Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
El president espanyol José Maria Azar a les Açores amb els seus homòlegs Tony Blair i George W. Bush.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Política espanyola (900)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Alberto Ruiz-Gallardón (20)
Ángel Acebes (74)
Eduardo Tamayo (8)
Eduardo Zaplana (164)
Elvira Rodríguez (5)
George W. Bush (404)
Gerhard Schröder (108)
Jaime Mayor Oreja (90)
Jaume Matas (174)
Javier Arenas (60)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
José María Aznar (620)
Josep Piqué (189)
Juan Costa (7)
Juan Alberto Belloch (43)
Juan María Atutxa (47)
Julia García-Valdecasas (33)
María Teresa Sáez (8)
Mariano Rajoy (296)
Martxelo Otamendi (11)
Rodrigo Rato (98)
Susanna Bouis (4)
Tony Blair (184)
Valéry Giscard d'Estaing (30)
Entitats Entitats
Batasuna (130)
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Euskal Herritarrok (92)
Euskaldunon Egunkaria (34)
Eusko Alkartasuna (167)
Herri Batasuna (107)
International Thermonuclear Experimental Reactor (2)
Izquierda Unida (222)
Partit dels Socialistes Bascos (99)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular (1639)
Partit Popular de Catalunya (319)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Sozialista Abertzaleak (28)
Tribunal Suprem de l`Estat Espanyol (223)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
Vandellòs i l´Hospitalet de l´Infant (12)
Açores (Portugal) (4)
Cadarache (França) (2)
68 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
Un PP sense factures pendents
Govern espanyol
El 2003 va ser un any decisiu per al Partit Popular (PP), en aconseguit, contra tots els pronòstics, un gran suport electoral a les eleccions municipals i autonòmiques del mes de maig, malgrat les seqüeles de l’abocament del Prestige a Galícia i del rebuig del conjunt de partits opositors i de la població en general a l’alineació pronord-americana del president del govern espanyol, José María Aznar, a la guerra de l’Iraq.

El resultat va permetre al PP desqualificar les pretensions opositores del PSOE de cara a les eleccions generals del 14 de març del 2004, sobretot després del pobre paper de José Luis Rodríguez Zapatero en el debat de política general del mes de juny, i continuar presentant-se com a partit de govern, amb un bon balanç de gestió econòmica i social. En aquest sentit, cal destacar el paquet de reformes econòmiques presentades a l’abril per valor de 200 milons d’euros anuals fins al 2005 i que, segons el govern espanyol, haurien de permetre crear un total de 554.000 nous llocs de treball, beneficiar més de tres milions d’autònoms i incentivar la sortida al mercat de 100.000 habitatges de lloguer. A aquestes mesures s’hi va sumar, al novembre, l’anunci d’una pujada de les pensions de viduïtat i de la paga mínima de jubilació.

A les eleccions municipals i autonòmiques del 25 de maig, el PP va guanyar en nombre de regidors i alcaldies al principal partit d’oposició espanyol, el PSOE, tot i els 100.000 vots més que va obtenir aquest darrer. Va imposar-se als petits municipis i a les ciutats de més de 50.000 habitants; va mantenir la majoria de vots a Galícia i al País Valencià, i va recuperar el govern de les Balears presentant Jaume Matas, que el 2 de març havia estat substituït al capdavant del ministeri de Medi Ambient per Elvira Rodríguez També va guanyar sense majoria a la Comunitat de Madrid i va consolidar-se a Madrid capital, a més de refer la majoria a Granada i Burgos i perdre-la a Saragossa en favor del socialista Juan Alberto Belloch. A l’octubre, a més, va tornar a governar a la Comunitat de Madrid després de les noves eleccions que es van haver de fer a causa de la crisi provocada pels trànsfugues socialistes Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez, que, amb la seva marxa, no van permetre al PSOE governar en coalició amb IU.

Però els resultats municipals van tornar a demostrar que l’hegemonia del PP tenia dos grans forats: Catalunya i Euskadi. A Catalunya, el PP va quedar pràcticament estancat i es va configurar com la quarta força política catalana, per darrere de CiU i PSC-CpC, que van baixar en vots i regidors, i d’ERC, que pujava. Aquesta tendència es va confirmar a les eleccions al Parlament de Catalunya del 16 de novembre, en què el PP va passar, sota la candidatura de Josep Piqué, de 12 a 15 diputats, però davant l’ascens d’ERC, que va passar de 12 a 23, va deixar de ser la tercera força política per esdevenir la quarta.

