Enric Marín (8)
Joan Saura (281)
Joaquim Nadal (189)
Jordi Mercader (11)
José Bono (60)
José Montilla (837)
Josep Bargalló (100)
Josep Huguet (100)
Josep-Lluís Carod-Rovira (494)
Juan Carlos Rodríguez Ibarra (36)
Marina Geli (59)
Miquel Sellarès (11)
Pasqual Maragall (676)
Pere Esteve (40)
Entitats Entitats
ABC (35)
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Euskadi Ta Askatasuna (741)
Generalitat de Catalunya (1919)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Institut Ramon Llull (113)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
57 lectures d'aquest article
18 impressions d'aquest article
Un any de tripartit
Govern català
En constituir-se el govern tripartit amb el Pacte del Tinell firmat el 20 de desembre de l’any anterior, l’administració catalana va quedar dividida en un total de 15 conselleries, 8 del PSC, 5 més el conseller en cap per a ERC, i 2 per a ICV. Pasqual Maragall era el president de la Generalitat i Josep-Lluís Carod-Rovira el seu conseller en cap, mentre que Joan Saura esdevenia conseller de Relacions Institucionals i Participació. Entre els nous nomenaments, el més discutit va ser el de Caterina Mieras a Cultura per la poca experiència que tenia en la qüestió, donada la seva professió mèdica i les polèmiques creades en les primeres setmanes d’actuació, sobretot la referida al trencament de relacions amb el Govern Balear dins de l’Institut Ramon Llull.

Els primers passos del govern català van coincidir amb la recta final de la campanya per a les eleccions generals espanyoles convocades per al 14 de març. El govern del PP va veure en l’aliança del PSC amb ERC un punt feble per poder atacar el PSOE i va trepitjar l’accelerador a fons amb el cas Carod, que va haver de dimitir com a conseller després que el diari Abc filtrés que havia tingut una entrevista amb ETA a primers de gener a la Catalunya Nord. Alguns sectors del PSOE, encapçalats per José Bono i José Luis Rodríguez Ibarra, veien també en el govern català una rèmora per a les seves aspiracions electorals. Però, un cop resolt el cas Carod i davant la proximitat de les eleccions generals espanyoles, l’executiva del PSOE va tancar files al voltant del govern català, mentre les enquestes vaticinaven una àmplia victòria del PP. Els atemptats de l’11 de març i la gestió informativa que el govern espanyol en va fer van acabar proporcionant al PSOE una inesperada victòria que va permetre al govern català treballar sense la pressió d’un poder central declaradament hostil.

En el front intern, el tripartit català va començar dirimint algunes diferències entre socis, sobretot pel que feia referència a l’obra del túnel de Bracons, que ja havia posat en marxa l’anterior administració per millorar les comunicacions entre Osona i la Garrotxa. Abans d’arribar al govern, ICV i ERC s’havien oposat a la construcció del túnel, i ICV s’havia compromès a aturar-ne les obres en el seu programa electoral. El PSC, en canvi, n’era partidari, i així s’hi va manifestar a través del seu conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal. Després d’unes setmanes de tensió i alhora que s’aturaven les obres del Quart Cinturó barceloní, els tres partits van arribar al compromís de dur a terme el túnel, però fent tres carrils en lloc de quatre per disminuir l’impacte mediambiental de l’obra.

Una altra polèmica dels primers mesos, tot i que no entre els partits de govern, sinó amb l’oposició i la societat, va ser l’impost de carburants creat i l’intent d’aplicació d’una taxa sanitària per fer disminuir el dèficit sanitari regular, que es xifrava en uns 150 milions d’euros anuals, quantitat que s’acumulava als 3.000 milions d’euros ja consolidats de deute. La consellera de Salut, Marina Geli, va anunciar que el seu departament gestionaria un terç del pressupost global del govern català per al 2004, fins als 6.501,7 milions d’euros, un 8,43% més respecte al pressupost liquidat en l’anterior exercici, que representava una despesa per càpita de 1.027,9 euros, i que es dedicaria a atenció primària (20,44%), a despesa farmacèutica (24,03%) i a un pla de xoc en primària, concerts amb hospitals, construcció de nous centres i complements de retribucions als treballadors (53,02%). De tot plegat, el més sorprenent va ser la puja del preu dels carburants (0,024 euros per litre) per aplicar els 144 milions d’euros resultants a inversions sanitàries a partir del 2005 (el 2004 seria la meitat, en gravar només les activitats del segon semestre). Aquesta puja, la màxima permesa en carburants dins la reforma de la LOFCA sobre impostos especials cedits, no s’havia aplicat fins llavors a Catalunya (més enllà de l’impost de mitjans de transport, que va substituir l’antic impost de luxe dels cotxes) i sí a Galícia, Astúries i Madrid (allí només pujava 0,017 euros). Tot i manifestar el seu desacord, l’oposició de CiU va recordar a la consellera que en els seus números hi faltaven les compensacions per desplaçats que altres comunitats devien a Catalunya, per valor de 60 milions d’euros, sense comptar els interessos generats pel deute regular de la Generalitat amb organismes i hospitals independents per falta de finançament.

