Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
Aznar somriu al 14è congrés del PP celebrat el gener, quan encara tot anava bé

Vídeos Vídeos
El declivi del PP
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cas Illot Perejil (12)
Cas Prestige (51)
Conflicte laboral, vaga (241)
Política espanyola (900)
Personatges Personatges
Alberto Fernández Díaz (88)
Alejandro Agag Longo (2)
Ana Aznar Botella (3)
Ana Palacio (26)
Ana Pastor (8)
Ángel Acebes (74)
Anna Birulés (7)
Celia Villalobos (11)
Eduardo Zaplana (164)
Esperanza Aguirre (56)
Federico Trillo (41)
Fernando Valderrama (3)
Jaime Mayor Oreja (90)
Javier Arenas (60)
Jesús Caldera (35)
Jesús Posada (10)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
José María Aznar (620)
José María Michavila (18)
Josep Piqué (189)
Juan Carlos Aparicio (11)
Juan José Lucas (20)
Mariano Rajoy (296)
Peter Caruana (15)
Pío Cabanillas (11)
Rodrigo Rato (98)
Entitats Entitats
Archivo de Salamanca (28)
Batasuna (130)
Biblioteca Nacional espanyola (12)
Coalició Canària (99)
Comissions Obreres (287)
Convergència i Unió (1824)
Entesa dels catalans (5)
Euskadi Ta Askatasuna (741)
Fundación Nacional Francisco Franco (6)
INEM (60)
Nunca Máis (16)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Partit dels Socialistes Bascos (99)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Unió Europea (1018)
Unión General de Trabajadores (292)
Vox Publica (3)
Xunta de Galícia (37)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Marroc (87)
Finisterre (Galícia) (1)
Gibraltar (Regne Unit) (35)
Madrid (Comunitat de Madrid) (909)
Santiago de Compostel·la (Galícia) (28)
53 lectures d'aquest article
Un any difícil per al PP
Govern espanyol
El 2002 va ser el pitjor any del Partit Popular des de la seva arribada al poder el 1996. Els bons auguris del 14è congrés de la formació, inaugurat el 25 de gener a Madrid, es van veure frustrats posteriorment per la massiva reacció sindical a les propostes de reforma del mercat laboral fetes des del ministeri de Treball, i sobretot per la crisi oberta amb el vessament de petroli del Prestige a les platges de Galícia. Entremig hi va haver el bon balanç del semestre de presidència espanyola a la UE, la col·laboració dels socialistes en l´aprovació de la llei de partits i la il·legalització de Batasuna, i la crisi de l´illa de Perejil amb el Marroc, que gairebé va trencar les relacions diplomàtiques amb el país magribí. A tot això cal afegir-hi l´aprofundiment de les diferències entre el govern espanyol i basc i la consolidació d´un ampli sentiment anti-PP a Catalunya per diverses raons, com ara l´ofensiva de la bandera engegada des del ministeri de Defensa de Federico Trillo, les subvencions que el ministeri de Cultura va destinar a la Fundación Francisco Franco, les decisions de catalogació diferenciada del català en les seves variants catalana, valenciana i balear feta per la Biblioteca Nacional, i l´aferrissament en el no-retorn dels papers de la Generalitat dipositats a l´Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca.

Un altre factor de malestar va ser la grandiloqüència del casament de la filla del president del govern espanyol, Ana Aznar, amb Alejandro Agag Longo a la basílica de San Lorenzo d´El Escorial el 5 de setembre del 2002. En acabar l´any, la posició favorable del govern espanyol a les tesis nord-americanes d´atacar l´Iraq va acabar de marcar la pèrdua de suports al Partit Popular d´una gran part de la societat espanyola, que es manifestava reiteradament en totes les enquestes contra aquesta hipotètica guerra.