Tampoc no van ser bons per al PP els resultats electorals al País Basc, on el PNB (amb EA) va repetir com a partit més votat a les municipals El vot nul de suport a l’esquerra abertzale va situar-se en un 10% del total i el PSE-EE va tornar a guanyar a Donosti. La reacció anti-PP al País Basc va ser, però, especialment virulenta pel setge que el partit de govern espanyol havia practicat des de l’any anterior sobre el PNB i que el 2003 va estendre judicialment, sota l’empara de la llei de partits aprovada amb el PSOE el 27 de juny del 2002, sobre EH, HB i Batasuna, en decretar-ne la il·legalització al març a través del Tribunal Suprem. Aquesta decisió del Suprem, a més, va motivar la interposició d’una querella contra el president del Parlament basc, Juan Maria Atutxa, el 7 de maig, en negar-se la mesa del Parlament de Vitòria a dissoldre el grup parlamentari Socialista Abertzaleak. El 2003 també va destacar l’actuació policial contra el diari Egunkaria a Andoain, el 20 de febrer, i la detenció del seu director, Martxelo Otamendi, acusat de “col·laboració amb banda armada”, que, en quedar en llibertat, va denunciar haver estat víctima de tortures. Pel que fa a ETA, el govern espanyol va seguir potenciant la col·laboració amb França i la tasca policial va permetre 187 detencions, en un any en què ETA només va perpetrar tres atemptats mortals. En el balanç antiterrorista del 2003, el ministre d’Interior espanyol, Ángel Acebes, també va assenyalar un descens significatiu de la kale borroka, els 5.902 procediments d’imdemnització tramitats en favor de les víctimes del terrorisme i l’anunci d’una futura derrota d’ETA per via exclusivament policial i sense afrontar cap mena de negociació.

Passades les municipals i després d’unes curtes vacances de reflexió, el 30 d’agost del 2003 José María Aznar va anunciar que proposaria com a substitut seu al capdavant del partit i com a futur candidat a la presidència del govern espanyol Mariano Rajoy, en detriment de Jaime Mayor Oreja, Rodrigo Rato o Alberto Ruíz Gallardón, en un gest interpretat com una aposta de diàleg davant la intransigència constitucionalista que representavava el primer, el tecnocratisme econòmic del segon i la comprensió cap als nacionalismes del tercer. A primers de setembre, la junta directiva nacional del PP va ratificar Rajoy com a successor d’Aznar, amb 503 vots a favor i només un en blanc, que corresponia al mateix Rajoy.

Al setembre, amb la candidatura de Rajoy decidida, el president del govern espanyol, José María Aznar, va fer una important remodelació de govern en la perspectiva de les generals del març del 2004. El vicepresident segon, Rodrigo Rato, va esdevenir vicepresident primer, mantenint la cartera d’Economia i ocupant així el lloc que deixava vacant Rajoy en abandonar el govern per dedicar-se íntegrament al partit i a preparar les eleccions. El fins llavors ministre d’Administracions Públiques, Javier Arenas, va passar a ser vicepresident segon, substituint Rajoy a Presidència. El titular de Treball i Afers Socials, Eduardo Zaplana, va sumar-hi el càrrec de portaveu del govern, i Juan Costa, fins llavors secretari d’Estat de Comerç, va assumir el ministeri de Ciència i Tecnologia en substitució de Josep Piqué, que va deixar el govern per ser el candidat del PPC a la presidència de la Generalitat. Finalment, la fins llavors delegada del govern a Catalunya, Julia García-Valdecasas, va ser nomenada ministra d’Administracions Públiques i substituïda en l’anterior responsabilitat per la fins llavors subdelegada, Susana Bouis. Jaime Mayor Oreja va quedar sense càrrec dins del nou executiu i va mantenir la condició de candidat a lehendakari i líder del PP al Parlament basc.

Probablement el punt més fosc del balanç governamental espanyol va ser la relació amb Europa, marcada per les desavinences sorgides amb els socis de la UE per raó del suport incondicional ofert per Aznar a la guerra preventiva practicada a l’Iraq pels Estats Units i la Gran Bretanya. Aquest suport va tenir el punt culminant en l’assistència del mandatari espanyol a la cimera de les Açores que va precedir l’inici del conflicte bèl·lic, en companyia de George Bush i Tony Blair Aquest posicionament va ser una de les causes que francesos i alemanys tampoc no fessin costat a les protestes espanyoles contra la reducció dels vots espanyols a Europa prevista en la nova Constitució Europea dissenyada per Valéry Giscard d’Estaing, que contravenia els anteriors acords de Niça. Durant l’any, Aznar també va haver de sentir el canceller Gerhard Schröder recordant-li que els ajuts europeus, que pagava Alemanya, representaven l’1% del PIB espanyol, en resposta a les crítiques que Aznar havia fet a l’incompliment franco-alemany del Pacte d’Estabilitat. A final de novembre, Espanya va veure rebutjada per la UE la seva candidatura de Vandellòs a acollir el nou i únic laboratori internacional d’experimentació en energies de l’hidrogen, l’International Thermonuclear Experimental Reactor (ITER), en benefici de la localitat francesa de Cadarache.