Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
José Luis Rodríguez Zapatero entra a la Moncloa guiat pel seu predecessor, José María Aznar

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Constitució Europea (39)
Eleccions i processos electorals (1758)
Estudis, estadístiques, audiències i sondejos (1173)
Migracions: immigrants, emigrants (380)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Poder executiu i governs (1139)
Personatges Personatges
Alberto Sáiz Cortés (1)
Cándido Conde-Pumpido (13)
Joaquín Almunia (68)
José Bono (60)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
José María Aznar (620)
Josep Borrell (83)
María Antonia Trujillo (5)
Pasqual Maragall (676)
Entitats Entitats
Centre Nacional d´Intel·ligència (38)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Guàrdia civil (196)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Izquierda Unida (222)
Organització de les Nacions Unides (606)
Parlament Europeu (140)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Policia Nacional (61)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
32 lectures d'aquest article
Un altre tarannà
Govern espanyol
La victòria del PSOE a les eleccions generals del 14-M va ser un èxit inesperat per al partit i també per als seus dirigents, especialment per a José Luis Rodríguez Zapatero, per qui ningú no apostava uns mesos abans ni dins ni fora del partit, tret de Pasqual Maragall, que confiava en les seves possibilitats des que li va donar el seu suport en el 35è congrés del PSOE, aconseguint que fos elegit secretari general de la formació per només 9 vots, derrotant la candidatura de José Bono. Abans de les eleccions del 14-M i, més particularment, abans de l’11-M, tots els sondejos donaven Rodríguez Zapatero com a perdedor i feien preveure una difícil legislatura 2004-2008 d’oposició per al PSOE, com demostrava el fet que a la legislatura que vencia el 2004 el partit havia perdut força personalitat deixant-se portar per l’ideari antinacionalista professat per Aznar, sobretot al País Basc, com demostrava la signatura del Pacte per la Justícia i del Pacte Antiterrorista, i, el que era pitjor, sense haver aconseguit organitzar una línia d’oposició política alternativa, malgrat l’episodi del Prestige i l’entrada d’Espanya a la guerra de l’Iraq. La victòria aconseguida pel PP a les municipals i autonòmiques del maig del 2003 havia estat una prova més que suficient del mal caràcter alternatiu del PSOE.

Però, el 15 de març del 2004, tot això ja era història, i a tots els efectes José Luis Rodríguez Zapatero apareixia davant la societat espanyola com una mena d’heroi, que havia estat capaç d’arraconar l’estil Aznar, obrint tota mena de portes al diàleg i a la democràcia. Si més no, això és el que creien els seus votants i el que afirmaven els seus socis a Espanya, Izquierda Unida, i a Catalunya, que eren tres, el PSC, ERC i ICV. Amb tots aquests asos a la mà, el PSOE va afrontar a mitjans d’any el seu congrés número 36, que va servir per reafirmar totes aquestes qüestions i, sobretot, perquè Zapatero assolís sense discussions el lideratge del partit i de totes les seves delegacions territorials, tal com es va reflectir en els congressos que també van celebrar.

Pocs mesos després de la presa de possessió de José Luis Rodríguez Zapatero com a nou president del govern espanyol, la població espanyola mantenia una general confiança en les promeses fetes: millores en habitatge (180.000 actuacions en un any), augment substancial del salari mínim (fins als 600 euros), increment de les pensions (26% les més baixes en 4 anys), i previsió d’inversions en formació i investigació (36 milions d’euros en beques). La població també aprovava molt majoritàriament la retirada de les tropes de l’Iraq i la celeritat en la promulgació de la llei contra la violència de gènere.

L’opinió pública passava pel damunt de les contradiccions de formes i continguts assenyalats per l’oposició del PP, en considerar-les qüestions de la nova adaptació al poder. Així, la rectificació de programa feta pel PSOE en el comandament únic de la Guàrdia Civil i la Policia, la demora en la retirada de la LOCE i la patinada de la rebaixa en l’IVA dels llibres. O el nomenament d’Alberto Sáiz Cortés, exconseller d’Indústria de Castella-la Manxa, al capdavant del Centre Nacional d’Intel·ligència, sense previ consens, la designació a dit del nou fiscal general de l’Estat, Cándido Conde-Pumpido, la no-regulació del dret d’associació professional per als membres de la Guàrdia Civil reconegut en els articles 22 i 104.2 de la Constitució, o l’anul·lació del projecte electoral de col·locar un sol pres per cel·la a les presons, pel seu elevat cost. Finalment, el primer sondeig del CIS amb Zapatero al poder va atorgar al PSOE 10 punts per sobre del PP i 6,6 punts a Zapatero contra 4,8 a Rajoy.

