Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
José Maria Aznar, a la clausura de la 12a assemblea de la Internacional Democristiana

Articles dependents
Josep Piqué
Miguel Ángel Rodríguez
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Partits polítics i entitats (1853)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Albert Vilalta (24)
Álvaro Rodríguez Bereijo (3)
Ángel Acebes (74)
Baudilio Tomé (1)
Felipe González (226)
Francisco Álvarez-Cascos (68)
Gema Ruiz Cuadrado (3)
Javier Rupérez (2)
José Barea (2)
José Barrionuevo (58)
José María Aznar (620)
Josep Borrell (83)
Josep Piqué (189)
Miguel Ángel Rodríguez (15)
Rafael Vera (38)
Sergio Marqués (1)
Entitats Entitats
Convergència i Unió (1824)
Internacional Demòcrata Cristiana (4)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
59 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
Aznar deixa anar pes
Govern espanyol
L’eslògan “España va bien” semblava que començava a fer el seu efecte a principis de 1998, però el Partit Popular no veia reflectida els èxits de la seva acció de govern en els sondejos d’intenció de vot de cara a les eleccions generals que, si no s’avancen, s’havien de celebrar a primers de l’any 2000. Malgrat la bonança econòmica i les expectatives de millora en un futur immediat, el PP no aconseguia distanciar-se d’una manera clara del PSOE. A l’estiu, José María Aznar va acabar reconeixent que des del Govern no s’estava aconseguint consolidar una imatge del PP com un partit obert i abocat a la modernitat. Calia, doncs, planificar un gir cap al centre i millorar la imatge de l’executiu, que en aquells moments estava en mans del sempre controvertit Miguel Ángel Rodríguez, artífex de les campanyes mediàtiques que havien portat el PP al poder.

El portaveu del Govern va ser el primer sacrificat en la nova política d’apropament al centre. Rodríguez va presentar la renúncia el 10 de juliol, adduint raons personals. Aquell mateix dia es coneixia el nom del seu substitut, el ministre d’Indústria Josep Piqué, que no era militant del Partit Popular i que tenia un tarannà radicalment oposat al del seu antecessor, era un home tranquil que no oferia una imatge ponderada, força allunyada de l’agressivitat que en moltes ocasions havia emprat l’ex portaveu. José María Aznar va considerar que l’economista català, amb passat d’esquerres i nacionalista, era la persona més adient per transmetre a la societat els èxits, sobretot econòmics, del seu executiu, per afavorir el diàleg amb la resta de forces polítiques i, si més no, per temperar els ànims quan els assumptes no els anessin tan de cara.

Però el nomenament de Piqué era només el primer pas d’un gir al centre que va comportar també retallar el poder del vice-president del Govern Francisco Alvarez Cascos que, sens dubte, oferiria una imatge molt poc centrada l’imatge del PP. A la tardor es va confirmar oficialment que anunciar que deixaria la secretaria general del partit en el congrés previst per al gener del 1999 i que havia de ser la culminació del gir al centre del PP. Encara que ningú no va discutir la seva continuïtat com a vice-president del Govern, des de l’estiu del 1998 se’l va anar apartant progressivament de la primera línia de decisió política i va quedar relegat a tasques més aviat humanitàries i de representació de l’Executiu, com ara la seva intervenció en els tràmits per traslladar els nois i noies espanyols que van resultar ferits en l’atemptat d’Omagh (Irlanda del Nord) o la visita als països afectats per l’huracà Mitch.

La batalla campal protagonitzada pel PP al Principat d’Astúries, com a conseqüència de les desavinences personals entre Álvarez Cascos i el president d’aquesta comunitat, Sergio Marqués, va acabar de precipitar l’ostracisme del vice-president del Govern que, quan dirigia el PP asturià, havia estat el màxim impulsor de la candidatura de Marqués.