El congrés del partit, el mes de gener, va coincidir amb un moment àlgid de la política del PP, en poder presentar davant de la societat un bon balanç econòmic (el 2001 Espanya havia doblat el creixement dels seus socis comunitaris), tot i l´augment de la inflació i la confirmació d´una tendència a la baixa en els índexs d´ocupació. El congrés va confirmar el lideratge absolut de José María Aznar, que es va refermar en la seva idea de no tornar-se a presentar a la reelecció en els comicis generals del 2004, tot i les moltes peticions rebudes en sentit contrari per part dels seus col·laboradors més estrets, i va aconseguir que ningú no plantegés formalment el gran tema de fons: l´elecció de qui hauria de ser candidat a les eleccions legislatives del 2004. A Aznar li quedaven dos anys de mandat i estava ben decidit a aprofitar-los fins a l´últim moment. Per evitar cap mena d´especulació, va confirmar els considerats principals candidats a la successió: Rodrigo Rato, Mariano Rajoy i Jaime Mayor Oreja a les vicepresidències generals del partit, i Javier Arenas a la secretaria general. D´altra banda, el Partit Popular mantenia l´ofensiva contra el nacionalisme radical basc, que feia extensiva també al nacionalisme democràtic, malgrat l´aposta perduda per Jaime Mayor Oreja en les últimes eleccions basques. En aquest sentit, va destacar la col·laboració obtinguda del Partit Socialista d´Euskadi (PSE), amb qui compartia la condició d´objectiu prioritari d´ETA en els atemptats terroristes, i també la col·laboració del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) en el plantejament, desenvolupament i aprovació de la llei de partits, aprovada definitivament pel Senat el 25 de juny del 2002, que tenia per objectiu la il·legalització de Batasuna com a partit polític.

Mentrestant, a Catalunya el Partit Popular col·laborava estretament amb Convergència i Unió (CiU) en la governabilitat del país. Aquesta col·laboració va arribar al punt més àlgid en l´oferta d´entrar al govern de l´Estat que el PP va fer a CiU el mes de gener des del fòrum del 14è congrés de la formació, que va ser repetidament rebutjada per la formació nacionalista. A més, el Partit Popular va anar consolidant durant tot l´any la candidatura de Josep Piqué a les eleccions a la Generalitat de la tardor del 2003, refermada en el congrés del Partit Popular de Catalunya el 20 d´octubre del 2002, que va fer president Piqué i va convertir Alberto Fernández Díaz en candidat a l´alcaldia de Barcelona a les eleccions municipals de maig del 2003.

Aquesta suma d´accions positiva va tenir el seu punt d´inflexió en la proposta feta el mes d´abril pel ministre de Treball, Juan Carlos Aparicio, de reformar les prestacions per desocupació, suprimir els salaris de tramitació en els casos d´acomiadament i establir l´obligatorietat d´acceptar les feines que l´Inem proposés als aturats, fins i tot en cas de tractar-se de llocs de treball situats a un màxim de 50 quilòmetres del lloc de residència. La proposta va ser desestimada pels sindicats, amb qui el govern va trencar el consens el mes de maig en aprovar per decret els canvis previstos, i va obligar pràcticament CCOO i UGT a convocar una vaga general per al 20 de juny del 2002, la primera en les dues legislatures populars i la tercera en la història de la democràcia recuperada.

La vaga va tenir un gran èxit de convocatòria (84% dels treballadors a l´Estat, 85% a Catalunya), segons els sindicats, i una pobra resposta general, segons el govern (20% dels treballadors), mentre que altres indicadors reflectien una important caiguda de l´activitat: 23% de disminució de la demanda d´energia elèctrica i 20,8% de gas natural. La jornada es va cloure amb seixanta-nou detencions a tot l´Estat (setze de les quals a Catalunya) i un total de mil actes vandàlics o violents, segons dades del ministeri de l´Interior. El seguiment massiu va tenir conseqüències variades: una remodelació de govern al juliol; un renaixement de la popularitat del PSOE (una enquesta de Vox Publica publicada en aquelles dates evidenciava que el PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero se situava a tan sols 3,2 punts del PP); i una retirada de les propostes d´Aparicio per part del nou ministre, Eduardo Zaplana, que va entrar al govern en el marc d´una àmplia remodelació de l´executiu d´Aznar que va comportar l´entrada de cinc nous ministres i tres canvis de cartera. A més d´Eduardo Zaplana a Treball i Afers Socials, van entrar al govern Ana Palacio a Afers Exteriors, José María Michavila a Justícia, Javier Arenas a Administracions Públiques i Ana Pastor, a Sanitat i Consum. Els canvis de cartera van afectar Mariano Rajoy, que assumia el ministeri de la Presidència i esdevenia portaveu del govern; Josep Piqué, que passava al ministeri de Ciència i Tecnologia, i Ángel Acebes, que agafava el ministeri de l´Interior. En total van sortir sis ministres: Juan José Lucas, Pío Cabanillas, Juan Carlos Aparicio, Jesús Posada, Celia Villalobos i Anna Birulés.