En l’àmbit internacional, Zapatero va congelar les relacions amb els Estats Units a l’espera d’una probable victòria del candidat demòcrata a les presidencials nord-americanes del novembre, i va decantar les seves preferències per la Unió Europea, i més particularment per l’eix franco-alemany, al qual es va adherir des d’un primer moment, fins al punt de provocar el desencís dels americans, que entre altres coses no van enviar el seu ambaixador a la desfilada del 12 d’octubre. El govern Zapatero va voler presentar-se al setembre, davant l’Assemblea de l’ONU, com el defensor d’un nou ordre mundial basat en l’aposta per resoldre els conflictes amb el diàleg i no amb la intervenció armada.

Els socialistes també van canviar la política espanyola respecte al Marroc, amb el matís del Sàhara inclòs, acostant-se al rei alauita, marcant distàncies també respecte a l’episodi de l’illa de Perejil.
Com a part de la nova política internacional, el govern Zapatero va apostar decididament per Europa. Les eleccions al Parlament Europeu del diumenge 13 de juny van consolidar l’hegemonia electoral socialista, ja que el PSOE va aconseguir 25 eurodiputats enfront dels 24 del PP. El PSOE es va imposar a Catalunya, Extremadura, Andalusia, Aragó i Astúries. Però el Partit Popular va vèncer a la resta de territoris. Especialment significativa va ser la seva victòria per 7 punts a Madrid. Tot i la baixa participació, el govern espanyol va voler que l’Estat espanyol fos el primer a organitzar un referèndum per aprovar la Constitució europea cap a finals de febrer del 2005. La febre europeista dels socialistes va ser tan gran que el nou president del Parlament Europeu, Josep Borrell, i Joaquín Almunia, comissari d’Economia de la Comissió, treballaven des de finals d’any amb el PSC en l’organització d’un míting final amb líders europeus pocs dies abans que es fes el referèndum.

En el terreny de la política social, el nou govern socialista va voler posar l’èmfasi en les minories socials discriminades. Així, va aprovar el matrimoni entre homosexuals i el seu dret a l’adopció de fills, i també va tirar endavant l’agilització del divorci. Pel que feia als immigrants, Zapatero va haver d’afrontar les seves promeses electorals, amb el risc de ser titllat com a partidari del papers per a tothom, que havia reivindicat quan no era al govern. D’aquesta manera, els immigrants amb sis mesos de residència i amb la possibilitat d’un contracte de sis mesos podien ser regularitzats, una mesura també acceptada majoritàriament per la societat espanyola. Totes aquestes mesures d’ampli ressò popular van anar acompanyades d’altres de no tant d’èxit, com ara les propostes per solucionar el problema de l’habitatge, on el recentment creat ministeri de María Antonia Trujillo va canviar diverses vegades de rumb.

Però el gran tema dels primers mesos de la legislatura va ser la relació amb els governs basc i català, on es va detectar un claríssim canvi de to, tot i que amb una concreció política escassa. Es van desgelar les relacions amb el govern basc però sense deixar d’oposar-se frontalment al pla Ibarretxe, abans i després de la seva aprovació pel Parlament de Vitòria el 30 de desembre. Amb el govern català les relacions van ser cordials, però això no va impedir que l’Estat posés tota mena de traves al reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes. En canvi, el govern Zapatero va promoure, no sense contradiccions, el reconeixement del català a Europa i es va comprometre a materialitzar el retorn dels anomenats papers de Salamanca després que un comitè d’experts ho recomanés a finals d’any. En els temes de finançament, especialment el sanitari, es van obrir negociacions, però no es va arribar a cap solució durant l’any.