El PP li retreia a Marqués que portava el Govern autonòmic a la seva manera, sense tenir en compte per a res al partit i, des de Madrid, el vice-president tenia por de perdre la seva hegemonia dins el Principat si el president aconseguia imposar els seus criteris. I és que quan a la primavera va esclatar la crisi del PP asturià, els dos antics amics s’havien distanciat, sobre tot des que el matrimoni Marqués no va voler anar al casament del vice-president amb Gema Ruiz, ja que continuaven tenint una relació molt estreta amb la primera dona d’Álvarez Cascos, l’asturiana Elisa Fernández.

Les desavinences personals es van acabar barrejant, doncs, amb les polítiques, fins que la situació es va fer insostenible. Sergio Marqués no va voler de cap manera deixar el càrrec i el PP va acabar suspenent-lo de militància durant vuit anys, per considerar que no feia cas de les directrius dels òrgans jeràrquics superiors i per divulgar “notícies que desprestigien” la formació. Finalment, el president i quatre diputats més del PP van anar a parar al grup mixta, alhora que el Tribunal Superior de Justícia d’Astúries arxivava les diligències per presumpta corrupció en l’adjudicació d’obres que s’havien obert arran de les acusacions formulades per diversos diputats del PP asturià fidels a Àlvarez Cascos. Tot plegat, l’enfrontament només serviria, segons s’afirmava des del mateix PP, perquè el partit perdés un important govern autonòmic en les eleccions del juny del 99.

Però des de la direcció estatal del PP es justificava tot aquest enrenou a Astúries assegurant que el president autonòmic i tots els que el recolzaven no van voler assumir el gir al centre que imposava José María Aznar. El president del partit volia arribar a les eleccions municipals i autonòmiques del 99 amb una formació renovada, tant de persones com d’idees, i amb un equip que es dediqués exclusivament a posar en marxa la maquinària electoral per incrementar la seva representació a totes les comunitats i municipis de l’Estat. Volia repetir l’estratègia que tan bé li havia funcionat el 95 de convertir les eleccions locals en plataforma per imposar-se a les següents generals on el seu objectiu tornaria a ser la “majoria suficient” que li permetés no dependre del suport parlamentari dels nacionalistes catalans i bascos.

La proposta renovadora ideada pel coordinador general Ángel Acebes, possible substitut d’Alvarez Cascos a la secretaria general, en la seva ponència d’Estatuts incloïa la creació d’un comitè de direcció, gestionat directament pel president, que es reuniria setmanalment per analitzar i dissenyar l’estratègia del partit per tal de mantenir-la totalment coordinat amb el Govern. Es tractava d’evitar les “fatals disfuncions” que es generen quan hi ha un divorci entre les tasques del Govern i les del partit com, des del seu punt de vista, havia passat a d’altres formacions que “no han sabut entendre quin era el paper que li corresponia un cop han arribat al poder”.

La transmissió de les idees de partit seria un altre dels cavalls de batalla del PP a partir del gener del 1999 quan, en el congrés, s’hauria de definir un projecte a llarg termini per evitar, com asseguren que els hi ha passat a altres grups, que quan deixen el Govern no tenen objectius clars i només deixen anar missatges “dispersos i confosos”. Sens dubte, l’última reflexió anava directament dirigida als seus principals rivals: els socialistes, immersors en una forta crisi des que Felipe González va anunciar que deixava el lideratge del partit. Tot i l’engrescador procés de primàries, que va col.locar Josep Borrell com a candidat a La Moncloa, el que es va conèixer com l’efecte Borrell ben aviat va quedar diluït arran del primer acarament entre l’exministre i el president del Govern en el debat de política general del mes de maig.