La crisi de govern, la més important des que Aznar va accedir a la Moncloa el 1996, va ser seguida el mateix juliol per la crisi de relacions diplomàtiques amb el Marroc, que va esclatar amb l´ocupació marroquina de l´illot de Perejil i que en la seva solució pactada va requerir la intervenció de l´OTAN exigint la retirada al Marroc el 15 de juliol del 2002. Aquells dies també es va celebrar al Congrés dels Diputats el debat de política general, en el qual el govern d´Aznar va haver de fer front a la crítica implacable dels socialistes i que, tot i les propostes presentades pel govern sobre lluita contra la delinqüència, l´enduriment de penes i l´augment de les dotacions de policia, va perdre mediàticament a favor de José Luis Rodríguez Zapatero, que va articular un discurs ferm i decidit contra el govern entorn de la vaga general, la crisi de Perejil i la reforma de l´atur i de l´ensenyament (llei de qualitat de l´ensenyament).

Els mesos d´octubre i novembre van aportar dues novetats importants. El 22 d´octubre del 2002, el nomenament de l´expresident de Castella i Lleó i exministre de la Presidència Juan José Lucas a la presidència del Senat, en substitució d´Esperanza Aguirre, per cent cinquanta-cinc vots a favor –els del PP, CiU i CC–, setanta-cinc en blanc –del PSOE i l´Entesa– i nou nuls, atribuïts al PNB. I el 7 de novembre, la celebració d´un referèndum a Gibraltar sobre la seva sobirania, tot i no ser oficialment reconegut per Espanya i la Gran Bretanya, va posar fi definitivament a les negociacions sobre el Penyal que havia impulsat el govern espanyol i va obrir la porta a la voluntat del premier gibraltareny, Peter Caruana, de negociar amb Londres una constitució que convertís Gibraltar en un territori autònom dependent de la Corona anglesa.

En finalitzar l´any, l´accident del petrolier Prestige va fer derivar tota la política espanyola cap a Galícia i va obligar el govern a passar comptes amb el poble gallec, que el responsabilitzava directament del desastre sofert, igual que a la Junta de Galícia, per deixadesa en el problema. L´episodi va començar el 13 de novembre del 2002, quan el petrolier Prestige va quedar greument avariat, cinquanta quilòmetres a l´oest del cap de Finisterre, amb una càrrega de 70.000 tones de fuel. La decisió del govern de Madrid de dur-lo mar endins tot i les adverses condicions meteorològiques en va determinar l´enfonsament el 19 de novembre del 2002; va deixar anar més de 20.000 tones de fuel, que van arribar a la costa gallega i van arruïnar el sistema de vida de milers de gallecs. El PSOE va demanar la reprovació de quatre ministres i la creació d´una comissió d´investigació, mentre que els gallecs es mobilitzaven contra el govern en manifestacions multitudinàries com la del primer de desembre, que va congregar 200.000 persones a Santiago de Compostel·la, convocades per la plataforma ciutadana Nunca Máis. Al Congrés dels Diputats, el punt màxim de fricció entre govern i oposició va arribar el 17 de desembre del 2002 amb l´enfrontament entre el vicepresident primer del govern espanyol, Mariano Rajoy, i el portaveu del PSOE, Jesús Caldera, que es van acusar mútuament, fins que Caldera va aportar un document de Salvament i Seguretat Marítima per demostrar que va ser el ministeri de Foment qui va ordenar allunyar el vaixell de la costa i Rajoy va demanar la seva dimissió en acusar-lo de manipulació per haver suprimit una part del document oficial. El 9 de desembre del 2002 José María Aznar va reconèixer en una entrevista haver comès equivocacions, però va acusar l´oposició de destruir esforços i posar pals a les rodes. Aznar va subratllar també que els 4.491 afectats directes pel desastre podrien cobrar immediatament les indemnitzacions previstes pel govern espanyol, que pujaven a cinc milions d´euros.

Els efectes negatius del cas Prestige es van prolongar fins a final d´any i van marcar molt negativament el balanç de l´executiu popular. Amb tot, un nou element es va sobreposar a la crisi ecològica creada quan José María Aznar es va posicionar clarament de la banda nord-americana, que preconitzava la invasió de l´Iraq per fer complir la resolució 1441 aprovada per l´ONU el 8 de novembre, en la qual s´instava el règim de Saddam Hussein al desarmament i al lliurament de les armes de destrucció massiva de què disposava. En el cas espanyol, el tema de l´Iraq ja havia provocat el 17 d´octubre del 2002 la dimissió de l´encarregat de negocis de l´ambaixada espanyola a Bagdad, Fernando Valderrama, per desacord amb el posicionament polític del govern espanyol. Amb tot, l´oposició es fregava les mans davant la nova oportunitat oferta per les circumstàncies internacionals de criticar el govern i soscavar-ne els suports electorals, ja de per si minvats pels greus esdeveniments de l´any.