A mitjans de maig del 2004 es va fer públic un informe intern del nou govern de la Generalitat que deixava al descobert les opinions de l’executiu envers els mitjans de comunicació del país, posant de manifest les opinions del govern sobre la tendència de cada mitjà. Va ser un nou punt de conflicte en l’interior del tripartit, potenciat per l’oposició de CiU, que n’havia aconseguit una còpia. Tots els partits de govern en van negar l’autoria, però l’àrea de Comunicació, en mans d’ERC i del conseller en cap, Josep Bargalló, que havia substituït.

Carod-Rovira des la seva marxa de l’executiu per la trobada amb ETA, va haver de donar explicacions. La crisi va acabar amb la sortida del secretari de Comunicació del govern, Miquel Sellarès, un dels homes de confiança de Josep-Lluís Carod-Rovira, cosa que va crear serioses tensions al si d’ERC, sobretot entre Carod i Bargalló, donat que el primer acusava el segon de no defensar les posicions d’ERC al poder sinó d’actuar al servei dels socialistes. En aquest sentit, la crisi va servir al PSC per crear una àrea comunicacional exclusiva del president de la Generalitat i coordinada per Jordi Mercader, al marge de la secretaria de Comunicació, que des de llavors passaria a dirigir Enric Marín, també d’ERC.

El referèndum que s’havia de fer el 2005 d’acceptació de la nova Constitució europea també va centrar el debat polític català de l’any. Mentre que el PSC i el PPC hi estaven clarament a favor, ERC i ICV defensaven el no, mentre que CiU estava dividida entre el sí indiscutible d’UDC i els dubtes de CDC, que va haver d’organitzar un congrés extraordinari per debatre la qüestió fins a decantar-se també pel sí. Finalment, CiU va supeditar el seu sí als esforços perquè el govern espanyol aconseguís que la UE reconegués l’oficialitat del català i que les institucions catalanes estiguessin almenys representades quant als temes de la seva conveniència.

A finals de setembre va tenir lloc el primer debat de política general del nou govern. Nou mesos després d’accedir al poder, Pasqual Maragall, en un discurs llarg i compromès, va plantejar els reptes de la legislatura, fent un repàs a les accions dels primers mesos i a la nova situació política a Catalunya i Espanya, on el PSOE governava des del 14 de març. El nou Estatut, la reforma de la Constitució o l’euroregió van marcar un discurs que va tenir, l’endemà, una rèplica d’Artur Mas, que va acusar el govern d’haver perdut un curs entre crisis i baralles internes i d’haver-se despreocupat de la governació del país.

Poc després del debat de política general, el tripartit va experimentar un nou canvi, ja que el conseller de Comerç i Turisme, Pere Esteve, es va veure obligat a deixar el càrrec per motius de salut, sent substituït pel republicà Josep Huguet. La gestió d’Esteve va ser lloada per totes les parts després d’haver defensat el sector turístic català i haver sortit en defensa del petit comerç català durant la discussió a Madrid del tema dels horaris comercials, causa en què va trobar el suport del ministre català d’Indústria, José Montilla.

El darrer trimestre de l’any, un cop presentat l’informe de Presidència, dirigit pel conseller Joan Saura, que recollia les aportacions populars a la reforma estatutària, la reunió de tots els partits a Miravet a mitjans de novembre va permetre centrar els punts principals del debat sobre el nou Estatut i va col·locar al centre de l’actualitat política el tema del finançament, juntament amb l’organització territorial de Catalunya i la nova llei electoral que el tripartit s’havia compromès a tirar endavant en el Pacte del Tinell.

Aquestes últimes qüestions van ocupar l’escena política catalana les últimes setmanes de l’any. En síntesi, des del tripartit, en organització territorial es tractava de passar de 4 províncies a 7 vegueries, sense que quedés clar el paper que es reservava als consells comarcals i les diputacions. En paral·lel, aquests canvis en l’administració territorial incidirien també sobre els que es volien introduir en la llei electoral. CiU va manifestar la seva oposició a reformar la llei en el sentit de circumscripció única que desitjava el PSC, partidari de reduir la significació de l’àmbit territorial en el vot electoral i aproximar-lo a la fórmula un home un vot. ERC va matisar la fórmula genèricament reflectida en el Pacte del Tinell en el sentit que calia combinar de forma adient els principis de proporcionalitat i representativitat territorial.

Semblava clar que, més enllà de l’elaboració del nou Estatut, la discussió sobre el finançament de Catalunya i la definició d’un nou model territorial i electoral serien els grans temes de la política catalana el 2005.