José María Aznar va demostrar que portava la lliçó ben apresa i va saber fer front amb arguments sòlids als atacs que va rebre del candidat socialista. El cap de l’Executiu va posar sobre la taula els èxits econòmics del seu mandat, capitalitzant l’entrada d’Espanya a l’euro -confirmada oficialment deu dies abans del debat parlamentari- mentre Josep Borrell l’acusava de portar a la ruïna l’Estat del benestar que havien construït els socialistes i aportava dades excretes d’informes elaborats a l’Oficina del Pressupost del propi Govern, dirigida per José Barea. Si més no, el Govern començava a sentir-se incòmode davant l’actitud independent del cap de l’oficina i les seves crítiques a la política pressupostària de l’Executiu del PP. Borrell no va aconseguir vèncer en el cara a cara amb Aznar però, si més no, va contribuir decisivament a que, el 31 de juliol, José Barea presentés la seva renúncia al càrrec “a petició pròpia” i fos substituït per Baudilio Tomé, una persona de l’entorn més immediat del president. Era el segon canvi important en el govern en només tres setmanes, però no seria l’últim.

Un mes més tard, el Govern ampliava la seva nòmina de tècnics independents i amb imatge centrista, amb el fitxatge de l’exconseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya Albert Vilalta, com a secretari d’Estat d’Infraestructures, una de les àrees amb més pressupost i de vital importància per a Catalunya, ja que, entre d’altres qüestions, s’hauria de fer càrrec de la construcció del tren d’alta velocitat des de Madrid a Barcelona i cap a França i de l’ampliació de l’aeroport del Prat.

La política d’expansió al centre del PP d’Aznar es va tornar a fer palesa el mes de novembre quan el diputat de la formació espanyola Javier Rupérez, era nomenat president de la Internacional Demòcrata Cristiana (IDC) en la dotzena assemblea de la IDC, celebrada a Madrid. Aznar va aprofitar la clausura de la cimera per explaiar-se sobre els èxits de la seva acció de Govern i per aconsellar als democristians de tot el món que prenguessin exemple del seu viratge al centre, no s’instal.lessin en “l’immobilisme” i obrissin els seus partits a d’altres formacions amb ideologies properes. Un cop més, el president va criticar també els “nacionalismes excloents”, els quals va qualificar com una font contínua de “desestabilització i conflictes”.

Pel que fa a les relacions del Govern amb els seus socis catalans i bascos, tot i que José María Aznar havia iniciat l’any amb el clar propòsit de trencar amb l’imatge de ser presoner dels vots dels partits de Pujol i Arzalluz, el mes de juliol va aconseguir ratificar que comptava amb el seu suport parlamentari fins l’any 2000. Però desprès del parèntesi estiuenc, el panorma va canviar completament amb l’anunci de treva que va fer ETA el mes de setembre. El PNB va marcar distàncies amb el govern i CiU va reclamar amb més intensitat una relectura de la Constitució per obtenir més poder per a Catalunya. El candidat socialista Josep Borrell va arribar a oferir al PP la firma de un gran pacte d’Estat en matèria autonòmica per fer front a les exigències nacionalistes i evitar que Aznar s’hagués “d’agenollar” per garantir-se el suport de CiU i PNB.

Però la proposta de Borrell no va ser recollida per un PP que, malgrat la represa de les reunions protocol•làries entre ambdós partits, seguia mantenint unes relacions molt difícils amb el PSOE. No va ajudar gens a millorar aquesta relació la decisió del Tribunal Suprem de condemnar a José Barrionuevo i Rafael Vera pel cas Marey i el posterior ingrés de tots dos a la presó de Guadalajara. En el darrer consell de ministres de l’any, el govern va concedir un indult parcial als dos condemnats que, finalment, van poder passar el Nadal a casa.

També en els darrers dies de l’any va arribar un altre signe de distensió entre els dos grans partits espanyols que, finalment i amb un any de retard, van aconseguir pactar la renovació de quatre magistrats del Tribunal Constitucional, entre ells el seu president, Álvaro Rodríguez Bereijo, que no es va cansar de repetir durant tot l’any que l’actitud dels dos partits posava en perill l’eficàcia d’aquest òrgan jurídic.